reading

Nascut a Concord (Massachusetts) el 1817, va estudiar a Harvard i va rebre l’ajut i la influència de Ralph Waldo Emerson, que fins i tot el va contractar com a secretari personal. En els seus escrits Thoreau va defensar l’individu davant dels governs (que considerava injustos) i la vida senzilla, pròxima a la naturalesa, davant dels estralls del món modern i urbà. Profundament original i avançat, ha tingut una vasta influència en moviments moderns, com l’ecologisme i el pacifisme, i en personalitats tan rellevants com Tolstoi, Gandhi o Martin Luther King. Entre els seus llibres més destacats figuren Walden, o la vida als boscos i La desobediència civil. Va morir el 1862, als 45 anys.

Caminar és un dels textos més bells de Thoreau. Hi exposa la seva filosofia del caminar, de l’art de fer camí, com la manera més intensa de desvetllar els sentits i l’ànima humana. I arrenca amb una declaració contundent: «Vull dir unes paraules a favor de la Naturalesa, de la llibertat absoluta i de l’estat salvatge». Perquè caminar ens permet retrobar la comunió ancestral, cada vegada més perduda, amb la Natura.

«Caminar és una crida perquè ens deslliurem de tot allò que ens lliga a la societat –la feina, la família, les amistats, les ambicions– i ens aboquem a una vida solitària i tan salvatge com sigui possible (...). Caminar, en el sentit profund que li dóna l’escriptor nord-americà, és dirigir-nos als boscos salvatges que la mà de l’home encara no ha pogut domesticar i buscar-hi allò que hem perdut com a espècie a còpia de fer-nos cultes i civilitzats: l’instint, el pensament elevat, l’heroisme i la llibertat.» (Marina Espasa, a la introducció)

CAMINAR

Traducció i introducció

de Marina Espasa

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Taula

El jardí dels camins que es bifurquen

«Els bells camins es multipliquen allà on creieu que s’acaba la carretera.»

J.V. Foix

Caminar: un text per ser cridat

«Considero aquest text com una introducció a tot el que escriuré a partir d’ara»: amb aquestes paraules Henry David Thoreau (1817-1862) definia l’assaig que teniu entre les mans. Un assaig que, en realitat, va ser concebut per ser una conferència, un text per ser declamat, cosa que es nota en el to abrandat, a estones èpic, i en el desordre estructural que té: si tanquem els ulls i ens imaginem un home barbut i ple d’energia davant d’un públic al qual ha de captivar, el text funciona de meravella.

La primera vegada que Thoreau el va pronunciar com a conferència es deia The Wild (L’estat salvatge), i després el va estar reescrivint, i repetint la conferència, durant nou anys, de 1851 a 1860. No seria fins al 1862, després de la seva mort, que el text apareixeria publicat per primera vegada, a la revista Atlantic Monthly, sota el títol de Walking (Caminar), que ja seria el definitiu. Des d’aleshores se n’han fet moltes edicions, sol o en volums que recullen aquest i altres assajos que va escriure sobre la Naturalesa i el món salvatge, el seu tema estrella, que culminarien en el tractat sobre la vida als boscos que és Walden. Caminar, encara que sigui una obra breu, és seminal, i un dels textos, com els de Ralph Waldo Emerson, que servirien de base teòrica i obririen el camí del pensament mediambientalista que es desenvoluparia al llarg del segle XX. No és la primera vegada que es tradueix al català (i traduccions al castellà n’hi ha unes quantes), però la seva inclusió en la col·lecció de clàssics breus «El Far», d’Angle Editorial, i la seva publicació en ple 2017 són indicadors clars que allò que obsessionava un pensador nord-americà de mitjan segle XIX, la desconnexió entre la Naturalesa i la societat humana, encara ressona entre els lectors de començaments del XXI, que habiten un món molt menys «natural» que els contemporanis de Thoreau.

Caminar és una doble invitació: a fer servir les cames i a reflexionar. És una crida perquè ens deslliurem de tot allò que ens lliga a la societat —la feina, la família, les amistats, les ambicions— i ens aboquem a una vida solitària i tan salvatge com sigui possible o, si més no, harmoniosa amb la Naturalesa: si poguéssim viure dalt d’un arbre o dins d’una cova, pensava Thoreau, seríem més feliços que dins de les cases projectades per arquitectes que ignoren els nostres instints naturals. Per a ell, caminar, fer passejades o sortir a estirar les cames no era un exercici qualsevol, ni l’activitat saludable que els metges del segle XXI recomanen als malalts de sedentarisme. Caminar, en el sentit profund que li dona l’escriptor nord-americà, és dirigir-nos als boscos salvatges que la mà de l’home encara no ha pogut domesticar i buscar-hi allò que hem perdut com a espècie a còpia de fer-nos cultes i civilitzats: l’instint, el pensament elevat, l’heroisme i la llibertat. Caminar, per a Thoreau, és una activitat reflexiva i espiritual, encara que sigui del tot física: ens allibera la ment i l’ajuda a tenir pensaments de més volada, i permet que descobrim trossos de nosaltres mateixos que la vida en societat ens amputa. En una societat com la que vivim avui, hipertecnològica, accelerada i plena de mecanismes de control, sembla lògic arribar a aquesta mena de reflexions o fer crides a deixar-ho tot i anar a viure com salvatges, però en ple segle XIX i a l’estat de Massachusetts, el ritme de vida no era exactament el mateix: el més veloç que podia passar-nos per davant era un carro amb un parell de cavalls al galop. Com és que algú pensava que la Natura estava amenaçada, que l’home estava massa domesticat, que la cultura i la literatura ja no valien res, que la filosofia era ridícula, i que tot allò era culpa de la civilització? Qui s’atrevia a dir això? Qui era Henry David Thoreau?

El pare dels ecologistes

«Wherever there is knowledge, wherever there is virtue, wherever there is beauty, he will find a home.»

RALPH WALDO EMERSON
al funeral de H.D. Thoreau

Henry David Thoreau va néixer el 1817 al poble de Concord, a l’estat nord-americà de Massachusetts. Com que era un dels millors alumnes de l’escola, els pares el van enviar a estudiar a Harvard, on es va llicenciar amb bones notes el 1837. Va començar a fer de professor a l’escola pública de Concord, però al cap de quinze dies ja s’havia barallat amb el director: no estaven d’acord sobre els mètodes d’educació de Henry, que devien ser força particulars i que segurament estaven influïts per les ensenyances d’un professor que havia tingut a Harvard i que seria el seu mentor tota la vida, Ralph Waldo Emerson. Thoreau tenia, a més, mala salut i un caràcter fortament individualista. No es veia capaç d’emprendre la carrera de lleis, ni la de medicina, ni d’entrar a l’Església, que eren els altres tres destins habituals dels llicenciats a Harvard. El pare tenia una fàbrica de llapis, i allà és on es va posar a treballar Henry: era una feina rutinària i pesada, però ell la feia bé, i la fama dels llapis que fabricaven va créixer arreu. Però els seus instints pedagògics no minvaven: amb el germà gran, John, van obrir una escola per mirar de desenvolupar-hi alguns dels ideals transcendentalistes que Henry havia après d’Emerson, però una malaltia de John els va obligar a tancar-la. Henry va tornar a la fàbrica, fins que, al cap d’un quant temps, Emerson el va contractar com a secretari i ajudant a casa seva.

Ralph Waldo Emerson ja era, el 1841, un dels filòsofs i escriptors nord-americans més coneguts i influents. La seva escola filosòfica, el transcendentalisme, era una versió de l’idealisme romàntic alemany, amb una base de visió neoplatònica del món, que considerava dividit en dues parts: la material i l’espiritual. «La ment és l’única realitat, de la qual totes les altres són reflexos millors o pitjors. La Naturalesa, la literatura, la història, són fenòmens subjectius.» Per als transcendentalistes, el secret d’una vida reeixida residia en la capacitat de prescindir de les preocupacions materials i concentrar-se en les espirituals. Aquest neoestoïcisme va influir el jove Henry D. Thoreau, a qui Emerson va animar a engegar una carrera literària, ajudant-lo a publicar els primers articles i assajos en revistes. Però Thoreau no trobava la tranquil·litat necessària per escriure textos de més envergadura i va traçar un pla.

El 4 de juliol de 1845, Henry es traslladava a una petita cabana que ell mateix s’havia construït uns mesos abans a la riba del llac Walden, que quedava dins d’una propietat d’Emerson. Pensava dur-hi a terme un experiment doble: escriure un llibre sobre una expedició pel riu que havia fet amb el seu germà John uns quants anys abans, i comprovar en pròpia pell si era econòmicament viable viure treballant un sol dia a la setmana i dedicant els altres sis a qüestions més transcendentals, just el contrari del que havia establert la societat occidental: treballar-ne sis i descansar-ne un de sol.

Thoreau s’estaria dos anys, dos mesos i dos dies en aquesta cabana, fins al setembre de 1847. Al cap d’un any de viure-hi, i per mirar de contestar les preguntes dels curiosos, va començar a redactar el futur Walden, un llibre en forma de dietari on explicaria les experiències de cada dia, condensades en un sol any. No va viure completament d’esquena a la societat: va negar-se a pagar uns impostos com a gest a favor de l’abolicionisme de l’esclavatge, i en conseqüència va passar una nit a la presó. A partir d’aquella experiència va escriure l’assaig Resistència al govern civil, que més tard es faria famós sota el títol de Desobediència civil, i que serviria de model per a aquest tipus de resistència contra el poder que farien servir tant Martin Luther King com Gandhi. Encara trigaria uns quants anys a polir i revisar els textos que va escriure mentre estava a la cabana, i no publicaria Walden fins al 1854, amb un èxit relatiu de crítiques i vendes. Avui és lectura obligatòria a totes les escoles nord-americanes.

La resta de la vida, Thoreau la passaria entre la casa d’Emerson i la dels pares, on vivia com a rellogat, treballant a mitges a la fàbrica, escrivint articles, fent conferències (com la que va donar lloc a Caminar