Pròleg

Aquest manuscrit narra les aventures que Tamino, príncep de Terres Llunyanes, visqué en un regne on feia massa temps que la foscúria ho se­nyorejava tot. Una història que mai no ens cansarem d’escoltar perquè està plena de personatges insòlits, objectes màgics i escenaris sorprenents. Serem testimonis de la lluita entre el Sobirà del Sol i la Reina de la Nit, entre la llum i l’obscuritat, entre la saviesa i la barbàrie.

Coneixerem Papageno, meitat home meitat ocell, amant de les bones menges i creador de cançonetes; un ésser entranyable que es mor
de ganes de trobar la seua Papagena. Ens enamorarem de la princesa Pamina, bella i valerosa, que renunciarà a les pròpies arrels a canvi d’un amor total. Ens inquietarem amb les aparicions de les tres servidores de la reina Astriflamant i els seus parlaments. Però encara hi ha més, molt més: serps gegants, llunes que somriuen, paisatges impossibles, animals que ballen, proves que cal superar… I tot això adobat amb una melodia que s’amaga darrere de les roques, de les converses, de les cançons, dels balls, dels instruments musicals…

T’atreveixes a endinsar-te en aquest fascinant viatge?

1 Tamino

Un matí d’estiu Tamino, príncep de Terres Llunyanes, decidí fer un poc d’exercici i cavalcar pels afores del regne. Ja s’havien allunyat una bona trossada quan la dansa embogida de tres parotets li esglaià el cavall. L’animal començà a córrer i córrer amb el príncep als lloms. Tamino intentava calmar-lo, però no hi havia manera. Després de travessar camins i boscos s’aturà en sec, s’alçà sobre les potes de darrere i llançà el genet a terra. Acte seguit mamprengué la galopada i s’allunyà. En caure, el príncep es colpejà el cap i perdé el coneixement durant una llarga
estona.

Quan es despertà no sabia on ni per què estava en aquell lloc tan estrany. Un paisatge fet de roques de totes les formes imaginables: menudes i grans; altes, més altes i encara més altes; gruixudes i primes; més amples per dalt que per baix i a l’inrevés… Els arbres eren escanyolits i mai no creixien en solitud, sempre en grups de tres… Les muntanyes pujaven i baixaven de manera inacabable i creaven infinites crestes blavenques. Però el més sorprenent d’aquella aquarel·la era el cel, un cel de tonalitats violàcies i negres custodiat per innumerables llunes.

Es fregà els ulls convençut que encara no havia travessat la porta per eixir del món dels somnis. Quin tipus de lloc era aquell? Com podia ser que hi haguera més d’una lluna? Volia fugir d’allà immediatament. Però… i el seu cavall, on havia anat a parar?

–Astorat!, Astorat! –cridava.

Estava clar per què Tamino li havia posat aquell nom. Era un cavall molt espantadís. El príncep estava convençut que això era perquè encara era jove, però amb tres o quatre cavalcades llargues es tornaria valent.

Astorat no responia davant la veu de l’amo. Tamino s’assegué en una roca d’entre les milers que el paisatge li oferia. Esperaria que tornara o que passara algun lle­nyataire o algun pastor que li indicara el camí a seguir per tornar al seu regne.

De sobte escoltà un soroll de cascavells darrere d’ell. En girar-se veié una serp gegant que se li anava apropant. Les ninetes dels ulls semblaven fetes de foc i per la boca la llengua es movia com una flama. Tot un mantell d’escames del color del bronze li cobrien un cos que continuava avançant. Tamino restà hipnotitzat amb la sinuositat d’aquella dansa que cada vegada tenia més a prop. Segur que allò no era un somni? S’aixecà i començà a córrer pel bosc, com abans havia fet el cavall. Qui era ara l’astorat?

–Auxili, auxili. Que algú m’ajude! –escridassava desesperat i sense deixar de córrer.

S’ofegava i una forta pressió se li havia afermat al pit. S’amagà darrere d’una pedra tan alta com ell per agafar un poc d’aire. Li feia molt de mal el cap. Instintivament es tocà la ferida que li havia provocat la caiguda i comprovà que rajava. Entre la sang i el soroll de cascavells que s’aproximava, tornà a desmaiar-se.

Just en el moment que la serp obria la boca per engolir-se’l aparegueren tres dones amb vestits foscos. Quasi es mimetitzaven amb la nit que abraçava aquell paratge.

–Tu, monstre cruel i inclement, muda en cuc innocent.

Dels palmells de les mans nasqueren llampugues que trencaren la foscúria per uns segons. Immediatament, la serp deixà de ser serp i es convertí en una bestiola llefiscosa i diminuta, que de seguida buscà un lloc entre les roques per ocultar-se. Semblava que allò de ser cuc no li esqueia massa bé i el cos se li enredava a cada passa que feia. Fins a l’amagatall havia pres multitud de formes, és clar, les que un cos de pocs centímetres podia donar de si: mig nus, un de sencer i un de doble, un llacet mal fet i un altre de bonic… Finalment l’animaló havia quedat estranyament entortolligat. El seu cos de cuc s’assemblava a dues consonants abraçades: la G i la S. Voldria dir alguna cosa? No, no era res d’això. De fet, si la nit no haguera sigut tan fosca podríem haver vist clarament que no es tractava de dues consonants unides, sinó d’un símbol musical: la clau de sol. Per què havia pres aquella forma?

Mentrestant, Tamino ja estava fora de perill, però no n’era conscient perquè continuava endormiscat.

–Visca! Visca! –cridaren a una veu les tres valeroses dames.

Se li acostaren i es quedaren captivades per la bellesa del jove. Així estigueren uns minuts fins que una d’elles, la de l’esquerra, exclamà plena d’alegria:

–Potser ell és l’elegit per salvar la princesa!

–Sí, sí. Segur que és ell –afirmà una altra dama, concretament la del centre, contagiant-se de la il·lusió que desprenia l’anterior.

–Anem a palau per avisar la reina que hem trobat un jove que podrà alliberar la seua filla de les urpes del Malèfic –aconsellà la tercera dama, la de la dreta, que encara no havia dit la seua.

Així és com les Tres Dames s’allunyaren del bosc i s’encaminaren a palau.