Set mesos després
El cafè encara estava calent i fumejava en la tassa de marietes vermelles i negres que feia servir per esmorzar des que anava a l’escola. La vaig agafar amb les dues mans per escalfar-me els dits gelats mentre observava com el gronxador, que el meu pare havia construït en la meva més tendra infància, es movia al ritme del vent, com si el bressolés, les fulles seques que havien caigut del vell roure sobrevolaven al seu voltant com si seguissin una harmoniosa melodia que jo no era capaç de desxifrar.
Vaig prendre un petit glop mentre reflexionava sobre les ironies de la vida. Últimament pensava molt. Potser massa. Qualsevol cosa, per insignificant i inapreciable que fos, captava la meva atenció. Una conseqüència del meu tancament voluntari, estava cansada de mantenir amb mi mateixa converses idèntiques, de repassar contínuament el passat fins a començar a difuminar el present. Un revolt que es repetia, incessant, una vegada i una altra. Aquell matí el meu cap es va concentrar en la tassa que sostenia i en la manera com el seu contingut havia crescut a la vegada que jo, passant d’estar repleta de cereals amb xocolata o mel, al cafè sol que deixava un regust amarg a l’interior de la meva boca.
Vaig romandre així fins que vaig buidar-ne el contingut i vaig deixar la tassa al rentavaixella. A l’interior hi havia els recipients que els meus pares i la meva germana havien utilitzat. Aquest dissabte havien matinat. Ho sabia perquè els havia sentit parlar molt fluixet per no despertar-me. El meu pare havia estat el primer de baixar a la planta de sota. Ho havia fet com de costum, caminant com si fos un cicló destructiu que no podia evitar arrasar tot el que es movia, xocant contra qualsevol moble i paret que es creuava en el seu camí. Després del tercer «merda», havia estat a punt de sortir per dir-li que podia encendre la llum abans que es donés un cop pel qual haguessin d’amputar-li el dit gros del peu. No ho havia fet. Em vaig quedar en la mateixa posició que havia adoptat les tres hores que feia que estava desperta, estirada i sense fer cap tipus de soroll, mirant al no-res, amb la ment en blanc.
Sabia on eren tots. Aquest any havien decidit programar una sèrie d’activitats familiars per a les nostres vacances. La setmana anterior havia tocat col·locar la decoració nadalenca a la façana clara de casa nostra i aquell dia era el torn de la pintura del seu despatx d’advocats. Els meus pares s’havien conegut a la Universitat de Califòrnia quan tots dos estudiaven Dret. Després de graduar-se, s’havien mudat a la ciutat natal de la meva mare, Charleston. Havien treballat en diversos despatxos abans de decidir-se a fundar el seu propi negoci. El despatx dels Collins es trobava al bell mig del nostre jardí. Era petit, íntim, amb mobles antics que havien aplegat de la família i les parets plenes de quadres amb missatges motivadors.
Havien decidit fer-hi un rentat d’imatge sense contractar ningú perquè els assessorés. Volien que tingués la seva pròpia essència i personalitat. Estaven entusiasmats amb la idea. S’aveïnava un desastre.
Em vaig dirigir a la porta de l’entrada principal i em vaig posar l’abric vermell. Tot i que tenia caputxa, vaig decidir complementar-lo amb una gorra de llana blanca i una bufanda del mateix color. A les butxaques vaig trobar-hi uns guants. Vaig valorar la idea i vaig tornar a guardar-los. Em semblava excessiu. Érem a Carolina del Sud, un dels pocs estats que es lliuraven de les temperatures glacials a l’hivern. Encara que aquest any semblava diferent. Un mantell gris s’havia apoderat del nostre assolellat cel. Un altre senyal que indicava que tot havia canviat.
Quan vaig sortir de casa em va rebre un corrent d’aire fred. El barri estava silenciós, en calma, tranquil. Enmig d’aquesta quietud vaig caminar cap al cotxe. Vaig sospirar alleujada en comprovar que el meu pare no havia deixat el seu davant del meu, i que podia marxar sense necessitat de donar explicacions i de mantenir la conversa diària en la qual ells em preguntaven on anava i, per al seu disgust i frustració, jo els contestava que ja ho sabien.
—D’on has tret aquesta gorra tan bonica? —La meva mare em va sorprendre per darrere i em va treure la peça de roba abans que pogués reaccionar.
—La vaig comprar en el viatge a Alaska —li vaig aclarir, girant-me.
—El viatge en què et vas trencar la cama esquiant?
—Aquest va ser el pare i, segons m’heu explicat, va influir més l’ampolla de whisky que l’oncle i ell havien robat a l’avi i que es van beure a morro abans de sortir a la pista, que practicar esport.
—És veritat, quina memòria! Un dels problemes de fer-se vella és que, a part que els pits comencen a patir els efectes de la gravetat, tinc tantes anècdotes que les barrejo. Hauré de fer com a Inside Out i començar a eliminar les innecessàries, o acabaré per tornar-me boja i et preguntaré a tu si has anat a fer-te les proves de pròstata i al teu pare si li compro tampons —va somriure davant la seva ocurrència. La meva mare sempre estava feliç. El seu optimisme era tal que, a l’institut, les meves amigues i jo vam arribar a pensar que consumia alguna substància i durant setmanes vam buscar com autèntiques detectius plantes de marihuana per tota la casa—. Què et sembla? —Se’l va col·locar per sobre la cua. Semblava un barrufet, els rínxols rossos se li escapaven per sota del barret.
—Et queda bé. —Vaig arronsar les espatlles.
—Sí? No em fa el cap en forma de con?
—En absolut.
—Fantàstic, me’n compraré una quan vagi a la botiga.
—Pots utilitzar aquesta, si vols.
—Una senyal més! La meva nena es fa gran. Una adulta. Fa uns anys m’hauries amputat una mà si hagués intentat agafar alguna cosa del teu armari…
—No siguis exagerada…
—Exagerada? Et recordo un dia que em vas veure pel carrer amb una de les teves samarretes i gairebé em vas deixar en sostenidors perquè te la retornés?
—Me l’estaves eixamplant… —vaig rondinar.
—M’estava avançant al temps, fent buit perquè no haguessis de tirar-la quan els teus cigronets… —per a la meva pròpia vergonya, la meva àvia i ella s’havien obstinat a batejar així els meus pits, i ho deien davant de tothom— creixessin. —Va evitar que respongués col·locant-me de nou la gorra amb tant ímpetu que em va tapar fins als ulls—. Així no agafaràs fred.
—I m’ho dius tu?
Vaig apujar la gorra per recuperar la visió i la vaig mirar de dalt a baix. Amb aquestes temperatures, més pròpies de Nova York que de Charleston, anava vestida únicament amb una samarreta de màniga curta blanca i un peto texà molt ample.
—Tenim molta feina allà dins. No pots ni imaginar-te la calor que hi fa. Una sauna, això és el que sembla! I això que encara no hem començat a muntar els mobles. Entre tu i jo… —es va acostar per murmurar-me com si hi hagués algú més que pogués sentir-nos— crec que el teu pare està retardant el moment perquè en el fons sap que va dir una fanfarronada quan va llegir les instruccions i va assegurar que era bufar i fer ampolles.
—Encara esteu pintant?
—Ho dubtes? —Es va assenyalar a si mateixa. Tenia tacats la cara, el braços i la roba de diferents tonalitats—. M’he convertit en la paleta de mescles de la teva germana. Podries ajudar-nos i evitar que em transformi en un arc de Sant Martí errant. —Els ulls blaus li brillaven. Aquest era el vertader motiu pel qual havia vingut.
—Quatre persones són suficients per decidir un color…
—El teu pare no compta. Sembla un animalet acorralat entre tanta conversa femenina. Jo no sé dir que no i la teva germana i la Clary… —la Clary era la millor amiga de la Claire i una habitant habitual a casa nostra; no solament els seus noms s’assemblaven, sinó que també semblaven siameses, amb la mateixa roba, el mateix pentinat i la mateixa manera de parlar— estan entestades que sigui rosa, rosa! Ja veus com estan les coses. Si no vens el nostre despatx acabarà sent igual que el maleït apartament de la Barbie. —Feia broma, però hi havia una súplica en la seva veu. Òbviament, la seva petició camuflada anava més enllà que la mera decoració del despatx.
—No puc —vaig concloure perquè no insistís i em fes sentir pitjor del que ja ho feia—. Ho sento —vaig afegir davant el seu gest derrotat i adolorit—. Intentaré ajudar-vos demà…
—Sí, és clar, bonica, demà segur que trobaràs un moment.
Totes dues sabíem que no era veritat, que no canviaria res d’un dia per l’altre i que tornaria a marxar.
Va dubtar uns instants abans d’abraçar-me. Abans no s’acomiadava mai així. Ara ho feia sempre. De vegades sospitava que una part d’ella desitjava transmetre’m part de les seves forces amb aquest contacte, transformar-se en pega d’enganxar, reunir totes les meves peces trencades i escampades entre els seus braços i unir-les de nou fins a tornar a construir-me sencera. Va sospirar, afligida, i jo vaig haver d’apartar-me perquè la meva cuirassa no caigués i mostrés el meu veritable estat d’ànim. Ho mantenia a ratlla. Ocult. Meu. Em costava molt d’esforç no exterioritzar-ho, perquè el maleït lluitava amb ungles, dents i afilades urpes que em punyien el cor. Temia que, si això succeïa, podria plorar fins a quedar-me seca, amb la força d’un riu quan cau el dic que el contenia en una presa i, amb fúria, arrasa amb tot el que enxampa al seu pas.
Vaig tornar a dir-li adéu quan vaig arrencar el cotxe. Vaig abandonar la casa sense deixar de mirar-la pel mirall retrovisor, veient com poc a poc es feia més petita. Em va alleujar girar a la carretera i perdre-la de vista, mentre em fregava els braços més per infondre’s ànims que per combatre el fred.
Vaig deixar enrere Rainbow Row. Aquell carrer sempre m’havia semblat màgic, especial, diferent, amb el seu propi caràcter. Les cases tenien diferents tonalitats, totes recobertes de molsa, i estaven alineades davant la platja, envoltades de magnífiques alzines. Vaig temptejar les diferents emissores a la recerca d’alguna en la qual el tema de conversa no girés al voltant del Nadal, però no en vaig trobar cap. Semblava que tots els locutors s’haguessin posat d’acord i haguessin viatjat al país de la piruleta i entrevistaven persones tan felices que ben bé podrien protagonitzar la propera pel·lícula de la Disney cantant a tots els animals que es trobessin al bosc.
La vaig apagar. Podria haver estat políticament correcta i dir que mai no m’havien agradat aquest tipus de festivitats o ironitzar sobre el consumisme d’aquells que hi participaven. Desmerèixer la celebració per no revelar el veritable motiu. La raó per la qual no volia escoltar aquestes històries era perquè em moria de ràbia, d’enveja, d’impotència. No comprenia què havien fet aquestes persones per merèixer-se aquest estat de felicitat i, el detall més important, què havia fet jo malament per, en lloc d’estar buscant noves receptes de galetes per a l’esmorzar d’Any Nou, estar de camí a l’hospital.
Vaig haver de fer diverses voltes fins que vaig poder estacionar el cotxe al pàrquing. Era dissabte i, per tant, el dia de visites oficial. Això no passava entre setmana, quan podia deixar-lo pràcticament a l’entrada. Vaig treure el contacte, vaig agafar el necesser de la guantera i vaig baixar el mirallet. Novament no em vaig reconèixer. Aquesta era jo? En quin moment havia perdut el color de la pell fins a ser tan blanca com la neu, la llum dels meus ulls blaus o la lluentor de la cabellera rossa i arrissada? Quan se m’havien instal·lat aquelles ulleres negres sota els ulls, els accentuats ossos dels pòmuls eren els protagonistes a les meves galtes o la forma dels meus llavis s’assemblava a la pintura d’un pallasso trist?
Vaig negar amb el cap. Ell no podia veure’m així.
Vaig posar fil a l’agulla per evitar-ho. El primer que vaig fer va ser desfer la cua pròpia d’un espantaocells i fer el possible perquè les ondes adquirissin el volum al qual el tenia acostumat. Ho vaig intentar amb els mateixos mètodes que utilitzava abans, però el resultat no va ser el mateix. Era com si el meu propi cabell estigués mort. Em vaig decidir per decantar-lo tot cap a un costat i recollir-lo amb agulles de ganxo per simular l’efecte.
Una vegada solucionat aquest punt vaig passar a la fase següent. La meva cara. Volia eliminar l’aspecte decrèpit que la dominava. Vaig agrair per primera vegada que fes fred a la ciutat; si no, hauria hagut d’empastifar-me sencera de maquillatge perquè no veiés que la meva pell tenia un to associat als morts vivents. El jersei de coll alt i els texans m’ajudaven a camuflar-ho. Em vaig posar coloret rosat per tenir un aspecte més sa, màscara de pestanyes i pintallavis. Vaig revisar de nou la meva imatge al mirall del cotxe i, encara que seguia sent una ombra difusa del que un dia vaig ser, em vaig donar el vistiplau per sortir i anar a veure’l.
La decoració nadalenca em van perseguir a l’hospital. Els zeladors ajudaven les infermeres a col·locar l’immens avet que havien comprat. Els nens, ingressats o de visita, els miraven embadalits, com si fossin testimonis d’una proesa.
Vaig passar de llarg i vaig anar directament a l’habitació 303. La seva. Els meus peus caminaven de manera automàtica, sense haver de pensar quin passadís havien de seguir en aquella espècie de laberint. Quan me’n vaig voler adonar estava davant la porta blanca. Vaig prendre una gran glopada d’aire mentre agafava el fred pom entre les mans i el vaig deixar anar lentament.
Vaig tancar els ulls, vaig forçar el meu millor somriure i vaig obrir.
Vaig inspirar profundament i entre l’olor a antisèptics propi de l’hospital vaig localitzar la seva olor. Vaig obrir els ulls i allà era ell. En Sam. Estirat al llit, amb un petit raig de llum que havia traspassat els núvols incidint directament en la seva cara, accentuant el to clar de les puntes del seu cabell. Com sempre, vaig tancar d’un cop de porta, massa fort en la quietud del lloc, i vaig córrer al seu costat, com si la mateixa mort em perseguís i jo necessités tocar-lo abans d’abandonar aquest món.
Anava tan de pressa que les meves Converse van derrapar quan vaig frenar en sec al costat del llit.
L’espai que quedava buit al matalàs era petit. No era cap problema. Havia perdut tant pes que amb prou feines ocupava espai. Normalment, quan el mirall del bany em retornava la meva pròpia imatge, m’espantava. Les costelles es marcaven tant en la meva pell que semblava que no tenien protecció i podien partir-se si algú les tocava amb massa força, i les meves cames eren tan fines que temia sortir volant si venia una ràfega d’aire. Era com una ploma feble i indefensa. Aquest va ser l’únic moment en el qual vaig agrair ser un esquelet, doncs podia acoblar-me amb facilitat al seu costat. Em sentia com la peça d’un trencaclosques capaç d’encaixar amb el seu cos.
Estava girat en direcció a la finestra. El vaig mirar a la cara, vaig humitejar els meus llavis i, retirant una mica el tub que portava adherit a la boca, li vaig fer un petó amb delicadesa i cura, tot i que el que més necessitava era fer-ho amb agonia, amb força, amb determinació. Sentir com la seva pell, que sempre havia estat suau, estava ara seca, va suposar un nou xoc, una fuetada que bé podria haver-me fet cridar si no hagués estat acostumada a viure permanentment amb aquest dolor asfixiant a l’altura del pit.
—Hola, amor meu.
En Sam no va reaccionar i no el podia culpar. Feia set mesos que no responia als estímuls. Exactament des que havia entrat en coma després de l’accident.
Vaig observar l’habitació. Durant tot aquest temps m’havia dedicat a transformar-la perquè el dia que es despertés se sentís com a casa, amb els seus quadres, llibres i altres coses, i no en un lloc estrany, trist i fred. Vaig repassar mentalment els adorns que podria dur per traslladar el Nadal allà on estava ell, per si aquest Déu en el qual havia deixat de creure, si és que un dia ho havia fet, decidia demostrar-me que existia i que mai ens havia abandonat, i em regalava el miracle de la meva vida. No deien que en aquestes dates es complien els desitjos? Doncs bé, jo només en volia un. Ho desitjava amb tanta força que, de vegades, em descobria vermella, contenint la respiració, amb les ungles clavades en el palmell de la mà.
Hauria fet qualsevol cosa, qualsevol, per què en Sam tornés a mi. Amb molt de gust i sense dubtar-ho fins i tot hauria donat la meva pròpia vida si abans m’haguessin deixat escoltar la seva veu una última vegada. No m’importava quina paraula. Un simple «petita» seria suficient. Aquell so m’hauria proporcionat més vida en un segon que viure cent anys. Hauria viscut en la immundícia i renunciaria a totes les meves possessions per sentir com el seu dit, simplement el seu dit, es movia un mil·límetre per acariciar-me el meu. No hauria necessitat res més. Per aquest contacte hauria venut la meva ànima al mateix diable i no m’hauria penedit, rodejada de flames tota l’eternitat. Total, jo ja vivia en el meu propi infern.
Vaig passejar els dits pel seu rostre fins enredar-los en el seu cabell com un acte de reconeixement. Per assegurar-me que seguia recordant tots els detalls de la seva anatomia, com, per exemple, el remolí que tenia en el naixement del cabell. Una vegada que vaig comprovar, alleujada, que no havia oblidat res, vaig recolzar el cap en el seu pit. Em reconfortava i calmava el moviment dels seus pulmons quan s’omplien d’aire, i els batecs febles del seu cor eren un bàlsam, un tònic reparador, el so més bonic que havia escoltat a la vida. De la mateixa manera que ho era el plor d’un bebè acabat de néixer per la seva mare. Era tan rítmic que a vegades no podia evitar quedar-me adormida com si fossin els acords d’una nana.
El vaig abraçar, vaig inspirar profundament per inundar-me de la seva aroma i vaig tancar els ulls per concedir-me uns segons de pau abans de la rutina de cada dia. Després tornaria a explicar-li la nostra història una vegada i una altra fins que em quedés sense saliva i hagués exhaurit totes les paraules que podia utilitzar en una vida. Tendia a dir-me que ho feia perquè, fos on fos, l’escoltés i sabés que seguia esperant-lo, que ho faria fins a la fi dels meus dies. La veritat és que hi havia un altre motiu, i és que mentre li parlava de com ens havíem enamorat, la nostra història d’amor seguia sent real. Era el clau ardent al qual m’aferrava encara que em cremés la pell, aquella esperança havia evitat, de moment, que em tornés boja.