En Xavier Bonastre i Thió va néixer a Barcelona el 12 de març del 1961. Està casat i és pare de dos fills. No va ser fins als 36 anys que no es va decidir a iniciar-se en el món del córrer. El detonant va ser que la bàscula marcava uns inquietants quilos de més. Periodista esportiu de TV3 des del 1984, va veure néixer també Catalunya Ràdio, des de la seva redacció esportiva. Especialitzat en la informació vinculada al tenis, la seva afició esportiva pel córrer el va apropar, també, al món de l’atletisme. En Xavier es va estrenar com a maratonià el 1999. Des d’aleshores, fins al 2018, ha corregut 54 maratons en un total de 739 curses. El 1992 va escriure, com a coautor, el seu primer llibre: El impulso de Beamon.
100 històries del córrer és un recull de coses que li han passat a Xavier Bonastre, periodista esportiu de TV3, al llarg de la seva dilatada experiència en les curses populars. El lector hi trobarà consells o recomanacions que li podran ser d’utilitat, especialment si també és corredor popular, a més de curioses anècdotes. Per exemple, l’autor desvela el debut maratonià de l’exentrenador del FC Barcelona Luis Enrique Martínez, i explica, també, la seva relació atlètica amb l’escriptora Empar Moliner, o amb el referent de l’atletisme popular a casa nostra, Domingo Catalán. Bonastre, sempre optimista i competitiu, vol que la seva vida atlètica s’allargui més enllà dels 80 anys. De fàcil lectura, 100 històries del córrer es pot llegir des de qualsevol punt, des de qualsevol pàgina.
100 històries
del córrer
• Col·lecció De Cent en Cent – 52 •
Primera edició: febrer del 2019
© del text: Xavier Bonastre i Thió
© de l’edició:
9 Grup Editorial
Cossetània Edicions
C/ de la Violeta, 6 • 43800 Valls
Tel. 977 60 25 91
cossetania@cossetania.com
www.cossetania.com
Disseny i composició: 3 × Tres
Producció de l'ebook: booqlab.com
ISBN: 978-84-9034-830-7
A la meva dona, la Mònica.
Sense tu, jo no puc
sense tu, si no hi ets,
sense tu,
no soc ningú.
TERÀPIA DE SHOCK
A en Manuel Bonastre, el meu altre àngel a la terra.
A en Martí Bolló, el meu àngel al cel.
La relació que tens amb algú, quan hi has compartit una estona de trot o una cursa, és molt diferent de la que hi tens si només hi has compartit un got de vi. Amb algú amb qui has corregut —hi ha excepcions, i ara hi vaig— hi ha un corrent de confiança i alegria que és allà, esperant-te sempre.
En Xavi i jo ens vam conèixer “de veritat” un dia corrent. Ens vèiem per la tele, ens vèiem pels llocs i ens dèiem “hola, què tal”. Però un dia, per Twitter, jo li vaig dir: “Aviam si anem a córrer”. I ell em va contestar: “Quan?”. Així va ser. Un dia, vam quedar a la porta de Catalunya Ràdio (jo en sortia) per anar a fer uns quilòmetres per la Diagonal. Plovisquejava, i em va deixar un tallavents (jo, llavors, no en tenia). Vam començar a trotar, primer a poc a poc (gent com el Xavi comencen molt tranquil·lament, i així aguanten el que calgui), llavors més de pressa, i vam anar xerrant. Em va explicar que, després del càncer que va patir, es va fer vegetarià. Després, a les curses que hem compartit, ja he vist que busca entrepans no carnívors. Jo també li vaig explicar coses meves. Mesos després, com que és una “celebritat” al món dels corredors populars, el vaig convidar a córrer per la muntanya amb els meus amics. Va venir al lloc acordat i vam fer deu quilòmetres molt divertits.
L’últim cop que hem corregut junts ha estat a la cursa de la Floresta. Vam anar junts els primers dos o tres quilòmetres. Hi havia un senyor que no ens parava de dir que duia el mateix número de dorsal que el Marc Márquez. Rèiem, perquè ho repetia tantes vegades que vam esprintar per no sentir-lo més. Però ell també esprintava, perquè li feia molta il·lusió parlar del Marc Márquez. I, llavors, provàvem de quedar-nos enrere, per no sentir un altre cop l’anècdota del Marc Márquez. I vam riure molt (fins que va arribar la pujada).
Suposo que tots els que correm tenim ganes de llegir un llibre com el del Xavi, que explica coses que per a nosaltres són importantíssimes i que per als que ens envolten són tan avorrides i pesades com saber el número de dorsal de Marc Márquez. Xavi, ja ens veurem a la Floresta l’any que ve, si tot va bé.
EMPAR MOLINER
Corro des del 1997. Tinc anotats tots els entrenaments i curses des del primer dia. I amb notes en què explico les meves impressions. A més a més, tinc un blog on comparteixo, des del 2008, les curses que faig. Ja fa temps que força vegades companys corredors em deien que per què no escrivia un llibre. Jo sempre els contestava el mateix. A qui li poden interessar les meves “batalletes”? Jo estava convençut que a ningú. Però a finals del 2017, un dia en plena cursa —on, si no?— acompanyat del meu bon amic, company de feina a TV3, corredor i amb 4 llibres sobre la temàtica del córrer al seu sarró, l’Arcadi Alibés, se’m va encendre el llum, de cop i volta, i sense motiu aparent, que recordi. Si era capaç de convertir les meves “batalletes” atlètiques en històries, experiències, aventures, consells, del córrer, potser sí que podrien ser interessants per a la comunitat corredora. Vaig pensar que molts corredors es podrien veure reflectits en algunes de les coses que els pogués explicar. Especialment els corredors populars com jo. De seguida em va venir al cap aquesta col·lecció de Cossetània Edicions, basada en el número 100. L’Arcadi hi té un llibre en aquesta col·lecció (100 motius per córrer). I en Sebas Guim —corredor, també company d’esports a TV3— en va fer un altre (100 curses que has de fer alguna vegada a la vida). La idea em va seduir. La hi vaig exposar a l’Arcadi i, mentre corríem, se m’anaven acumulant idees per escriure un grapat de capítols. El que em preocupava era no oblidar-me de cap idea abans no la pogués anotar. L’Arcadi em va dir que també estaria bé un llibre amb 100 històries de 100 corredors diferents. Interessant, sens dubte. I no la descarto. Però, en tot cas, més endavant.
Primer de tot, calia recopilar idees per omplir els capítols. D’entrada, de seguida en vaig tenir una quarantena. Després vaig repassar totes les meves anotacions i el blog perquè m’inspirés amb altres de noves. Efectivament, aviat vaig tenir més de 100 possibles històries. Ho vaig comentar a en Jordi Ferré, l’editor de Cossetània, i em va dir que podria funcionar. L’Arcadi era de la mateixa opinió. Com que soc impulsiu de mena, de seguida em vaig posar a la feina.
El resultat de tot plegat és aquest llibre que tens a les mans, 100 històries del córrer. Hi trobaràs això, històries, però, també experiències, algunes, segur, molt comunes, però d’altres molt personals, d’un corredor popular, com n’hi ha tants. Estic convençut que en moltes d’aquestes històries molts lectors s’hi veuran reflectits. Ja m’ho direu quan acabeu de llegir-lo. I, sobretot, espero que us agradi.
El meu primer contacte amb les curses populars va ser, a Barcelona, un dia del 1980 o del 1981. Devia tenir jo uns 19 o 20 anys i tornava cap a casa d’una nit de farra, probablement una mica “perjudicat”. A la plaça d’Urquinaona vaig veure, pujant pel carrer de les Jonqueres, corredors i corredors. Vaig pensar que què feien aquella gent corrent a primeres hores d’un diumenge al matí… En aquella època ja feia uns quants anys que havia abandonat la pràctica de l’esport. Havia jugat a handbol i a voleibol a l’escola fins a la categoria cadet i juvenil, respectivament. No va ser fins l’estiu del 1997 —ja amb 36 anys— que un dia vaig dir-me que havia arribat al límit. Al límit de pes. Amb 1 metre i 72 centímetres, la bàscula marcava 80 quilos. En aquella època, a més a més, fumava. Havia llegit o sentit en algun lloc que el córrer aprimava. Vaig decidir provar-ho, a veure si era veritat. A la urbanització de Rubí on visc vaig començar a sortir a córrer a l’agost d’aquell 1997. Després de cada sessió mesurava la distància que havia corregut amb el comptaquilòmetres del cotxe. Després, trucava a l’Arcadi i li preguntava si era molt o poc el que havia corregut. No recordo que mai em digués si anava massa lent o massa ràpid. Simplement no es mullava. Si ho hagués fet, potser m’hauria desanimat i ara no seria corredor. Li explicava com m’havia anat la sessió i ell m’escoltava pacientment. Ell feia el mateix des que el vaig conèixer, a Catalunya Ràdio, el 1983, l’any que va córrer la seva primera marató a Nova York. Ara em tocava a mi explicar entrenaments, sensacions…
Recordo que vaig tenir clar ben aviat que volia debutar en una cursa, a la d’El Corte Inglés. No sabia res de calendaris atlètics i per a la cursa dels grans magatzems encara faltaven uns quants mesos. No recordo qui —probablement el mateix Arcadi— em va dir que es feia al setembre la cursa de la Mercè, a Barcelona. I m’hi vaig apuntar. Una altra companya d’esports a TV3, la Imma Casares, feia el reportatge de la cursa i li va semblar interessant incloure-hi la “notícia” del meu debut atlètic. Em va fer molta il·lusió, tot sigui dit. Va ser el 21 de setembre del 1997. Un altre company meu a TV3 en aquella època, en Joan Patsy, que també era corredor, em va dir aleshores: “No te n’adonaràs, i passaràs de córrer curses de 10 quilòmetres a fer mitges maratons i maratons en un tres i no res.” Jo li vaig dir que ni de broma; de fet, el mateix que havia dit jo en una entrevista que em van fer a El Periódico el 1985, 12 anys abans de començar a córrer. Vaig dir “ni de broma em veig capaç de córrer 42 quilòmetres”. Com a corredor no ho crec, però com a endeví és clar que mai no m’hauria guanyat les garrofes.
L’Arcadi Alibés i Riera és la persona que més vegades anomeno en aquest llibre. I no és estrany perquè és un referent per a mi, igual que ho és per a tantíssims corredors catalans. Vaig conèixer l’Arcadi a la tardor del 1983, a Catalunya Ràdio. Ell havia entrat a treballar-hi a la primavera i jo a l’estiu. Ell treballava de dilluns a divendres i jo, els caps de setmana; per tant, gairebé no coincidíem. Estava a punt de córrer la Marató de Nova York, que seria el seu debut en els 42,195 quilòmetres. Recordo que em parlava de la mítica cursa novaiorquesa. Jo l‘escoltava però reconec que no hi parava gaire atenció. Per a mi era, aleshores, un món absolutament desconegut, això del córrer. L’Arcadi va córrer a la ciutat dels gratacels per primer cop i va aprofitar per fer algunes connexions amb la ràdio. Des d’aleshores ha plogut molt, però el cert és que les nostres vides professionals i atlètiques han estat bastant similars. Vaig entrar a treballar a TV3 a l’abril del 1984 i, uns mesos després, va entrar-hi ell. A mi em va “fitxar” l’Eduard Berraondo i, a ell, l’aleshores cap d’esports de TV3, en Jaume Massó. Professionalment, l’Arcadi ha seguit especialment el ciclisme i jo el tenis. Tots dos vam ser presentadors de Telenotícies i tots dos som presentadors, els últims anys, al Canal 3/24. Atlèticament he anat seguint les seves passes i els seus consells. Vaig començar a córrer 14 anys més tard que ell, el 1997. En convertir-me en corredor, la nostra relació personal va tenir un altre motiu d’apropament: les curses i tot el que envolta el món del córrer. Ell va ser qui em va fer entrar al Domingo Catalán Fondistes Club, referent atlètic indiscutible. Al llarg de tots aquests anys, les nostres converses han tingut i tenen un component atlètic molt important. Realment puc dir que gràcies al córrer no només he guanyat una gran relació amb un company de feina. He guanyat un amic, un gran amic, el millor amic, diria. Quan he hagut de passar pel quiròfan, l’Arcadi sempre ha estat el primer de venir a veure’m. Són coses que no s’obliden, us ho asseguro.
L’Arcadi és absolutament metòdic en el córrer i, de fet, en qualsevol altre àmbit de la vida, crec que també. S’anota els entrenaments, les curses, els quilòmetres que fa… absolutament tot. En aquest sentit, com que jo faig exactament el mateix, sempre ens hem entès molt bé a l’hora de parlar de la nostra passió esportiva. He corregut un grapat de maratons: 54 en el moment d’escriure aquestes línies. L’Arcadi en porta 137. Una xifra absolutament inabastable per a mi. Mai no hi arribaré, evidentment. Si arribés a les 100, ja m’hi conformaria. Parlant de 100. L’Arcadi també és un apassionat dels números. Va fer coincidir en un lapse de temps molt petit la seva marató número 100 amb la seva mitja marató número 100 i la seva cursa de 10 km número 100. Vaig tenir l’honor de córrer amb ell dues d’aquests curses: la marató número 100 i els 10 km número 100. Al departament d’esports de TV3 érem un grapat de periodistes que corríem curses. Quan l’Arcadi va fer la seva marató número 100, vam ser una quinzena de companys d’ell de la redacció que el vam acompanyar. Molts d’ells es van preparar específicament per fer aquella marató. Alguns no n’han tornat a córrer cap altra. El magnetisme i la força de l’Arcadi els va atraure. Com diria en Bernd Schuster: “No hase falta desir nada más.”
Com ja he explicat, el 21 de setembre del 1997 vaig córrer la meva primera cursa: la de la Mercè, a Barcelona. Doncs bé, des d’aquell dia vaig començar a anotar-me tots i cada un dels entrenaments que he fet. I, per descomptat, també totes les curses. En un total de dotze documents d’Excel ho tinc tot controlat. En tinc un que es diu “Entrenaments”, on hi ha tot el que he corregut actualitzat al dia; “Km1819”, on anoto els quilòmetres que faig cada setmana, temporada a temporada. Evidentment, les últimes quatre xifres varien cada temporada; el primer que tinc és “Km0304”. “Cursqui”, on recullo els quilòmetres que faig mensualment i anualment amb comparatives, mitjanes, etcètera; “Competic”, recull de totes les curses que he fet; “Curses per any”, recull de les curses que faig any a any, separades segons distàncies: ultres, maratons, mitges, 30 km, 15 km, 10 km, 5 km, milles i altres distàncies. També tinc un document d’Excel específic per a algunes d’aquestes distàncies: “Maratons”, “C21” (mitges), “C10” (deumils), “C5” (cincmils) i “Altres Curses”. Finalment, en tinc dos més, anomenats “Millors marques”, on tinc els meus millors registres en cada distància, any per any. Així veig l’evolució i com, inevitablement, les meves marques són cada cop més modestes. Llei de vida… L’últim es diu “Pes Xavi”. Control i gràfica de l’evolució del meu pes. Vaig començar aquest Excel el 2015. Inicialment em pesava cada dia. Ara, si ho faig un cop a la setmana, ja em val… A l’Excel “Entrenaments” també hi recullo les sensacions que tinc quan entreno, especialment pel que fa a seguiment de lesions, com em recupero…
A partir de l’octubre del 2008 vaig començar a fer El blog d’en Xavier Bonastre, on bàsicament escric les cròniques de les curses que faig. Alguna vegada toco algun altre tema, però molt esporàdicament. Quan repasso cròniques de curses d’anys enrere, m’adono de quines marques era capaç de fer, de les quals estic cada cop més lluny. Tenir-ho tot documentat m’agrada. El cert és que amb el pas dels anys tota aquesta documentació s’ha fet prou extensa i ara m’ha servit, en bona part, per fer aquest llibre. La memòria és fugissera i, a més, tendeix a oblidar les coses negatives. Si escrius les cròniques el mateix dia de la cursa —si puc, així ho faig—, les sensacions que hi has tingut mentre competies són més en calent, més vives, més espontànies i recullen més detalls que, evidentment, oblidaries amb el pas del temps.
Sempre he pensat que l’ideal és que un corredor de fons s’entreni en tres llocs diferents: l’asfalt, la muntanya i la pista d’atletisme. Els primers anys de la meva vida d’atleta popular m’entrenava seguint aquesta màxima. Per l’asfalt rodava, per la muntanya m’enduria i feia pujades i baixades, i per la pista feia sèries. Va arribar un moment, però, ja fa uns quants anyets, que les sèries les vaig deixar de banda. Jo entenc les sèries com la manera de millorar marques. Quan l’evidència va deixar-me clar que ja no milloraria mai més els meus registres, vaig oblidar-les. A més, el gran Jim Serrano —no només gran atleta i gran persona, sinó també gran fisioterapeuta— me les va desaconsellar perquè em lesionaria més sovint, per l’esforç que comporten. Per la muntanya no corro gaire, però no tinc manies als terrenys tous, tipus pistes forestals, per exemple. Els meus entrenaments s’han convertit en rodatges més o menys llargs i més o menys ràpids —segons com em trobi— bàsicament per l’asfalt. Penso que cal entrenar sobre la superfície en la qual competeixes. Salvant totes les distàncies que vulgueu, és com el tenis, un altre dels esports que m’apassiona. Els tenistes s’entrenen en terra batuda quan preparen la part de la temporada que es disputa sobre polvo de ladrillo, com anomenen la terra batuda a Sud-amèrica. De la mateixa manera ho fan quan preparen la temporada d’herba que culmina a Wimbledon. Normalment són molt reticents a canvis sobtats de superfície, perquè saben que tindrien números per lesionar-se.
Els corredors de fons d’asfalt ens hem d’entrenar sobre asfalt. A mi em sembla d’una lògica absoluta. La veritat, però, és que ens entrenem per on podem. Fer-ho a prop de casa és un clàssic. Inevitablement repeteixo molts circuits. És un pèl avorrit, si voleu, però també ajuda a conèixer en quin estat de forma estàs, comparativament, en cada moment de la temporada. Sovint aprofito si la Mònica, la meva dona, ha de sortir per anar a fer algun encàrrec, per exemple. Quedem en un lloc concret a una hora establerta i així m’estalvio haver de fer el mateix camí de tornada cap a casa corrent. És un trajecte que tendeix a pujar i, si puc, miro d’estalviar-me’l. Si soc a Barcelona, m’encanta entrenar per l’Eixample. Els semàfors trenquen una mica el ritme, però si es tracta de fer un rodatge llarg, no només aprofito la façana litoral, la Diagonal o la Gran Via. Els carrers quadriculats em permeten, per exemple, ascendir des del port fins a la plaça de Francesc Macià, fent ziga-zagues pels xamfrans, i no haver de pujar per un sol carrer en línia recta. Envoltar tot Barcelona també m’agrada molt. Sempre que hi passo en cotxe, penso que m’encantaria poder córrer un dia per les dues rondes i fer la volta completa. A veure si alguna vegada s’hi pot fer una cursa amb aquest recorregut. Sigui com sigui i per on sigui, l’important és acumular quilòmetres per tenir després la seguretat que no defallirem el dia de la competició.
Què és millor: córrer al matí, a la tarda, a la nit? Tothom té els seus gustos. Els corredors populars normalment ens hem d’adaptar als nostres horaris de feina i als familiars per trobar els moments ideals per córrer. Les curses generalment són els diumenges al matí. Per tant, la lògica ens indicaria que l’ideal seria entrenar a les primeres hores del dia. Això té l’avantatge afegit que quan acabes la sessió tens la resta del dia lliure i, d’aquesta manera, no destorbes la vida familiar. Durant molts anys recordo haver matinat moltíssimes vegades per anar a entrenar. I em costava, perquè els meus bioritmes són més aviat de noctàmbul. Fa molts anys que anem de vacances a l’agost a un càmping de Sant Pere Pescador. Doncs bé, allí, anys enrere, sortia a córrer a les set del matí gairebé cada dia. No és cap mèrit, ho fan molts corredors, ja ho sé. Però insisteixo que llevar-me d’hora no està fet per a mi… Però ho feia perquè tenia una il·lusió especial per córrer. Ara també la tinc, evidentment, però, si puc evitar matinar, millor. Diguem que m’he acomodat. Val a dir, però, que la sortida del sol sobre el mar encalmat era un espectacle visual que només per gaudir-lo ja valia la pena llevar-se ben d‘hora.
Un altre avantatge de córrer d’hora, especialment a l’estiu, és que t’estalvies les hores de màxima calor. Les altes temperatures les suporto bé, però miro de ser assenyat i no entrenar quan la canícula és forta. Com que soc una mica fredolic, a l’hivern intento que les sessions siguin a migdia, que és quan s’està millor, especialment si fa un bon solet. Tenim la sort de viure en un país on la temperatura és molt benigna pràcticament tot l’any i val la pena aprofitar-ho.
Durant una època vaig fer bastants entrenaments a la tarda. Sortia de fer el Telenotícies migdia, a quarts de quatre; dinava, i, tan bon punt m’aixecava de la taula, me n’anava a entrenar. Feia la digestió corrent. No gaire aconsellable, evidentment, però tenia un parell d’hores de temps abans no recollia el Yair, el meu fill gran, que aleshores feia taekwondo, i les havia d’aprofitar.
En una altra època de la meva vida, el meu horari laboral era de les cinc de la matinada a les 14.20 h, de dilluns a dijous. Era el torn de matí al Canal 3/24. Impensable entrenar abans d’anar a treballar. Després de dinar, no podia evitar fer una migdiada. Per tant, sortia a córrer en negra nit, especialment a l’hivern. El meu company de fatigues en aquella època va ser, sobretot, el llum frontal, encara que sempre procurava anar per llocs il·luminats per evitar al màxim possibles ensurts. No se sap mai…
Quan i com preparar la bossa que ens endurem a la cursa? No soc partidari de preparar-la la nit anterior, tancar-la i agafar-la l’endemà. Sempre he pensat que d’aquesta manera és més fàcil que em descuidi alguna cosa important. La més important —almenys per a mi— són les sabatilles. Si tanco la bossa el dia abans i no les hi he posades, seria molt probable que l’endemà al matí, mig adormit, no m’adonés que no les duc. Soc partidari, això sí, de preparar-me el que crec que necessitaré, la nit abans, i deixar-ho tot ben a la vista, a una taula que tinc, al costat de l’ordinador. Primer de tot preparo el que portaré a la cursa. Pantalons curts, samarreta de tirants, mitjons i calçat amb les plantilles. És l’imprescindible. Després hi afegeixo les ulleres de sol, el xip i els imperdibles —que porto en una capseta rodona que va encantar a la Rosa Catalán, la filla del Mingu—, el rellotge GPS i una gorra. Si es preveu pluja, la gorra per a mi és gairebé vital. La visera evita que l’aigua m’entri directament als ulls. També hi poso el dorsal, si el tinc amb antelació. Aleshores hi afegeixo el que em posaré per anar i tornar de la cursa i l’escalfament. Evidentment, si és hivern, un anorac, el xandall i diverses capes de camisetes i cossos esportius amb cremallera al davant. Hi afegeixo un parell o tres de mocadors per al coll i, per a les orelles, els típics bufs, que són tan pràctics. Els guants són imprescindibles per a mi quan la temperatura és baixa. Córrer amb les mans gelades és una sensació que no m’agrada gens. També hi afegeixo els escalfabraços —popularment coneguts com a manguitos— i els escalfabessons, que són com els mitjons compressius, però sense la part del turmell, cosa que fa que siguin més fàcils de posar i treure. També porto unes sabatilles velles que utilitzo per fer el paper dels “descansos” de l’esquí. Me les poso després de la cursa i els peus ho agraeixen. Evidentment, porto també mitjons de recanvi i uns altres pantalons curts que em serviran per poder treure’m els que he usat a la cursa. D’aquesta manera arribaré a casa amb roba neta. Pel que fa a la dutxa, sempre prefereixo dutxar-me a casa, amb tranquil·litat. Si per qüestió horària haig d’anar a treballar directament després de la cursa, aleshores afegeixo a la bossa els estris necessaris per dutxar-me al vestidor de TV3: tovallola, xampú, gel, xancles i, evidentment, la roba de carrer. No quedaria gaire bé, tot i que treballo en la informació esportiva, presentar-la vestit amb xandall i camiseta, oi?
Tampoc falta a la meva bossa per anar a una competició tres o quatre bosses de plàstic, que moltes curses donen als participants, i que es poden reconvertir en una mena de motxilla. Em serveixen per posar-hi la roba suada i les sabatilles amb què he fet la cursa. També procuro portar les cremes Weapon to Win que uso per escalfar les zones on tingui molèsties musculars. I vaselina, que només em poso, als mugrons i a l’entrecuix, a les maratons, i a vegades també a les mitges, per minimitzar els fregaments. Procuro assegurar-me, abans de sortir de casa, que ho tinc tot. Però algun cop m’he deixat… el rellotge GPS! Córrer sense tenir referències de temps de manera directa em desagrada bastant.
Calcani, empenya, tendinitis, isquiotibial, bursitis, trencament fibril·lar, semitendinós, flexor, adductor, costal, popliti, contractura, esquinç… Són algunes de les paraules amb les quals m’he hagut d’anar familiaritzant aquests anys de corredor. Córrer amb dolences diria que és intrínsec als corredors de fons. Hi estem acostumats. Quan no ens fa mal una cosa, ens en fa mal una altra. Al llarg dels anys he après algunes coses al respecte. Per exemple, quan tinc una dolença, moltes vegades em desapareix quan me n’apareix una de nova. La meva “bèstia negra” de les molèsties són els isquiotibials. Uns músculs que són a la part superior del darrere de la cama. Es veu que els tinc molt curts. Quan em fa mal l’ísquio d’una cama, tendeixo a córrer “defensant-la”, és a dir, mirant de carregar més l’altra cama, per protegir la que està tocada. Diuen els metges que és normal, perquè el cos ja ho fa, això de protegir-se. El que passa és que sovint acabes amb l’altre ísquio lesionat…
Els corredors som reticents a deixar d’entrenar o competir perquè tinguem alguna molèstia o dolor. Mentre sigui suportable, seguim corrent. Quan resulta que el dolor és invalidant, aleshores busquem ajuda mèdica. Crec que en això no som gaire diferents de qualsevol altra persona. Mentre anem tirant, anem fent… Tots els metges i fisioterapeutes o massatgistes et parlen de la importància de la prevenció per evitar lesions. Els estiraments, per exemple, són bàsics. Haig de reconèixer que només els faig, els estiraments, quan m’estic recuperant d’una lesió. Després, a poc a poc els vaig deixant… fins a la pròxima lesió. Això no és un bon consell, ho sé perfectament. Tinc la sort que el Dr. Ferran Abat, de Resport, em cuida sempre que estic “avariat”…
Quan feia escassament un parell de mesos que corria, em vaig lesionar. Normal, perquè corria amb sabatilles de tenis. Aleshores vaig descobrir les plantilles. Em van dir que el 90% dels esportistes professionals o amateurs de qualsevol disciplina —nedadors no, és clar!—n’usen. I que usar-les és una bona manera d’evitar lesions perquè les plantilles corregeixen els defectes de la trepitjada. Per tant, són vitals per als corredors. No m’ho vaig pensar dos cops. Les primeres plantilles que vaig tenir les vaig fer servir 7 o 8 anys. Fins que literalment es van desfer. Resulta que les plantilles s’han d’anar renovant o almenys ajustant any per any. Com que a mi m’anaven bé i no em lesionava, doncs, com deia abans, anava tirant. Ara, segurament deu ser perquè l’edat no perdona, les vaig renovant més sovint, per mirar d’evitar lesions. A mesura que ens fem més grans, costa més recuperar-se de les dolences i, si vull arribar a córrer fins d’aquí a molts anys —almenys fins als 90 anys!—, cal cuidar-se. Ni que sigui una mica.
Per a mi, l’ideal seria que totes les curses es fessin ben a prop de casa. Córrer m’agrada molt, és clar, però haver-me de desplaçar per córrer ja no m’agrada tant. Conec molts maratonians, especialment els “col·leccionistes” de maratons, pels quals el fet de córrer és, si més no, l’excusa perfecta per viatjar. En el cas de les maratons sí que comparteixo plenament aquesta filosofia: viatjar per córrer. El que tinc clar és que, si m’animo a fer un viatge per córrer, és per córrer una marató. Per a menys, no m’hi poso. Per fer una mitja marató, o 20 quilòmetres, com seria el cas de la mítica Behobia-Sant Sebastià, per exemple, no em ve de gust fer un llarg desplaçament. En canvi, sí que m’agrada agafar el cotxe un diumenge i anar a córrer alguna cursa per Catalunya, però també sense fer quilòmetres excessius. Diguem que la regla d’or és que, com més lluny em desplaço, més quilòmetres vull córrer. Per exemple, per córrer una milla, no me n’aniria fins a la Vall d’Aran. Però per fer una mitja marató o més, segurament sí. L’excepció a aquesta relació desplaçament-quilometratge arriba, en el meu cas, si dedico tot el cap de setmana a una cursa. Per exemple, puc anar fins a Lleida a fer un cincmil diumenge al matí, sempre que hi vagi a dormir dissabte. Aleshores es converteix en una sortida familiar de cap de setmana on la cursa és tan sols una de les activitats que faré aquells dos dies.
La majoria de maratons que he fet han estat a Catalunya o a Espanya. Les meves maratons a l’estranger són ben poques: tot just quatre. Em vaig estrenar a la Marató de Marràqueix del 2004. Hi vaig anar amb l’Arcadi. 14 anys després, el 2018, ell la va tornar a fer. Jo no vaig poder acompanyar-lo. El 2005 vaig córrer la Marató de Nova York —la meca de les maratons— i finalment vaig córrer en dues ocasions la Marató de Perpinyà, el 2006 i el 2008. En aquesta última vaig coincidir amb el meu germà Manuel. Mai no he corregut cap cursa de menys de 42,195 km a l’estranger. Espero, però, que en els pròxims anys pugui augmentar el meu palmarès maratonià forà. No serà fàcil, però, perquè córrer a l’estranger suposa un dispendi econòmic més o menys elevat. Sempre que he proposat a casa meva d’anar a fer una marató a l’estranger, tothom s’hi ha avingut. Però res d’anar-hi jo sol. La meva família també s’hi apunta. Aleshores tot es complica més. De tota manera, ara que tinc els fills més grans, espero poder anar més sovint a córrer maratons a l’estranger.
Vaig córrer a Barcelona la primera marató de la meva vida el 14 de març del 1999. Feia 2 dies que havia complert 38 anys. Repassant les meves anotacions, observo que la tirada més llarga que vaig fer per preparar-la va ser de 28 quilòmetres. Vaig fer unes quantes mitges i un grapat d’entrenaments d’entre 15 i 20 quilòmetres. L’Alfonso Muriana, atleta, em feia d’entrenador. També em programava sèries, canvis de ritme, sessions de muntanya… No hi faltava res. Com que soc molt disciplinat, seguia fil per randa el que ell em deia. El dia de la cursa em vaig llevar a les cinc del matí. Vaig preparar-me una macedònia amb una pera, un plàtan i una poma. Seguia la dieta que m’havia marcat per a l’última setmana abans de la cursa l’aleshores preparador físic del tenista Àlex Corretja, en Salvador Sosa. L’Àlex era el tenista número 3 del món, aleshores.
Mingu