Rafael Vallbona (Barcelona, 1960). Escriptor i periodista. És autor d'una cinquantena de llibres de tota mena entre novel·les, no ficció, poemaris i llibres de viatges; alguns dels quals han estat traduïts a diversos idiomes, i altres han estat premiats amb l'Amat Piniella i el Nèstor Luján de novel·la històrica, l'Ernest Udina de periodisme, el Ramon Muntaner de novel·la juvenil o els Jocs Florals de Barcelona, entre d'altres.
Col·laborados habitual a premsa, ràdio i televisió, és també professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna. Tot i això sap que, novel·les com aquesta, no són gaire bon exemple per als joves.
N'hi havia que en referir-se a la Pobla del Dalt l'anomenaven la Pobla del Mal. Tripijocs, trafic d'influències i terra de corruptes, ve-t'ho aquí. I quan la crisi arriba de sobte, també hi arrriben els problemes: paisatges desoladors, urbanitzacions desmanegades, edificis abandonats, i molta gent que es comença a posar nerviosa: un alcalde que governa amb mà de ferro, unes eleccions que cal guanyar, dos constructors disposats a pagar un tant per cent pel favor d'una requalificació, i dos senegalesos assassinats pels matons d'un mafiós aparentment sense cap mena de connexió. Tot plegat duu al reporter Pere Palau a ficar-se on no és benvingut per explicar el verdader sentit de tot plegat. Una crua història sobre la crisi, la condició humana i la realitat; que és dura però real. Una autèntica foguera de les vanitats de la societat catalana i espanyola d'avui mateix.
EL TANT PER CENT
GENER 2014
Primera edició: gener de 2014
© Rafael Vallbona, 2014
© de la present edició: Editorial Alrevés, 2014
© de la fotografia de portada: Kateryna Khyzhniak
Director de la col·lecció: Àlex Martín Escribà
Disseny de la col·lecció: Mauro Bianco
crims.cat
Editorial Alrevés S.L.
Passeig de Manuel Girona, 52 5è 5a • 08034 Barcelona
crims@crims.cat • info@alreveseditorial.com
Producció de l'ebook:
booqlab
ISBN digital: 978-84-15900-63-4
Codi IBIC: FF
Dipòsit legal: B. 27.687-2013
Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització per escrit dels titulars del «Copyright», la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant el lloguer o el préstec públics. La infracció dels drets mencionats pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (Art. 270 i següents del Codi Penal). Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra. Pot contactar amb CEDRO a través del web www.conlicencia.com o per telèfon al 91 702 19 70 / 93 272 04 47.
Se’n diu crims.cat i és una nova col·lecció de novel·la criminal en llengua catalana, amb voluntat d’englobar tot tipus d’etiquetes i subgèneres: negre, policíac, espionatge, detectivesc, enigma...
L’empenta, a càrrec de l’editorial Alrevés, ens sembla de prou importància com per prendre’ns seriosament la iniciativa: de moment, sis títols l’any, on es combinaran autors de casa amb noms estrangers europeus de ressò i prestigi que avui són desconeguts en totes les llengües de l’Estat.
Així doncs, volem omplir un gran buit dins del mercat editorial en llengua catalana. Ara que ja és extensament reconegut l’èxit d’aquestes històries dins i fora de les nostres fronteres, calia unir esforços en la nostra llengua per intentar evitar la dispersió editorial que viuen tots els autors que cultiven allò que Raymond Chandler va anomenar «el simple art de matar». Simple o no, hem cregut que era el moment idoni per acontentar totes aquelles veus que reclamen des de fa un grapat d’anys la presència d’una col·lecció nostrada com ho va ser en el seu moment La Cua de Palla.
Per la nostra banda ens proposem —i esperem que no només es quedi en un propòsit— fer la millor de les seleccions i poder oferir-vos un bon catàleg d’autors reunits en una col·lecció que respondrà —això sí— a tots els criteris indispensables que caldria sempre tenir presents: un disseny identificatiu, unes cobertes suggerents, una numeració i, és clar, una tria coherent de títols.
Amb aquestes aspiracions, us convidem a passar pàgina i a començar a llegir. Hi trobareu un tipus de lectura, no ho oblideu, que ha delectat esperits de tota mena i de totes les contrades, i que novament ara podem tornar a fer en la nostra llengua.
A partir d’ara, ja ho sabeu: si voleu llegir novel·la negra en català, llegiu crims.cat!
Dirigida per Àlex Martín Escribà
El Herald deia que el cap de policia demostraria la seva manca de complicitat apressant-se a capturar i fer declarar l’assassí o assassins. L’editorial era dur i atacava de dret.
DASHIELL HAMMETT,
Collita Roja
En Pinto pensava que, amb la crisi, li baixaria la feina. Ja li havia dit a la dona que s’anés buscant una perruqueria més barata i que espaiés més les visites al Zara, cosa que ella havia fet de molt mala gana i no sense muntar-li un pollastre considerable aprofitant una absurda discussió sobre un pot de cogombres en vinagre que s’havia florit a la nevera. En Pinto era un paio alt i gros de quaranta-sis anys que no sabia fer altra cosa en la vida que imposar la seva llei per la força, feia anys que era la seva feina. Amb el cap afaitat, botes militars, una pipa a una banda del cinturó i una porra a l’altra, amb permanent pinta de fatxenda, es creia l’amo del món i estava disposat a demostrar-ho per la força a la mínima que el punxaven. L’única persona capaç de tenir-lo a ratlla era la Loli, una xurri amb la mateixa cara de bordegàs que el marit, però amb dues tetes i un cul que imposaven més a la majoria de la població que les eines de l’home. Aquells arguments, ho vulgueu o no, sí que eren poderosos.
De feia temps en Pinto tenia dues feines, cosa que li va permetre comprar-se un Audi, enviar la parelleta a un col·legi privat amb la vaga idea que així no sortirien tan sabatots com els pares, i canviar els mobles i electrodomèstics del pis per tal de no sentir més a la Loli, que, de tant en tant, el pressionava perquè es compressin un adossat. A ell l’atur no l’enxamparia amb una hipoteca a mig pagar, en això era espavilat. Se les havia tingut amb tota mena de situacions a la vida com per acabar ofegant-se en la seva pròpia merda per culpa d’un banc, per molt que la dona el tingués a ratlla al llit ben bé durant tres mesos. En situacions així sempre li quedava la whiskeria de la carretera vella.
Pitjor ho devien estar passant els qui treballaven en aquell edifici abandonat a mig fer que ara ell havia de vigilar perquè els lladregots no s’ho emportessin tot. L’obra va començar amb grans discursos, primeres pedres beneïdes pel bisbe i bones setmanades pels qui l’havien d’aixecar en menys de dos anys. Però les presses es van esvair ben aviat: el promotor va deixar de pagar, el constructor va haver de fer concurs de creditors i la quadrilla de manobres amb BMW sèrie 5 es va quedar al carrer amb una mà al davant i l’altra al darrere. I ara en Pinto, en lloc d’una o dues nits per setmana, tenia guàrdia a l’obra aturada ben bé quatre nits de cada set; sort que era de poc dormir. L’excitava mantenir-se en vigília, alerta al perill. Sempre de peu dret, els polzes al cinturó, i escrutant la fosca amb aquells ulls de gat mesquer, en Pinto es mantenia despert a còpia de covar mala llet contra la humanitat, inclòs el seu company de guàrdia d’aquella nit, en Gómez.
—Acaba de fer-te la manicura d’una vegada, que ens toca fer la ronda. Portes tota la nit arreglant-te les ungles, sembles una maricona.
—Si se’t fessin els voltadits que se’m fan a mi no te’n fotries. Per què no seus cinc minuts i reposes, coi? Sembla que tinguis el mal de sant Vito; em fots negre.
—És l’hora de la ronda. Si no vols venir no vinguis, ara, si me’n passa alguna, tindràs problemes per explicar on eres mentre jo la dinyava.
No pel que li pogués passar al seu company caminant sol en la fosca entre totxos i sacs de ciment mig petrificats, a tot estirar ensopegar amb una biga abandonada, sinó pel pollastre que li muntaria el cap, aquella mitja amenaça carregada de menyspreu va fer decidir en Gómez d’ajornar la lluita contra el repeló rebel. Ell sí que tenia hipoteca. Es va penjar l’instrumental al cinturó i va seguir en Pinto, que ja passava.
Els encofrats a mig bastir coronats de feixos de varetes rovellades que sobresortien com rams de flors bordes, les grues com l’arbre del penjat de les velles pel·lícules del far west, les caixes dels ascensors, tubs buits on les petjades dels ratolins ressonaven com ballarins de claqué; tot plegat conferia al lloc un aire fantasmagòric. Il·lusió òptica o imaginació de ment malaltissa, poc importava; ells dos eren allà per protegir un patrimoni que, a hores d’ara, ningú no desitjava haver-lo endegat mai. Però existia, ves, i s’havia de conservar fins que algun jutge dictaminés què se’n feia d’aquell munt de somnis de grandesa sumits en la misèria de la dura realitat. Paradoxalment, en temps de vaques magres, la seva pluriocupació existia gràcies a la ineptitud i la cobdícia sens fi d’uns altres.
—El dia que ens diguin que ja no cal vigilar aquesta ruïna seré el primer a venir amb el cotxe i carregar tots els sacs de Portland i maons que pugui.
—I per què ho vols? Que et vols iniciar en el sector de la construcció quan deixis la pipa? Em sembla que és millor moment pel ferro roent que no pas pel totxo.
—Tinc un terreny a Vidreres, amb una barraca, una parra i una mica d’hort. Ara que els fills són grans i la campen sols, la dona i jo som feliços els caps de setmana allà, però voldria ampliar una mica la casa per estar-hi més còmodes, sobretot a l’hivern.
—Ets un sentimental. I ho has aixecat pel morro, sense ni demanar permís d’obres?
—Qui vols que vagi allà a exigir-me la llicència? Tothom ho ha fet així. Allà és on Cristo va perdre les espardenyes.
—Quines penques que tens, Gómez. Ets un agent de l’autoritat que, a la que et canvies de roba, ets el primer a saltar-te-la a la torera. Un bon exemple pel gremi.
—Sí, i què? Tothom ho fa, des del meu veí al president del govern. És així com funciona aquest país. O és que tu estàs lliure de pecat?
—No, però dissimulo. En aquest món tan ple de cretins és més important el que sembles que el que ets.
—Doncs, quan portes dues copes no...
En Gómez va callar de sobte perquè en Pinto gairebé li estampa la manota contra la cara alertat per algun soroll. En Pinto tenia unes mans com els guants d’un catcher. Sense dir res es va desplegar en diagonal per darrere d’uns palets plens de rajoles, pistola en mà. Era una de les coses que havia après de les sèries policíaques que es baixava d’Internet.
Va identificar el punt d’on provenia la remor, era a la part del darrere, on hi havia les dues rampes d’accés als aparcaments subterranis. Va veure de lluny que en Gómez també havia localitzat el focus, i ara tots dos s’acostaven sigil·losament al punt descrivint un gran cercle. Fos qui fos quedaria atrapat entre ells dos i el mur de contenció del talús que separava la construcció que vigilaven de la finca agrícola del costat, situada ben bé tres metres i mig més amunt. Impossible fugir per allà ni tan sols escalant la paret. Era difícil amagar-se entre enciams.
Amagat darrere una formigonera, ara ja els veia bé. Eren dos xicots negres, subsaharians sense papers arribats vés a saber a través de quines màfies. Recollien ferros i alguna eina abandonada, probablement tenien un carretó de supermercat a prop on ho carregaven, o potser algun cotxe més digne de ser desballestat que no pas de circular. Sense assegurança ni ITV, és clar. Els putos negres els donaven problemes cada dos per tres, va pensar en Pinto. Fins fa poc els fotien dos crits i s’espantaven com nenes, però darrerament els plantaven cara. Calia anar amb cura, la desesperació fa valents. Per si de cas va desenfundar l’arma; no estava per hòsties. Va veure en Gómez a l’altra extrem que també havia guanyat una posició favorable i va actuar.
—Alto, seguretat. Deixeu el que esteu robant i mans enlaire.
Només eren dos, però quan es van adonar que els havien enxampat es van posar a cridar en suahili, o el que sigui, com un galliner esvalotat. Segons després van gosar mirar a la cara de qui els detenia i, quan van veure la pipa lluent blavosa sota la lluna, van engegar a córrer en direcció contrària com dos Usain Bolt de la immigració. Però van descobrir en Gómez, que, tot i que no mostrava lluïssor de pistola, en la desesperació del fugitiu els va espantar tant com l’altre. D’escalar el mur no en van voler saber res, prou que van patir per saltar el reixat de Ceuta. Només els quedava endinsar-se cap a l’interior de l’obra. En el laberint de muntanyes de runa i sorra i palets de maons hi tenien l’única esperança d’escapar. Una pala i una barra de ferro eren les seves úniques defenses, i no pensaven deixar-se enxampar així com així; poca cosa més tenien a perdre. Van córrer, com havien fet tota la vida per fugir de la misèria. Van córrer com folls, desbocats, sense rumb.
Però els dos segurates els van fer la pinça, un per cada banda, i els nois aviat van quedar encerclats i sense escapatòria possible. Miraven a banda i banda i no hi havia res a fer; cap al Centre de Preventius de la Zona Franca hi falta gent. Un va llençar el ferro i va alçar les mans. Va cridar a l’altre que ho deixés, que no hi havia res a fer. Però el company, més jove i salvatge i amb la ràbia de la injustícia desfermada, va esperar tenir a prop en Pinto i li va llançar la pala a la cara. Tant li feia que l’apuntés amb una arma de foc, entre la vida que portava i estar mort tampoc no hi havia tanta diferència.
L’agent sabia que l’arma era l’últim que havia d’utilitzar. Es va ajupir i l’eina voladora a penes li va fregar l’espatlla, poca cosa, però li sortiria un blau. El que va passar és que allò el va encendre de mala hòstia. Va veure de cua d’ull com en Gómez tenia l’altre emmanillat. No podia estar-se amb miraments, ara li tocava a ell actuar. Va fer una passa enrere, va recollir la pala gairebé al vol i va esperar un segon, dos i tres. Quan el noi es llançava damunt seu amb l’únic que tenia, els punys, en Pinto es va incorporar i, amb un drive que ja voldria més d’un tenista professional, li va etzibar un cop de pala a la cara que va fer caure el contrari en rodó. De terra estant, el xicot només era un sac d’ossos famèlic que gemegava de dolor i es cobria el rostre ensangonat amb dues mans de dits prims i llargaruts. Cec, en Pinto es va treure la porra i va començar a colpejar l’home com si piqués un matalàs.
—Deixa’l, Pinto, ja l’has estovat prou. A aquest fill de puta ja li han passat les ganes de robar per una bona temporada.
Però en Pinto estava borratxo de sang, cruixir d’ossos trencats i crits de dolor i pietat. I això el feia abraonar-se encara amb més contundència damunt la víctima. I les súpliques del seu company tampoc no ajudaven a fer-li abaixar la testosterona, ans al contrari.
—Prou, Pinto, el mataràs.
Abandonant el seu detingut, que s’havia cagat literalment al damunt de por i fotia una pudor de podrit que tombava, en Gómez es va llançar damunt del seu company enfollit. Però quan en Pinto anava desbocat no hi havia qui el deturés i, amb la seva gran manota enganxada a un braç que semblava una columna dòrica, va enviar l’altre contra una bastida que es va desmanegar com un castell de cartes. Mentre es treia del damunt el company, no deixava de desplegar tot el catàleg d’agressions: puntades de peu, cops de puny, trepitjades als ous i, fins i tot, escopinades.
L’altre, indefens, es va anar encongint a poc a poc fins quedar inert, com un fetus en una placenta de sang, vòmits, pols de ciment i bassals d’aigua de la pluja de la nit anterior. Fins que ja no es va moure gens.
—Cago en la puta, l’has mort. Animal. Has matat el negre!
Com sorprès pel que li deia aquella veu que li sonava familiar, llavors va aturar per fi les patacades i es va mirar amb curiositat el munt de carn tumefacta que jeia sota les seves botes com si no l’hagués vist mai. No es movia. Li va prendre el pols al canell. Efectivament, era mort. Un puto lladre negre de merda menys, va pensar. És tot el que va pensar en aquell instant. Hi havia alguna cosa més en què calgués pensar? Ah, sí, eren dos. On era l’altre?
L’altre noi plorava desconsoladament en un racó. No havia tingut ni esma de fugir. La violència contra el seu company l’havia deixat paralitzat d’horror.
—Tu, xaval, toca el dos abans no et faci el mateix que al teu company.
—Però què dius, Pinto? No el podem deixar fugir. És un testimoni, ens pot denunciar. A més, l’hem enxampat robant.
—Calla, imbècil, aquí qui dóna les ordres sóc jo. Vols córrer fins ofegar-te, rata de claveguera? —cridà en Pinto al noi, llançant-li una pedra a la cara que l’altre esquivà ben bé per casualitat.
Estava dempeus al bell mig de l’escena, les cames lleugerament obertes i els braços, punys closos, als costats. Tenia els ulls sangonosos, la musculatura tensa, com de pedra, i la pell lluent de suor. Però al front no hi tenia ni una arruga. Actuava amb rapidesa i amb total seguretat. El cap li anava a mil. Calculant els moviments amb fredor.
—Fot el camp, fill de puta.
Encara emmanillat, el noi va fugir corrents sense saber cap a on, descrivint ridícules marrades en cercle, topant contra els materials apilats en l’abandó de l’obra. Ensopegava amb taulons, rasclets i gavetes; saltava com una granota per damunt d’obstacles inexistents. L’horror del que havia vist li havia fet perdre el rumb, la consciència i el senderi.
En Pinto va fer un pas endavant, però no per seguir-lo, sinó per situar-se. Una gota de suor li lliscava per la closca pelada. Un parell de segons després es va sentir un soroll, com un petard xino de Sant Joan, i el noi va caure bocaterrós. L’altre segurata, que portava la mà dreta damunt de la pistola per si de cas, però que no havia arribat a desenfundar, es va quedar glaçat de l’ensurt. En quinze anys d’ofici mai no havia vist caure ningú mort davant seu per un tret. Va pensar en la dona, en les faves que colliria enguany al terreny de Vidreres i en els cinquanta mil d’hipoteca que li quedaven, i va tenir por.
—Porta aquell carretó, hi carregarem els cossos.
—Ets un boig, Pinto; ets un boig i em vols arrossegar a mi en la teva follia.
—Escolta, noi, els dos estem en això, d’acord? Carregarem els cossos al cotxe i ens els traurem del damunt. Després farem un cafè i pensarem què li expliquem al cap. Ho entendrà. Només eren púrria negra sense papers. Ningú no els reclamarà mai. Ara són quarts de dues de la matinada, fins a les set tenim temps de sobres.
—Però has disparat. Algú deu haver sentit el soroll. I què diràs quan s’hagi de passar la revisió de l’arma?
—Això és cosa del cap, tu. Ell és l’amo de l’empresa, les pipes són seves. Ell sabrà com sortir-se’n, sempre sap com sortir-se’n. Té bons contactes, gent que li deu favors; no pateixis. El que cal ara és calmar-nos. No ens passarà res si fem les coses ben fetes; o sigui que vigila de no ficar la pota, no parlar més del compte ni amb els companys ni a casa. Aquest és un secret teu i meu que només revelarem al cap. M’entens?
El ressò del tret per tota la gegantina estructura d’edificis abandonats i el silenci buit i metàl·lic posterior havien tingut efectes oposats en els dos vigilants. En Gómez s’havia tornat un sac de nervis, neguitós i imprecís, es diria que fins i tot li havia aflorat la mala consciència. Per contra, en Pinto s’havia asserenat de cop. Res no l’anguniejava i al seu cervell de mosquit no arribaven notícies de la seva consciència.
Era com si, amb aquella darrera descàrrega de violència, l’ambient calm tornés a presidir la nit.
Això sí, no se’n refiava d’en Gómez. Però aquella sospita no era nova, és clar.
Quan els pares em van preguntar per què volia estudiar periodisme no vaig saber massa bé què respondre’ls. Com tanta gent, d’adolescent havia vist Lou Grant, i no dic que no m’influís, però no em veia gras i calb com l’Ed Asner. El que m’havia impressionat de veres eren les aventures de Tintín, el jove reporter a qui, després de voltar la Seca i la Meca, mai no havia vist asseure’s a redactar, ni patir per haver d’enviar un article urgent, ni preocupat perquè el diari on col·laborava no li pagava de feia mesos. Aquell era el meu model. Llàstima que la vida ens enganya sempre.
O sigui que em vaig llançar a la piscina sense mirar si hi havia aigua, un bon començament per a qui se suposa que ha d’informar-se abans d’escriure una història. Però la veritat era que, un cop sobreviscut a les lògiques cagades de joventut, vaig anar trobant-li el gust a això d’«explicar la vida», que diu el mestre Gay Talese. El que passava era que les col·laboracions estaven molt mal pagades i que això no és Amèrica. O sigui que, quan ja estava a punt d’engegar-ho tot a rodar i tornar al poble a portar la botiga familiar de queviures i oblidar-me de les falòrnies de fer de periodista a Barcelona, vaig rendibilitzar la petita dosi de prestigi que em va aportar un escabrós reportatge sobre dos nois assassinats pels matons d’un mafiós local; em va trucar un assessor del director d’El Dia oferint-me feina, i vaig deixar que el cuquet em tornés a picar; dèbil que sóc. I aquí estava cada matí, amb el diari sota el braç, el got de cafè de màquina i dient un «bon dia» amb la millor de les intencions a les poques persones que hi havia a la redacció cap a les onze.
Sempre he estat matiner, jo. M’agradava veure el sol entrant pels finestrals de l’àmplia sala de redacció, la llum escampant-se per les taules i inundant les safates plenes de paperassa, els manyocs entortolligats de cables dels ordinadors, les pantalles i els teclats. No ho sé, a aquella hora la redacció estava viva, formava part del món. Després, la mortuòria llum dels florescents, les presses de la gent, les converses a mitges i el dringar dels telèfons, li confegien un aire més llòbrec, maquinista, impersonal. A aquella hora del matí, la redacció era casa meva. Sempre he estat un sentimental, potser per això em dedicava amb cos i ànima a un ofici de l’època de la revolució industrial que, en la de la revolució digital, està clarament en vies d’extinció. Només espero que duri una mica més que jo per poder-me jubilar i per no haver d’assistir a tal patètic funeral; però a la velocitat que van les coses dolentes, això no ho tinc tan clar.
El Dia era un diari mesuradament conservador, com tots els que no són d’extrema dreta. Econòmicament liberal al gust de Foment del Treball, la CEOE i ”la Caixa”, políticament fidel al govern de torn que hi hagués a Madrid, estratègia que l’havia permès sobreviure en les pitjors circumstàncies històriques, catòlic del Sant Pare i la cúria, i compromès amb el medi ambient sempre que no perjudiqués la circulació dels vehicles privats com el de l’editor ni posés límits a la construcció d’urbanitzacions de luxe com les que promovia una de les seves empreses. És a dir, al gust dels qui remenaven les cireres.
De fet, en Rodrigo Saltor, propietari d’El Dia, era un carca amb totes les lletres i en tots els aspectes de la vida, però era conscient que, amb aquesta actitud personal, al segle XXI, ja no es podia anar pel món, i menys essent l’amo d’un dels considerats grans mitjans de comunicació del país. Tres anys enrere, com que devia estar fart de suportar polítics més o menys ineptes o corruptes i sense pedigrí social, banquers de mitja pela i empresaris sorgits del no-res i enriquits a cop de pelotazo, especulació, frau a Hisenda i obres públiques aconseguides amb comissions de sota mà i untant fins els bidells de les administracions, havia decidit posar el seu imperi de paper en mans del seu fill i retirar-se a la seva finca de Vilassar de Dalt. Del seu paradís estant, el vell Saltor veia passar plàcidament uns dies convulsos que ja no eren els seus i anava cada dia a missa de vuit per pregar per les ànimes dels pecadors, en especial els qui escrivíem al seu diari i els qui cuidaven de les seva incalculable fortuna. A la redacció tothom donava per fet que la resta del dia el repartia entre fer trucades al seu fill per donar-li instruccions sobre com tractar periodísticament la fallida de certa empresa, la detenció de tal financer estafador o el nou escàndol sexual al Vaticà (com si allà tothom llegís el seu diari), i uns greens de golf, on, segurament, estava més pendent de conèixer o alenar la darrera conxorxa política, que no pas el ferro més convenient per mantenir-se sota el par. Però cadascú és molt lliure de dedicar el seu temps al que més li plagui, tret de si té el cul llogat, és clar, que llavors no seu quan vol. I això era el que ens passava a la majoria de treballadors d’El Dia.
El que, malgrat tanta informació confidencial com traginava, potser ni s’imaginava don Rodrigo, era que el seu regne ja no era d’aquest món; vull dir, que l’imperi de paper imprès que havia fundat el seu avi a l’època dels grans vapors tèxtils i que ell havia traspassat solemnement al seu fill Borja, llicenciat d’ESADE, amb un màster a Georgetown i un Ferrari 384 al pàrquing, anava de mal borràs per culpa d’una horda de brètols barbamecs que havien convertit Internet en una mena de jungla on les notícies, els secrets d’Estat, la rumorologia, les mentides, les difamacions, el sexe i les sèries de televisió corrien a la velocitat de la llum i de franc. I és clar, davant de tan temptadora oferta, fins i tot els més proclius i venerables lectors d’El Dia s’hi estaven llançant, en especial des que als casals d’avis feien cursos per aprendre a navegar per la xarxa.
No era que el diari no s’hagués modernitzat, ho havia fet molt i bé. El problema era que mantenir la web costava molts calés i en donava molt pocs, i que el diari de paper, que per mor de la crisi i de l’inexorable fet biològic a causa de l’edat de la clientela perdia lectors amb comptagotes i publicitat a cabassos, a penes donava per mantenir el negoci amb uns números que en veure’ls no fessin blasfemar el venerable cristià que el governava de lluny. O sigui que la feina de Borja Saltor al capdavant d’El Dia consistia a transmetre les instruccions editorials del seu pare al director, que mai no el contradeia, maquillar els comptes per evitar que al vell li agafés una embòlia abans d’hora, i rebaixar despeses, que, traduït en llenguatge popular, volia dir acomiadaments selectius de redactors veterans que eren substituïts pels nous esclaus d’aquests temps, becaris de les facultats completament ignorants però capaços de matar per publicar una ratlla al diari, i pintoresquismes com fer el seguiment del Tour de França per la televisió. Això sí, si calia, pel Barça, s’enviaven cada dia dos redactors a l’altra punta de món per veure si en Messi havia fet bé les caquetes aquell matí o encara estava enfitat.
En resum, El Dia mantenia el seu prestigi i la capacitat de generar opinió publica entre la classe política i econòmica del país, però la qualitat de la informació minvava com els anuncis. Això sí, ni a les tertúlies de la ràdio s’atrevien a posar en entredit qualsevol notícia, article o editorial del diari. Els Saltor eren uns dels amos del país i, en tot cas, el seu diari no anava més pel pedregar que el país sencer; d’això ells en deien sintonitzar amb la societat del seu temps. Sí.
Em van contractar a El Dia com a redactor de la secció de Societat, que llavors dirigia en Josep Joaquim; Joaquim era el cognom, no un nom compost com els actors dels serials veneçolans. En JJ, com li deia tothom, era un molt bon periodista: rigorós amb el contrast de la informació, curós en la redacció i temorós amb l’amo del diari. Feia una secció pulcre, insípida i antiquada que tots els diumenges incloïa, com a gran scoop, una carta pastoral de l’arquebisbe. Al primer ERO camuflat, el van prejubilar amb cinquanta-quatre anys i va passar a dirigir la secció l’Hernández, un paio eixut com la moixama a qui tothom deia Hernández a seques, raó per la qual tots vam oblidar per sempre més el seu nom.
L’Hernández no escrivia mai ni una ratlla, almenys que jo li llegís, però tenia una capacitat de treball inesgotable; matí, tarda, nit o cap de setmana, sempre era a la redacció i, el que era més preocupant, també volia que els seus redactors estiguessin per la feina les vint-i-quatre hores del dia. Jo juraria que no tenia ni casa, ni dona ni gos, però un que el coneixia d’una època comuna al Diari de Barcelona em va jurar que fins i tot tenia un fill que estava acabant d’estudiar periodisme. Després d’una enganxada, la primera setmana, per un titular, coses de la feina, saber de l’existència de la seva nissaga em va posar en guàrdia; carn fresca, barata i emparentada amb el cap era un bon argument per ser víctima del pròxim ajustament de plantilla. Però, per sorpresa meva, en lloc de fer-me fora, em va promocionar; això també ho té aquesta feina. Vaig deixar els temes de local i em va fer reporter. Em va llegir el pensament, n’estava fart dels plens municipals, dels passadissos de l’ajuntament i de les assemblees de veïns. És clar que els motius pels quals va pensar en mi eren inquietants.
—Palau, ets l’únic de tota la secció que no té família. Tindràs disponibilitat total per al diari.
El que no em va aclarir era si aquella llibertat total per treballar de sol a sol me la compensarien econòmicament.
—Demostra’m el que ets capaç de fer i en parlarem.
En nou anys fent de reporter, primer per a Societat i poc després per a qualsevol secció que em requerís, havia aconseguit publicar un grapat d’històries que m’havien satisfet i havien agradat a l’hieràtic Hernández, si més no m’havia felicitat diverses vegades, i seguia sense trobar una parella capaç de suportar les meves constants anades i vingudes. Però la compensació econòmica no va arribar fins fa tres anys i mig, quan vaig tenir una oferta per anar a una televisió. Li vaig dir al cap que marxava, vaig començar a recollir la taula i, en una hora, em va cridar don Rodrigo Saltor en persona per raspallar-me amb una poca traça que només tenen els qui mai no necessiten cap favor de ningú. Vaig escoltar la falsa lloança amb un ridícul posat greu, vaig acceptar la proposta de millora del contracte, vaig encaixar la mà fofa que em va oferir, i no li vaig dir que la tele no m’interessava i que mai no havia tingut intenció d’anar-me’n, és clar. Però la palanca va funcionar perquè encara no havien arribat les vaques magres. Si hagués estat ara, el fill Saltor en persona m’hauria obert la porta del diari i, fins i tot, m’hauria ajudat a recollir la taula. Quan a primers d’any ens van retallar el sou un set per cent, cap directiu no es va recordar de les lloances i els cops a l’esquena rememorant la meva qualitat; vaig pringar com tothom.
Però tot i saber que l’ofici de periodista com jo sempre l’havia entès es marcia com una flor, que les històries ben narrades ja no interessaven a ningú i que els diaris de paper tenien més passat que futur, aquesta era, és i serà la meva feina. Ni en sabia fer cap altra ni en volia aprendre una de nova per moderna que fos. I no volia ni imaginar-me fent de cap de premsa d’una empresa i redactant notes plenes de mitges veritats, o jugant a escampar titulars sense contingut pel Twitter, que és com amagar el cap sota l’ala i voler fer creure que la vida és dins d’un iPhone. Coneixia prou la realitat de la injustícia, l’odi i la pobresa com per no pretendre resumir-la en 140 caràcters dins això que en diuen el món digital.
Tots els doctors de la comunicació diuen que els diaris desapareixeran, però de moment ningú no diu què hi haurà després. L’apocalipsi en una piulada? Potser; però mentre la fi del món no arribi, aniré escrivint als diaris.
Per mi, entrar a la redacció al matí, quan el sol inunda el record de totes les històries patides, viscudes i escrites el dia abans i fa neteja de les males estones passades allà dins per la diària tensió en el tancament de l’edició, és carregar-me de nou de raons per seguir fent aquest ofici. Sóc un sentimental, què hi farem.
Aquell matí no vaig ser el primer redactor en arribar. Els de Política tenien debat al Parlament, i mentre un parell devien llustrar els colzes de les jaquetes al bar de l’hemicicle amb l’excusa d’intentar treure alguna cosa a algun diputat despistat, dos més ja eren a la redacció posant en ordre la documentació, les primeres cròniques i, sobretot, esbrinant què deien al Twitter els parlamentaris, especialment aquells que, o mai no badaven boca, motiu pel qual no sé per què els feien diputats, o eren incapaços de mantenir i argumentar a la tribuna d’oradors les banalitats i estupideses el·líptiques que abocaven a la xarxa.
—En Vicenç Colom ja torna a comparar els nacionalistes amb Hitler —anuncià el redactor que, telèfon en mà, anava llegint les piulades dels diputats.
—Dir aquestes barbaritats és menysprear el drama real del nazisme i donar-li estatus d’ideologia vàlida per ser usada com a referent en un parlament democràtic. Jo consideraria aquesta pràctica enaltiment del nazisme i els portaria als tribunals, per molt diputats que siguin —va dir contundent, com un article d’opinió, en Rodri, el sotscap de l’àrea.
—Això demostra la categoria humana dels nostres il·lustres diputats. I a més, aforats com són, porta’ls a la justícia —vaig respondre de lluny.
—Doncs, apa que aquest... Escolteu què diu el fatxa d’en Solano: «Que surti la consellera Martí, només té dos arguments, però convencen més que el discurs del president».
—Aquest el faria fora de l’hemicicle a hòsties per burro i masclista —insistí en Rodri, que intuïa aquell dia no estava d’humor.
—El fotut és que segur que al carrer hi ha molts homes que aplaudeixen aquestes barbaritats perquè pensen igual —hi vaig tornar—. Ja veig que el debat d’avui és d’alçada. No hi ha gent més ben preparada als partits per fer de diputats que aquesta colla de faltats?
—Hi ha garrotades als partits per ser diputat.
Entre piulada i piulada de les senyories, en algun cas s’hauria de dir renill, el redactor anava netejant la safata d’entrada dels correus electrònics de la secció. No hi havia dia que no quedés col·lapsada de notes de premsa, declaracions i contradeclaracions de la mateixa alçada intel·lectual que les dels futbolistes, preguntes i iniciatives parlamentàries, queixes de veïns, i manifestos de plataformes populars. Si històricament la gent s’havia pres els diaris per l’espatlla amiga on plorar totes les desgràcies i denunciar els abusos de poder, per què hi havia qui s’entestava en voler-ne la desaparició? No era el mateix explicar la teva denúncia a algú que s’encarregaria d’investigar-la, que es posaria en contacte amb els suposats responsables i que després l’explicaria de forma intel·ligible, que no pas abocar-la a una pàgina web sense més ni més com el nàufrag que llença una ampolla al mar amb un missatge amb l’esperança que algú la trobi i vagi al seu rescat. O sí?
—Què en faig d’una dotzena de correus amb denúncies de corrupció a uns quants ajuntaments? —preguntà el redactor a en Rodri.
—Algun de gran?
—Què va. Hi ha algun poble que no sé ni on para.
—A mar, no som el Síndic de Greuges, nosaltres. Com que aquestes coses la gent les envia a tots els diaris, ho sento però ara li toca a un altre.
I així va ser com, a poc a poc, una nova jornada es va anar posant en marxa a la redacció d’El Dia. L’Hernández va desembarcar al cap de cinc minuts amb una pila de carpetes i parlant pel mòbil. Aviat van arribar els del suplement de Cultura amb cares de son; les copes de les festes i les estrenes eren un territori molt dur per a un periodista, calia estar molt preparat intel·lectualment per això. Després van entrar dos d’Esports discutint acaloradament com si d’allò en depengués el futur de la humanitat, sobre si al Barça li calia un nou central o seria millor que fitxés un carriler, i darrere d’ells va entrar a la redacció el cap d’Economia, un paio taciturn i despistat que em va preguntar si em recordava de les entrades per anar al Teatre Nacional que, presumptament, li havia promès.
—Nicolau, jo sóc en Pere Palau, nat a la Seu d’Urgell, solter i sense compromís, veí de Barcelona i reporter no adscrit d’aquest diari; no sóc de la secció de Cultura. Et confons.
I dit això li vaig atansar la mà, que ell em va estrènyer amb força i afectuosament.
—No pateixis, tu. Si no pot ser, no pot ser. Entenc que, amb la crisi, les companyies ja no regalin tantes entrades.
I va seguir cap a la seva taula com si res. Aquell dia la prima de risc estava disparada com el sucre d’un diabètic. Si habitualment en Nicolau Todó ja tenia el cap a l’IBEX, no volia ni imaginar-me on el tenia aquell matí. Vaig anotar a la Moleskine de recordar-me de trucar a la cap de premsa del teatre per demanar-li dues entrades.
I vaig anar a la màquina a buscar el segon cafè.
Hi ha bars que es converteixen en clàssics pels còctels o per la distinció de la clientela, i n’hi ha que guanyen la immortalitat malgrat la púrria que els habita, el tuf de fregit que s’enganxa a la roba i la brutícia que acumula des del zenc de la barra fins als gots, per no parlar de l’aroma que desprèn la cagadora. El Tigre era un d’aquests, i realment feia honor al nom; ara, feien el millor cap i pota de la comarca, allò quedava fora de dubte. Per això hi anava tanta gent de tota mena: els esmorzars de forquilla són transversals a tota condició humana.
I, a més, era un lloc molt discret.
Cap a les nou del matí el lloc estava sempre a petar. Els obrers amb entrepà sota el braç s’agombolaven a la taula llarga del fons, on s’ensumava més directament l’aroma de comuna. Quinto, olives i cigaló no donaven dret a una ubicació més noble. El centre del local i el racó on una pantalla de plasma gegant vomitava tothora la cridòria de Tele 5, era l’espai reservat per a dones, jubilats i aturats que anaven a fer el tallat i tocaven el dos en deu minuts. Els sense feina, per deferència de la direcció del local, tenien dret a llegir El Mundo Deportivo de franc, però no tenien veu per opinar, tret que fos per lloar el Real Madrid. La zona noble d’El Tigre era a tocar de la barra. Allà hi havia les taules que no coixejaven i des d’on s’ensumaven les aromes de les tapes tot just sortides de la cuina. Era la zona reservada a la classe emergent: constructors, professors d’institut, un rendista, metges del CAP i algun personatge no identificat d’aquests que aixecaven tantes sospites com admiracions mal dissimulades des del moment en què aterraven al local tancant les portes del Mercedes amb el comandament a distància, perquè tothom sentís el xiulet de l’alarma i sabés que, ull viu, acabava d’entrar un amo del món.
I després hi havia la terrassa, territori mestís on tothom hi era ben rebut i on a l’hivern els fumadors dubtaven entre morir de càncer o de pulmonia. Això sí, a l’estiu, esmorzar a primera hora sota les moreres de l’ampla vorera era un dels grans plaers del barri, raó per la qual segons qui tenia dret a reservar-hi taula. Era el punt celebrity d’El Tigre.
En Paco Álvarez i el seu cunyat, en Ioni, van obrir el bar quan es van quedar sense feina en alguna de les diverses crisis industrials de la zona. Ja ningú no recordava si va ser en la del tèxtil dels vuitanta o en la de després dels Jocs Olímpics. Hi havia gent que tota la vida havia conegut El Tigre tal com era llavors, amb la merda inclosa.
Però tot i ser el parnàs dels esmorzars de forquilla, no era normal que davant del bar hi hagués un Bentley Continental GT descapotable. Al seu costat, el BMW X5 marró era un utilitari. Fins i tot, la Dolo va sortir de la cuina eixugant-se les mans amb el davantal de color de gos com fuig per admirar aquella proesa de la natura.
—Paco, quan porti fets un milió de quilos de braves, em regalaràs un cotxe com aquest?
—Sí, et serà pràctic per anar al Mercadona.
L’amo d’aital buga va treure el cap dins el local, com si busqués algú; va ser saludat per una bafarada de tuf d’oli de calamar a l’andalusa usat cinc vegades i en va sortir com si l’acabessin d’expulsar del paradís. Al carrer, va mirar a banda i banda a través d’unes autèntiques Carrera 5002 blau marí que un parroquià indocumentat va dir que ja les havia vist als xinos del passeig, i va seure a la primera taula de la terrassa que va veure lliure. Hi havia un paper que deia «reservat», un detall sense importància.
Dos minuts després, l’Horacio sortia del lavabo d’El Tigre cordant-se el cinturó i tirant-se els pantalons amunt per acabar de posar-se bé la camisa. No hauria d’haver sopat tan fort anit, les treballadores del torn del matí del taller de cotilleria que estaven esmorzant els seus humils entrepans en pagarien les conseqüències.
—Crec que té la persona a qui esperava asseguda a la terrassa —li va anunciar el Ioni.
L’home es va arreglar el nus de la corbata de ratlles blanques, blaves i vermelles, com el símbol de les barberies, que la dona li havia comprat a El Corte Inglés, i va sortir del bar amb la mà estesa, com si l’altre l’estigués esperant dempeus a la porta. I ni el veia, estava escrivint un whatsapp a la seva filla gran, que estava fent un Erasmus a Malmö.
—Home, Ernesto, què tal?
L’al·ludit no va aixecar els ulls del Samsung Galaxy fins que no va haver acabat d’enviar el missatge. Llavors se’l va desar a l’infern de l’americana, va aixecar la vista i, sense moure el cul de la cadira, es va limitar a dir un «bé» que tant podia ser bé com malament. L’altre va seure al seu davant sense esperar que el convidés a fer-ho, s’hi podia haver passat el dia esperant.
Tots dos homes eren constructors. El tal Ernesto tenia una empresa dedicada sobretot a l’obra pública, i els darrers deu o dotze anys s’havia fet d’or construint arreu carreteres, edificis administratius, canals, aparcaments subterranis i tot el susceptible de ser aconseguit a través de concurs públic, és a dir, amollant les comissions corresponents a qui calgués per fer-se amb l’adjudicació, com s’han fet aquesta mena de coses tota la vida. No se n’amagava pas; ara, el rastre dels diners era tan impossible de seguir com el de l’arc de Sant Martí. A Suïssa ningú no fa preguntes indiscretes, i les factures i els rebuts no eren cosa seva. Ell era d’encaixades de mà.
A còpia que feia diners, també s’anava eixamplant de cos. Ara, amb cinquanta-sis anys, estava gras com un porc; tot i que es pentinava de costat, els quatre cabells grisos a penes li cobrien ridículament mitja closca, caminava coixejant per culpa d’un fèmur que demanava a crits una pròtesi, i suava tothora. L’única característica personal que conservava intacta era la mala llet. Era manxec, ja ho deien que els d’allà tenien mala llet, massa cigrons a la dieta.
L’Horacio no li arribava ni a la sola de la sabata gairebé en res. No havia fet encara la cinquantena, duia el cap afaitat per evitar el patetisme d’una calvície desigual, tenia un cos fibrós de gimnàs o triatlons, i la roba no era de Londres, sinó de Massimo Dutti. Tampoc el cotxe, les ulleres de sol o el iot admetien comparació. Ara, també gastava una mala llet considerable, però més refinada, més europea. Així com l’altre cridava, insultava i donava cops de puny a la taula, ell sabia resoldre les ràbies, odis i venjances de forma més sofisticada. Devia ser per la diferència d’edat o perquè ell s’havia tret la llicenciatura de dret a la UNED i l’altre no havia tingut més escola que les bastides i les clavegueres de l’administració.
En el que tots dos coincidien era en el grau d’excel·lència del cap i pota que feia la Dolo. La tripa era tan tendra que es desfeia a la boca, el xoriç, ibèric, era de nota, i el punt de picant era dels que encenia però no cremava. Menjar aquell plat feia venir ganes de fer sexe, segons sostenien alguns dels més fidels parroquians, la majoria dels quals no estaven ja per gaires filigranes amatòries.
—Per beure, què hi posem —els preguntava el Ioni—, vi i gasosa?
—Quins Rioja Gran Reserva tenen? —va preguntar l’Ernesto, com qui pregunta si tenen aigua de Vichy.
El pobre cambrer va tornar a la barra conscient que tenia un problema. Sort que el seu cunyat el va resoldre com solucionen aquests compromisos la gent amb recursos. A casa tenia una ampolla de Ramón Bilbao que els havia regalat un proveïdor per Nadal. Era allò o res. El del Bentley sabia que havia demanat un impossible, però ho havia fet expressament, per abaixar-los els fums després de les lloances que l’Horacio havia fet a en Paco del cap i pota de la dona. Trobar-se amb una ampolla d’un exquisit criança del 2010 com aquell el va sorprendre tan gratament que no ho va poder dissimular.
—Està bé aquest antre. Un bon lloc per xerrar tranquil·lament.
—Ja et vaig dir que t’agradaria.
Però el manxec ja anava al gra.
—Sí, però tu hauries de picar més amunt, col·lega. El Tigre està bé, però tu has d’aspirar a esmorzar cada dia al Celler de Can Roca. Encara ets jove, tens estudis, hi ha inversors que creuen en les teves possibilitats, tens un bon nom en el gremi. Has de créixer, amic. No pots passar-te la vida fent adossats i obres de mitja pela pels pobles. Els ajuntaments petits estan tots arruïnats, per contra al carrer els diners corren a cabassos. Tu saps la de concursos d’obra pública que treu l’Estat a licitació cada dia? Són inversions potents: línies d’alta velocitat, autopistes, ponts, ports. Has d’intentar trincar tot el que puguis.
xinos