La guerra s’havia acabat com de vegades s’acaben les guerres: inesperadament. Un home no gaire apreciat, fuster i també un enèrgic predicador presbiterià, havia recorregut, desarmat i acompanyat de negres domesticats, les vastes terres inexplorades de l’illa i n’havia tornat amb un grup heterogeni d’indígenes. Els anomenaven negres salvatges, encara que de salvatges no ho eren pas, sinó que més aviat eren ronyosos, miserables i, sovint, tísics. Eren, va dir l’home —i, curiosament, això ara semblava cert—, el que quedava de les tribus, abans tan temudes, de la Terra de Van Diemen, que havien fet la guerra d’una manera implacable i terrible durant molt de temps.
Els qui els van veure van dir que costava de creure que aquell grup tan reduït i desgraciat hagués pogut desafiar el poderós Imperi durant tant de temps, que hagués pogut sobreviure a l’extermini despietat, que hagués pogut inspirar tanta por i terror. No se sabia exactament què havia dit el predicador a aquells negres, ni què suposaven ells que pensava fer aquell home, però semblaven dòcils, encara que una mica tristos, mentre, derrotats, eren obligats a pujar en petits grups en unes barques que els havien de dur a una illa remota, situada en algun punt dels centenars de milles que separaven la Terra de Van Diemen del continent australià. En aquesta illa, el predicador va assumir el càrrec oficial de Protector, dotat d’un salari de 500 lliures a l’any, a més d’una petita guarnició de soldats i un catequista, i es va proposar d’elevar els seus negres protegits al nivell de la civilització anglesa.
Va obtenir alguns resultats i, encara que eren petits, era en aquests casos que mirava de concentrar els seus esforços. Que potser no eren dignes d’admiració? Que potser els seus protegits no coneixien Déu i Jesús, com ho demostraven el fervor i la rapidesa amb què responien les preguntes del catequista i l’entusiasme amb què cantaven els himnes? Que potser no s’havien adaptat bé al mercat setmanal, on bescanviaven pells i collarets de petxines per vidrets, tabac i articles semblants? Deixant de banda el fet que gairebé cada dia es moria algun dels seus germans negres, calia admetre que la colònia era satisfactòria en tots els aspectes.
Així i tot, hi havia coses que eren francament desconcertants. A pesar que els anava apartant de la seva dieta ancestral, basada en baies, plantes, crustacis i caça, i els anava habituant a la farina, al sucre i al te, la salut d’aquella gent no es podia comparar amb la que tenien abans. I com més s’avesaven a les mantes i a la feixuga indumentària dels anglesos i abandonaven la seva nuesa llicenciosa, més tossien, esbufegaven i morien. I com més en morien, més volien desfer-se de la roba anglesa, deixar de menjar a l’estil anglès i deixar de viure a les cases angleses —que, deien, estaven habitades pel dimoni—, i tornar als plaers de la caça durant el dia i de les fogueres a la nit.
Era l’any 1839. Per primera vegada es feia una fotografia d’un home, Abd al-Qadir declarava el gihad als francesos, i la fama de Charles Dickens creixia gràcies a una novel·la titulada Oliver Twist. Allò era inexplicable, va pensar el Protector, mentre tancava el registre després d’haver-hi anotat un altre informe forense i es tornava a centrar en la preparació de les notes per a la seva conferència sobre pneumàtica.
Quan un criat de la casa de Charles Dickens havia portat corrents la notícia de la mort de la nena, John Forster no havia dubtat gens —dubtar era un senyal de feblesa de caràcter, i el seu caràcter no permetia cap mena de feblesa. Corpulent, panxut, amb cara de mastí anglès i feixuc en tots els aspectes —tant pel que feia a les seves opinions, com a la seva sensibilitat, moralitat i conversa—, Forster era per a Dickens el que la força de la gravetat era per a un pilot de globus aerostàtic. Encara que en privat de vegades l’escarnia, Dickens sentia un profund afecte per aquell home que li feia de secretari i en qui confiava per a tota mena de feines i de consells.
I Forster, excessivament orgullós de la confiança que Dickens li tenia, va decidir esperar-se fins que l’escriptor hagués acabat el discurs. Tot i que Forster li havia insistit que els esdeveniments recents l’eximien d’haver de parlar davant dels membres del Fons General del Teatre, Dickens s’havia mantingut ferm en la decisió de fer el discurs. Aquell mateix dia, Forster encara l’havia anat a veure a la casa de Devonshire Terrace un altre cop per pregar-li que cancel·lés el compromís.
—Però els ho he promès —li havia dit Dickens, a qui havia trobat al jardí on jugava amb els fills petits. Portava la Dora a coll, la novena dels seus fills i la més petita; en aquells moments l’aguantava enlaire i, somrient, bufava mentre la petita movia els braços amunt i avall, amb l’energia i la solemnitat d’un timbaler de regiment—. No, no; no puc fallar d’aquesta manera al nostre Fons.
Forster s’havia enfadat, però no havia dit res. Nostre! Sabia que el seu amic de vegades es tenia més per un actor que per un escriptor. Era absurd, però ell era així. A Dickens l’apassionava el teatre. Estimava tot allò que tenia a veure amb el món de la imaginació, un món en què es podia fer aparèixer la lluna només movent un dit; Forster sabia que Dickens sentia una estranya solidaritat amb els actors membres de la societat benèfica davant dels quals havia de parlar aquell vespre. L’atracció del seu amic cap a aquell ambient de dubtosa reputació, a Forster el preocupava una mica però també l’intrigava.
—Fa bona cara, no trobes? —havia dit Dickens, acostant-se altre cop la criatura al pit—. Avui ha tingut una mica de febre, oi que sí, Dora? —i li havia fet un petó al front—, però em sembla que ara ja li comença a passar.
I ara, poques hores després, quin discurs més esplèndid!, pensava Forster. El públic era nombrós i l’escoltava extasiat, i Dickens, un cop havia començat, estava tan brillant i commovedor com sempre.
—En el nostre Fons —deia Dickens a la sala abarrotada d’actors— no s’hi coneix la paraula exclusivitat. Nosaltres incloem tots els actors, tant si són Hamlet com Benedicte; tant si fan d’espectre o de bandit, o si en un sol personatge encarnen l’exèrcit del Rei sencer. I per representar els seus papers davant nostre, aquests actors viuen escenes de malaltia, de sofriment, sí, fins i tot de mort. Així i tot…
Es van sentir uns aplaudiments indecisos que van emmudir gairebé a l’acte, potser perquè semblava de mal gust cridar l’atenció al fet que Dickens fos allà quan feia tot just quinze dies que havia perdut el seu pare. De resultes d’una operació fallida per treure-li pedres de la bufeta, l’home havia mort en un mar de sang, havia explicat Dickens a Forster.
—…Així i tot, —va prosseguir Dickens— quantes vegades hem de constrènyer els nostres sentiments i amagar el que tenim dins del cor per continuar la lluita per la vida i, així, complir amb valentia els nostres deures i els nostres compromisos.
Després del discurs, Forster va cridar Dickens a part.
—Em sap greu… —va començar a dir—. …En una paraula —va afegir, ell que sempre en feia servir massa, de paraules, però que ara s’adonava que n’hi havia una que hauria volgut no haver de pronunciar.
—Digues —va fer Dickens, amb la vista clavada en algú o alguna cosa que hi havia darrere Forster fins que va tornar a mirar el seu amic amb els ulls brillants—. Digues, benvolgut Mamut.
Que Dickens se li adrecés pel sobrenom amb aquell to despreocupat, que suposés que allò només era una broma, que se sentís cofoi com un actor després d’una bona representació, no ajudava gens el pobre Forster.
—La petita Dora… —va dir. Els llavis li tremolaven mentre intentava acabar la frase.
—La Dora?
—Em sap… —va murmurar Forster, que en aquells moments hauria volgut dir un munt de coses, però que va ser incapaç de dir-ne cap—. …Em sap molt de greu, Charles —va afegir d’una tirada, lamentant cada mot, desitjant poder dir alguna cosa millor, mentre aixecava la mà per emfatitzar amb aquell gest habitual una puntualització que no va arribar a fer i després la deixava caure altre cop vora el cos, aquell cos gros que ara se sentia tan rebotit i inútil. —Li han vingut convulsions —va dir finalment.
El rostre de Dickens no va mostrar cap emoció, i Forster va pensar que era un home extraordinari.
—Quan? —va preguntar Dickens.
—Fa tres hores —va respondre Forster—, just quan ens en hem anat.
Era l’any 1851. La Gran Exposició de Londres celebrava el triomf de la raó en un gran pavelló de vidre que amb sorna l’escriptor Douglas Jerrold anomenava palau de cristall; a Nova York es publicava sense èxit una novel·la sobre la caça d’una llegendària balena blanca; mentre al port grisós de Stromness, a les illes Òrcades, Lady Jane Franklin acomiadava la segona d’una llarga sèrie d’expedicions fallides que havia de salpar cap a la blanca vastitud, a la recerca d’una llegenda que en un altre temps havia estat el seu marit.
Una nena petita corria amb tanta empenta que semblava que s’havia de rebentar entremig de la dantònia austral, l’herba de ualabi, que era gairebé tan alta com ella. Com li agradava la sensació dels brins fins que li escampaven gotes d’aigua suaus com plomes al panxell de les cames, i sentir la terra sota els peus descalços, humida i flonja a l’hivern; seca i polsegosa a l’estiu. Tenia set anys, la terra encara li oferia delícies extraordinàries per descobrir; la terra encara li pujava pels peus fins al cap i es fonia amb el sol; i la nena se sentia eufòrica mentre corria i al mateix temps l’aterria la raó que l’empenyia a córrer sense parar. Coneixia històries d’esperits que volaven i es preguntava si corrent una mica més de pressa també podria volar i arribar abans al lloc cap a on es dirigia. Llavors es va recordar que només els morts volaven, i es va treure del cap aquella idea.
Va passar per davant de les cases on vivien els negres, per entremig de gallines que cloquejaven i de gossos que lladraven, per davant de la capella, i va continuar corrent, enfilant el pendent del turó fins a arribar a l’edifici més important de Wybalenna.1 Va pujar els tres graons de l’entrada i, com li havien ensenyat a fer tantes vegades, va trucar a la porta com ho fan els blancs, amb el puny tancat.
El Protector va aixecar la vista de les notes de la seva conferència sobre pneumàtica i va veure entrar una nena indígena. Anava descalça, portava posades una bata sense mànigues molt bruta i una gorra de llana vermella, i una candela de mocs li pujava i baixava del forat dret del nas com si fos un ésser viu. La nena va mirar cap al sostre i després, les parets. Sobretot mirava a terra.
—Què vols? —va preguntar el Protector. Seguint el costum exasperant de la seva gent, la nena mirava a tot arreu, excepte als ulls del Protector. El seu nom de debò era el que ell li havia posat al bateig, Leda, però, per algun motiu, tothom li deia el nom indígena. I ara el Protector es va empipar quan es va adonar que ell feia el mateix.
—Què vols, Mathinna?
La Mathinna, amb els ulls clavats als peus, es va gratar sota el braç. Però no va dir res.
—I doncs, què passa? Què vols, criatura?
I de cop i volta, com si recordés per què era allà, la Mathinna va dir: Rowra, la paraula indígena que significa dimoni, i tot seguit, com si fos una llança que es precipitava cap a ella, va afegir Rowra, i després, ROWRA!
El Protector es va aixecar de seguida del tamboret, va agafar una navalla d’un calaix obert i va seguir la nena, que va arrencar a córrer davant seu. Van arribar a una filera de cases adossades que ell havia fet construir per als indígenes per avesar-los a l’estil de vida dels anglesos i per desacostumar-los dels seus refugis rudimentaris. El Protector, que havia estat fuster abans de convertir-se en un salvador, se sentia orgullós de veure que —deixant de banda la platja blanca de darrere, esquitxada de roques vermelloses i enrivetada d’algues estireganyoses; i els boscos de més enllà, estranys i retorçats; si oblidaves aquella espantosa illa inexplorada en aquell racó de món on eren, i, en canvi, només et fixaves en aquells edificis— aquelles dues fileres de cases semblaven ben bé un carrer de nova construcció d’alguna gran ciutat moderna com ara Manchester.
Quan van ser a prop de la casa del número 17, la Mathinna es va aturar uns instants i va mirar fixament el cel, com si un terror indescriptible la paralitzés. Quan el Protector anava a passar disparat per davant de la nena, va veure el senyal que més temien els nadius: l’ocell que robava ànimes, un cigne negre que baixava en picat cap a les cases de totxos.
Ja abans d’entrar a dins la casa, el va sobtar una fortor de greix de baldriga grisa i de cossos bruts, i el va assaltar una por —sense paraules, sense nom— que aquella pudor putrefacta no tingués alguna cosa a veure amb ell, amb les seves accions, les seves creences. De vegades li passava pel cap la idea que aquella gent a qui tant estimava, a qui havia protegit de les malvestats dels colons blancs més cruels —que els empaitaven i els abatien satisfets com si cacessin cangurs i amb la mateixa indiferència—, que aquella gent a qui ell havia portat la llum de Déu ara es moria, a pesar de tot i d’una manera estranya, per culpa d’ell. Sabia que aquella idea era irracional. Una idea retorçada i impossible. Sabia que era deguda al cansament. Però no podia evitar que l’assaltés una vegada i una altra. Quan això li passava, li venia mal de cap, un dolor intens a la part frontal, un mal tan fort que se n’havia d’anar al llit.
A les autòpsies analitzava l’esòfag obert de les víctimes, el ventre esbudellat, els intestins infestats de pus i els pulmons marcits, buscant-hi alguna prova de la seva culpabilitat o innocència, però no n’hi trobava cap. Intentava acceptar com si fos una penitència la ferum dels litres de pus que de vegades semblaven l’única força vital d’aquells budells destrossats. Intentava comprendre el sofriment d’aquella gent com si fos seu, i el dia que va vomitar en veure dos dits de podridura brillant al voltant d’una úlcera grossa com un cràter que baixava de l’aixella de Black Ajax fins al maluc, va voler interpretar la seva reacció com una mena de fer balanç en un registre espiritual. Però vomitar no era el mateix que saldar comptes i, en el fons, el Protector temia que no hi hagués cap possibilitat de compensar res. En el fons, tenia por que aquell sofriment ferotge, aquelles morts monstruoses, no fossin totes una conseqüència dels seus actes.
Feia tot el que podia per salvar-los en circumstàncies com aquelles —Déu sabia que no podia fer-hi res més—: realitzava amb compte la dissecció de cada cos per esbrinar la causa de la mort; s’aixecava a la nit per aplicar al malalt ventoses de succió, sangoneres o pegats de cantàrida, o per fer sagnies, com la que estava a punt de fer al pare de la Mathinna.
El Protector va obrir la navalla, es va humitejar l’índex i el dit gros i els va passar pel tall de la navalla per treure’n la sang encrostada, l’única cosa que quedava de Wheezy Tom en aquest món. Amb compte i precisió científica, va fer una incisió poc profunda al canell del malalt, que no parava de tremolar, en el punt del qual podria fer sortir més sang amb els mínims danys.
Quan a la llum de l’espelma cada nit, abans d’anar a dormir, el Protector escrivia al seu diari, buscava paraules que pogués emmotllar, de la mateixa manera que, en una altra vida, havia blegat i guerxat la fusta per fer-la encaixar. Buscava una tirallonga de mots que, com un llistó, poguessin servir per tapar algun error inexplicable i alhora vergonyós. Però les paraules només intensificaven la foscor en què se sentia immers; la cobrien però no l’explicaven. En moments com aquell, recorria a les oracions, als himnes, a mots familiars, ritmes reconfortants. I de vegades aquelles paraules sagrades aconseguien allunyar-ho tot; aleshores ell sabia per què estava agraït a Déu i també per què el temia.
La sang va brollar com un petit guèiser, li va esquitxar de ple l’ull i després li va regalimar per la cara. Llavors va enretirar la navalla, va fer una passa enrere, es va fregar l’ull i va mirar cap avall. El negre demacrat ara només gemegava intermitentment. El Protector va admirar el seu estoïcisme: se sotmetia a la sagnia com un blanc.
Era King Romeo, un home en un altre temps vital i afable, un home —l’únic— que s’havia llançat al riu Fury i l’havia salvat, a ell, el Protector, quan havia perdut l’equilibri mentre intentava travessar aquelles aigües crescudes. Tanmateix, en aquelles faccions enfonsades i marcides, en aquells ulls exageradament grossos, en aquells cabells estirats, no hi reconeixia res d’aquell home.
Va deixar rajar la sang un minut ben bo, arreplegant-ne tanta com podia en un tassó gros. Mentre brollava, King Romeo feia uns gemecs fluixets. Les dones negres que seien a terra formant mitja rotllana al voltant del catre emetien un plany similar que els pujava de molt endins, i el Protector va comprendre que estaven molt afectades.
Quan va embenar la ferida de King Romeo per estroncar la sang, el Protector va saber que la mort era inevitable, que el seu tractament era inútil, i li va agafar pànic. Va veure que King Romeo respirava amb dificultat, que la sagnia no servia per a res; es va adonar que havia tingut ganes de fer mal a aquell negre perquè tenia una malaltia incurable, perquè tots ells tenien malalties incurables, perquè no li permetien curar-los, civilitzar-los, donar-los una oportunitat que ningú més no els volia donar.
Mentre murmurava alguna cosa sobre la necessitat de neutralitzar les forces pneumàtiques de dins i de fora —tant per tranquil·litzar-se a si mateix com per fer entendre al seu públic que les seves accions es guiaven, com sempre, per una barreja justa de ciència racional i de compassió cristiana—, el Protector va agafar bruscament l’altre braç de King Romeo. El negre va amollar un crit de dolor, perquè aquest cop el Protector no li havia fet una incisió al braç sinó que hi havia clavat el ganivet ben fondo.
Tot seguit, va deixar sagnar King Romeo fins que la pell del malalt va quedar enganxosa i el Protector es va asserenar. Llavors, va estroncar el doll de sang i va passar el cassó ple a vessar a una de les negres de la mitja rotllana indicant-li que el buidés a fora.
Aleshores va redreçar l’esquena, va inclinar el cap i va començar a cantar:
—Guia’m, Llum bondadosa, en la foscor que m’envolta; Oh, guia’m!
La veu era tremolosa i estrident. Es va empassar la saliva i llavors, en un registre de baríton més profund, fort i ferm, va continuar:
—La nit és fosca i sóc lluny de casa; oh, guia’m!
Li va semblar que les dones s’hi afegien —no gaire bé, certament—, però aleshores es va adonar que només havien fusionat aquella mena de cant fúnebre amb l’himne.
—Deixeu enrere els anys passats! —cantava ara el Protector a plens pulmons, encara que, de vegades, ni ell no podia esborrar els anys passats. Es va aturar a mig vers, però les dones no. Es va abaixar les mànigues altre cop, es va girar i es va sorprendre quan va veure que la Mathinna el mirava fixament, com si cregués que tenia poders màgics i intentés endevinar quins eren, i al mateix temps comencés a dubtar de la força del bruixot. Neguitós, va intentar parlar amb un ritme diferent per apaivagar els nervis.
—Ara ve la fase en què el sistema pulmonar de King Romeo trobarà l’equilibri —va començar a dir—. I per consegüent el benestar… mentre la sang…
La Mathinna va abaixar el cap i es va mirar els peus descalços; el Protector va fer el mateix durant uns instants; després, notant que aquell desconcert que sentia es transformava en un sentiment de vergonya inexplicable, va tornar a aixecar la mirada, la va desviar i va sortir de la casa buscant l’aire fred i reconfortant del mar.
Estava enfadat, però aquell sentiment d’enuig el desconcertava. Allò era feina del metge militar, però el metge havia mort miserablement feia un mes, i el substitut que els havien promès podria trigar mesos a arribar. Tot i que estava enfadat amb el metge d’abans per haver sucumbit a la disenteria, i furiós amb el governador perquè no enviava el substitut més de pressa, se sentia orgullós dels seus coneixements mèdics, perquè era un home que sabia fer sagnies i tractaments amb cantàrides; que sabia preparar ènemes, fer disseccions de cadàvers i redactar informes competents: ell, un profà en la matèria, un fuster, un autodidacte que s’havia fet a si mateix, era tot un exemple de superació personal.
A la tarda el Protector va dedicar temps a un projecte que li semblava molt beneficiós: un nou cementiri més gran que tingués capacitat per a l’elevat grau de mortalitat que assolava la colònia. Quan estava a punt de fer-se fosc, va anar al cementiri vell amb els indígenes i els va demanar que li diguessin el nom dels difunts que hi havia enterrats. Els indígenes es van mostrar reticents a dir el nom de cap difunt, i, contrariat davant de tanta ingratitud, els va fer marxar.
El Protector s’havia proposat fermament d’acabar el nou cementiri per a la visita imminent del governador de la Terra de Van Diemen, Sir John Franklin, i la seva esposa, Lady Jane, que havien d’arribar al cap d’una setmana. Bufava el vent del sud i, amb aquell temps tan favorable, potser fins i tot arribarien abans. Sir John era un home de ciències, un dels exploradors més grans del seu temps i promotor de molts projectes, com ara explorar les vastes regions verges anomenades Transilvània, situades a la part occidental de l’illa, o bé fundar societats científiques o col·leccionar petxines i flors per als Kew Gardens de Londres.
Sí, pensava el Protector mentre, fent passes, mesurava les dimensions exactes del cementiri, construir un cementiri nou i ensenyar als indígenes a cantar més bé els himnes eren uns objectius ben reals i raonables que es podrien assolir abans de la visita virregnal. Per damunt de tot, el Protector s’enorgullia del seu pragmatisme.
Aquell vespre, el Protector va fer la conferència sobre pneumàtica davant d’un públic compost d’una barreja d’oficials, les seves famílies i els indígenes. El text final tenia una extensió de cent quaranta-quatre pàgines. Tenia la sensació que havia defensat bé el seu argument, amb lògica, il·lustrant-lo de tant en tant amb un exemple pràctic, com ara quan va fer escalfar una ampolla sobre una olla fumejant que havia penjat damunt del foc. Després, aguantant l’ampolla capgirada sobre un ou dur pelat, va demostrar com l’ampolla anava aspirant l’ou.
En aquell punt Troilus va riure i va dir en veu alta:
—Wybalenna, ampolla; negre, ou —i va treure una conclusió totalment errònia de la demostració.
Després, el Protector va compartir un got de vi blanc del Rin i uns quants sandvitxos de pernil amb els oficials i, per demostrar que no volia fer distincions entre blancs i negres, també va beure un tassó del te que van servir als autòctons, cosa que, li va semblar, els va agradar molt.
L’endemà al matí van trobar mort King Romeo. De fet, el seu traspàs no va ser inesperat ni va venir gens de nou, i quan el Protector va anar a examinar el cadàver, va sentir que l’avorriment s’apoderava d’ell de la mateixa manera que abans s’havia sentit pres d’un sentiment de compassió. Una aborigen amb qui King Romeo havia viscut d’ençà de la mort de la seva dona, ara ja feia uns quants anys, presentava l’estat habitual de sobreexcitació dels indígenes, i bramava com una boja; tenia la cara plena de regalims de sang en els punts on, expressament, s’havia fet talls amb un tros d’ampolla.
La filla de King Romeo, però, semblava dotada d’una sensibilitat més cristiana i, amb el seu posat trist i alhora reservat, va donar raons al Protector per tenir l’esperança que el treball que ell feia allà fos alguna cosa més que una obra d’una vanitat colossal. La nena s’estava tan callada que el Protector es va preguntar si no era més sensible a una influència civilitzadora del que es pensava.
Com que s’havia hagut d’ocupar del cos de King Romeo, el Protector va arribar tard a l’escola que dirigia, i la manca de puntualitat el va fer enfadar-se amb el difunt: l’exemple, al capdavall, ho era tot. Si ell no donava un bon exemple, com podia esperar que els autòctons canviessin de costums?
Els qui l’esperaven van interpretar erròniament el seu retard com un relaxament de la disciplina, i van continuar xerrant i rient fins i tot mentre ell els parlava. Això el va enfurismar, i en comptes de començar el dia amb el catecisme, va renyar els alumnes. Que els havia enganyat mai, ell? Que potser no els havia procurat cases noves fetes de totxos, calentes i sòlides? I roba bona? I menjar abundant? A més a més, que potser no s’havia proposat de posar ordre entre els seus morts i senyalar cada tomba perquè sabessin qui hi havia enterrat?
Després d’un dinar lleuger que consistia en unes quantes baldrigues grises i pa, se’n va anar a la caseta reservada per a les intervencions quirúrgiques i les autòpsies. King Romeo jeia damunt d’una taula llarga de fusta de pi. Més tard va anotar els resultats de l’autòpsia de la manera següent:
Mort per un deteriorament general del cos: tenia el pulmó tan adherit al pit que ha calgut fer força per separar-l’en. El pit contenia una gran quantitat de líquid; el pulmó malalt, així com també la melsa, la uretra i els apèndixs, han estat extirpats i seran enviats a Hobarton perquè els analitzi el Dr. Arthur: era un home interessant.
Quan va acabar l’autòpsia, el Protector va treure d’una caixa de fusta una serra per tallar carn que tenia sempre ben esmolada i que reservava només per a un sol ús. Li agradava especialment perquè el mànec de banús estava ple d’estries i això li permetia agafar-la amb fermesa, fins i tot quan tenia la mà molla, i treballar amb més seguretat i precisió.
Quan es disposava a començar, van trucar a la porta i en obrir-la va trobar-se al davant l’Aphrodite, una indígena que li suplicava que anés a casa seva: el seu marit, Troilus, tenia convulsions. El Protector va respondre en un to tan afable com va poder. Amb una veu plena de compassió, li va semblar a ell. Li va dir que tornés amb el seu marit, que ell hi aniria aviat a assistir-lo. Aleshores, va tancar la porta. Es va concentrar altre cop en el cadàver. Va posar la fulla de la serra just sobre el clatell.
S’havia convertit en Déu? Ja no ho sabia. Aquella gent no parava de morir. Estava envoltat de cadàvers, cranis, informes forenses, plans per a la capella i el cementiri. Els seus somnis eren plens de les danses i de les cançons d’aquella gent; de la bellesa dels seus poblats, del so dels seus rius, del record de la seva tendresa, i així i tot, ells no paraven de morir i res del que feia ho podia evitar. Morien i morien, i ell, que havia viscut en aquell món ancestral i que continuava treballant per fer que aquest món nou, aquest món civilitzat, cristià i anglès fos perfecte, ell era el seu Protector, però, així i tot, ells no paraven de morir. Si ell era Déu, quina mena de déu era?
Amb compte, va passar la serra per la pell per traçar-hi una línia vermella que li serviria de guia. Després, com a bon artesà que era, va acabar la feina fent uns moviments llargs i ferms amb la serra, alhora que els anava comptant. Només n’hi van caldre sis per separar el cap del cos de King Romeo. Polit com era, el va molestar sentir-se les mans enganxoses de sang.