Jon McGregor

Va néixer el 1976 a les illes Bermudes i és autor de dos llibres de contes i quatre novel·les, amb tres de les quals ha estat finalista del Man Booker Prize. Amb If Nobody Speaks of Remarcable Things va guanyar els premis Somerset Maugham i Betty Trask; amb Even the Dogs, l’International Dublin Literary Award; i amb Embassament 13, el Premi Costa de novela. Actualment és professor d’escriptura creativa a la Universitat de Nottingham.

Ferran Ràfols Gesa

Nascut a Barcelona (1975) és traductor literari de l’anglès i del francès. Entre els autors que ha tingut el plaer de traslladar al català hi ha David Foster Wallace, Thomas Pynchon, Vladimir Nabokov, Toni Morrison, Joseph Conrad, Colm Tóibín, Siri Hustvedt, Jonathan Lethem, Raymond Carver, Jeffrey Eugenides, Amélie Nothomb o Emmanuel Carrère. El 2013 va guanyar el premi Núvol de Traducció per Moo Pak, de Gabriel Josipovici.

Cap d’Any en un petit poble de l’interior d’Anglaterra. Una noia de tretze anys ha desaparegut. La intensa recerca de veïns i policia no la trobarà, tot i que la investigació del cas s’allargarà setmanes, mesos... Aviat serà només un tema de conversa i tothom tornarà a la seva vida habitual, no necessàriament monòtona, que Jon McGregor retrata amb una delicadesa extraordinària: parelles que se separen, relacions imprevistes, veïns nous, amors adolescents o madurs, petites enveges, escàndols, amistats trencades...

Al llarg de tretze anys McGregor fon la vida dels veïns amb el cicle natural —sempre reiteratiu, sempre canviant— i ens obliga a mirar les petites coses, els petits gestos per descobrir-nos la fascinació, el misteri i la bellesa que emanen i que sovint no sabem apreciar. Una novel·la singular, única.

Millor llibre de l’any per a Los Angeles Review, Barnes & Noble, Kirkus i Amazon. Guanyador del Premi Costa de novel·la. Finalista del Premi Man Booker.

«Ferotgement intel·ligent. Una novel·la sorprenent, estranya, atrevida i molt commovedora... Una obra mestra.» — George Saunders (autor de Lincoln al bardo)

«Els disposats a endinsar-s’hi seran recompensats amb una història singular i inquietant.» — Publishers Weekly

«Una lectura magistralment intensa i controlada que troba les ombres —la part salvatge— al cor ordinari d’una comunitat.» — Colin Barrett

«L’obra de McGregor aconsegueix un poder visionari;la seva bellesa és rítmica, musical, constantment contrapuntual... Un assoliment notable.» — James Wood, The New Yorker

«McGregor escriu amb tanta gràcia i precisió, fins i tot amb amor, sobre qui i on som, que deixa enrere tots els altres escriptors de la seva generació.» — Sarah Hall

«Mostra la vida humana com un llarg riu tranquil, on els imprevistos, el mal, el misteri, són una ondulació a l’aigua.» — Claudia Morgoglione, La Repubblica

«Fa molt que no llegíem un llibre amb tant magnetisme.» — Christine Westermann i Andreas Wallentin, WDR 5 Bücher

«El premiat Jon McGregor trenca totes les expectatives amb un retrat tècnicament superb i hipnotitzant de l’ambient d’un poble sense nom.» — Daily Mail

«La prosa és viva i ressonant. Hi ha tant paisatge i vida a cada frase! No sé com ho ha fet. És bellíssim.» — Eimear Mcbride

«Un llibre meravellós. McGregor és un extraordinari escriptor, diferent de tots.» — Paula Hawkins (autora de La noia del tren)

«Jon McGregor escriu amb una intel·ligència increïble i una tècnica impecable. Cada pàgina és una revelació.» — Teju Cole (autor de Ciutat oberta)

Embassament 13

Narratives
110

Amb el suport de

Títol original: Reservoir 13

© 9 Grup Editorial, per l’edició
Angle Editorial
c. Mallorca, 314, 1r 2a B / 08037 Barcelona
T. 93 363 08 23
www.angleeditorial.com
angle@angleeditorial.com

Disseny de col·lecció: J. Mauricio Restrepo

Primera edició: setembre de 2019
ISBN: 978-84-15307-61-7
Producció de l'ebook: booqlab.com

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Embassament 13

Jon McGregor

Traducció de Ferran Ràfols Gesa

El riu es mou
la merla deu volar.
—Wallace Stevens

In memoriam
Alistair McGregor
1945-2015

1

Es van aplegar a l’aparcament una hora abans que sortís el sol i van esperar que els diguessin què havien de fer. Feia fred, i la gent parlava poc. Hi havia preguntes a l’aire que no formulava ningú. La noia desapareguda es deia Rebecca Shaw. L’últim cop que se l’havia vist duia un jersei blanc amb caputxa. Una boirina baixa cobria els erms, i el terra estava molt gelat. Es van donar instruccions i tothom es va posar en marxa, les botes cruixien sobre el terra rígid i el rastre que deixaven anava desapareixent quan la bruguerola es redreçava i recuperava la forma. La noia feia metre i mig i tenia els cabells d’un ros fosc. Havia desaparegut feia unes quantes hores. Tothom anava capcot, sense dir res, pensant què es trobarien. Només se sentien les passes i els clapits dels gossos a la carretera i la remor distant d’un helicòpter sobre els embassaments. L’helicòpter havia volat tota la nit, il·luminant amb un feix de llum la bruguerola i els torrents marrons i cada cop més plens. Les ovelles d’en Jackson s’havien espantat i havien fugit per una porta trencada, i en Jackson havia passat la nit en blanc fent-les tornar. Ni l’equip de salvament de muntanya ni el d’espeleòlegs ni la policia havien trobat res, i a mitjanit s’havia fet una crida per organitzar una recerca. No havien trigat gaire a trobar voluntaris. De fet, mig poble ja era al carrer, comentant què podia haver passat. No s’hi havia d’anar, a la muntanya, en aquesta època, deien. Molts dels que venen no saben que aquí el temps canvia en un moment. Que la nit cau en un tres i no res. N’hi ha que no sembla que sàpiguen que hi ha llocs on els mòbils no funcionen. La família de la noia havia pujat a passar el cap d’any, i s’estaven en un dels graners reconvertits de can Hunter. Havien arribat corrents al poble a la posta de sol, cridant. Feia fred, per passar la nit a la muntanya. Segurament deu estar amagada, res més, deia la gent. Deu haver caigut per un barranc. Es deu haver torçat el peu. Vol donar un ensurt als pares. Molts comentaris així. La gent només volia obrir la boca i parlar, i no es preocupaven gaire del que en sortia. Quan va arribar la primera claror del dia, la boirina havia escampat. Des de dalt de l’erm, si es tombaven, podien veure el poble: la fageda i els horts municipals, la torre de l’església i el camp de criquet, el riu, la pedrera i la fàbrica de ciment a la carretera que duia a la vila. Hi havia molt de terreny per cobrir, una pila de llocs on la noia podia ser. Anaven avançant. De tant en tant arribava una llampada del trànsit de l’autovia, tot just visible a l’horitzó. Els embassaments eren d’un gris pla i metàl·lic. S’acostava una cortina espessa de pluja. Ara el terra estava més tou i envoltava les botes d’una aigua densa i marronosa. Un helicòpter de la televisió resseguia la filera de voluntaris volant a poca altura. Calia fer un petit esforç per no alçar els ulls i saludar. Després la policia va fer una conferència de premsa al Gladstone, però no van dir res que no se sabés. La noia desapareguda es deia Rebecca Shaw. Tenia tretze anys. L’última vegada que se l’havia vist duia un jersei de xandall blanc amb caputxa i un anorac sense mànigues blau marí, uns texans negres i vambes. Feia metre cinquanta i tenia uns cabells llisos de color ros fosc que li arribaven a l’espatlla. Es demanava a la població que es posés en contacte amb la policia si veien algú que encaixés amb la descripció. La recerca continuaria quan les condicions meteorològiques ho permetessin. Al vespre, a la plaça hi havia la llum dels focus de la televisió, el fum dels generadors i els crits que arribaven des del pati de darrere del pub. Començava a haver-hi dubtes.

A mitjanit, amb el canvi d’any, es van veure focs artificials sobre els pobles de la vall, però eren massa lluny perquè el so arribés i ningú va sortir a mirar-los. El ball de la sala municipal es va suspendre, i tot i la gentada que hi havia, l’ambient del Gladstone no era el propi d’una celebració. En Tony va tancar el bar a dos quarts d’una i tothom va tirar cap a casa. Al carrer només hi van quedar policies, en grups vora les furgonetes o pujant altre cop cap als turons. Al matí va tornar a ploure. L’aigua rajava de la torba saturada, s’escolava ràpidament cap als barrancs i baixava pels camins esglaonats que es despenjaven per la vora de l’erm. Els llims dels turons espesseïen el riu i formaven una taca que s’estenia al llarg de les diverses rescloses. A l’erm, unes banderes marcaven els llocs per on els pares deien que havien passat. Les banderes s’encorbaven i espetegaven al vent. Al centre d’informació turística els camions de la televisió omplien l’aparcament i els periodistes començaven a acumular-se. A la sala municipal hi havia tasses i platets verds sobre les taules de fusta, les teteres començaven a bullir i l’olor dels entrepans de cansalada s’escampava sota la pluja. A can Hunter se sentien veus que sortien dels graners reconvertits on s’estaven els pares de la noia, prou fortes perquè les sentissin els policies de fora. La Jess Hunter hi va anar des de l’edifici principal amb una gran tassa de te. Un helicòpter es va acostar des dels embassaments, resseguint el riu i passant per sobre de la presa, la pedrera i el bosc. Els bussos tornaven a explorar el riu. Un grup de periodistes s’esperava rere el cordó policial al costat del pont de pedra per fotografiar-los, amb les càmeres enfocades a l’aigua buida i el baf gelat com un núvol sobre els caps. Al camp de baix, dos fills d’en Jackson estaven de genolls al costat d’una ovella morta. Una salva de clics va rebre el primer bus, un cap de neoprè lent i regalimós que es movia sobre l’aigua. Després, al meandre hi va aparèixer un segon bus, i un tercer. Se submergien per torns entre els arcs del pont i es perdien de vista. Els fotògrafs van desmuntar ràpidament la càmera del trípode i van començar a recollir el material. Un dels nois Jackson va travessar el camp a batzegades sobre un quad i va dir als periodistes que s’enretiressin. El riu baixava de pressa i no gaire ple. La cimentera s’havia aturat per fer-hi la recerca. Al cap d’una setmana les primeres volves de neu van aparèixer als marges de més enllà del camp de criquet, tot i que de fet semblava que l’hivern encara era lluny. A l’escola, a la sala de mestres, els professors s’esperaven sense treure’s l’abric. Era com si tot el que podien dir fos el que no s’havia de dir. Les canonades es van escalfar amb una dringadissa que la majoria coneixia bé, i l’ambient de la sala es va relaxar. La senyoreta Dale va preguntar a la senyora French si la seva mare estava millor, i la senyora French li va resumir els motius pels quals es podia dir que no. Es va tornar a fer el silenci, només se sentia la fressa del radiador. La senyora Simpson va entrar a la sala i va agrair a tothom que haguessin vingut tan d’hora. Tothom li va dir que només faltaria, esclar. Donades les circumstàncies. La senyora Simpson va dir que la idea era fer classe amb normalitat, però que havien d’estar preparats per parlar de la situació si els nens feien preguntes. Com semblava probable. Es van sentir uns trucs a la porta, i en Jones, el bidell, va entrar per dir que la calefacció de seguida tiraria. La senyora Simpson li va demanar que sobretot s’assegurés que s’havia llançat grava al pati. En Jones li va fer una mirada que insinuava que no hauria calgut ni dir-ho. Quan els nens van arribar a l’escola, la senyora Simpson es va quedar a la porta per donar-los la benvinguda. Un cop a dins, els pares van cançonejar i es van quedar mirant com tancaven les portes amb clau. N’hi havia que no semblava que tinguessin intenció de moure’s en tot el dia. A la parada d’autobús, els més grans esperaven per anar a l’escola de secundària, a la vila. Aquests ja eren adolescents. Era el primer dia després de festes, però ningú deia gran cosa. Feia fred, i tots duien la caputxa ben tibada. Es passarien el dia responent preguntes sobre la noia desapareguda, com si en sabessin alguna cosa més del que havien sentit a les notícies. La Lynsey Smith va dir que s’hi jugava alguna cosa que la senyora Bowman els preguntaria si necessitaven xerrar una mica. Va fer unes cometes amb els dits en el moment de dir «xerrar». En Deepak va dir que almenys així no farien francès. La Sophie va desviar els ulls i va veure que l’Andrew s’esperava a l’altra parada de bus amb la Irene, la seva mare. L’Andrew tenia la mateixa edat que ells, però anava a una escola especial. L’autobús es va aturar davant seu i en James va avisar en Liam que no s’inventés històries sobre la Becky Shaw. Nevava, i al terra començava a haver-hi un tou important. Es va fer una cerimònia a l’església. La rectora va demanar a la policia que no deixés entrar els mitjans. Tothom era benvingut, va dir, però no volia fotografies ni gravacions, ningú amb una llibreta a les mans. No volia que es fes un espectacle d’una comunitat atrapada en un moment de patiment i pregària. Els ajudants van portar cadires extres, però igualment va quedar gent dreta al passadís. Els homes que no eren de missa es van quedar amb el barret deformat a les mans i van recolzar el cos a la punta d’algun banc. Alguns es plegaven de braços amb aire expectant. Els habituals els oferien missals oberts per la pàgina indicada. La rectora, la Jane Hughes, va dir que esperava que ningú fos allà per buscar respostes. Que ningú fos allà buscant consol. En la situació que ens trobem avui no hi pot haver consol, va dir. No hi pot haver consol per als pares de la noia, ni per als familiars que han vingut al poble a donar-los suport. No hi pot haver consol per als agents de policia que participen en el rastreig. L’únic que podem fer és confiar que Déu ens acompanyi en aquest moment de trasbals. Pregar que no ens deixi sucumbir a un dolor en què no tenim dret de rabejar-nos, que ens elevi perquè puguem ajudar en tot el que calgui la família que pateix. Va fer una pausa, va tancar els ulls. Va alçar les mans en un gest que esperava que semblés de pregària. Els que tenien els braços plegats els van deixar plegats. L’ajudant va tocar tres cops la campana, i el so va travessar el matí cada cop més lluminós per tota la vall fins a l’antiga pedrera. A final de mes va sortir el sol i els camps van estovar-se. El degoteig de la neu que es fonia a les teulades torbava l’aire quiet del matí. Hi havia rumors, només rumors, sobre on podien ser els pares de la noia. Estaven fora de si, es deia.

Al febrer la policia va organitzar una reconstrucció amb actors vinguts de Manchester. No tenien cap pista, i volien fer una nova crida. La premsa va poder pujar fins a can Hunter i se’ls va dir què havien de filmar. Feia un dia clar, tot estava rivetat de gebre. El cap de premsa va demanar silenci. La porta del graner reconvertit es va obrir i va aparèixer una parella de quaranta-pocs anys seguida d’una nena de tretze. La dona era prima i duia els cabells molt ben recollits rere les orelles. Anava vestida amb un impermeable blau fosc i uns texans cenyits amb els camals dins d’unes botes de canya alta. L’home era alt i angulós, amb uns cabells foscos i gruixuts i unes ulleres negres. Duia un anorac gris marengo, pantalons de caminar i sabates negres. La noia semblava força alta per tenir tretze anys, tenia uns cabells de color ros fosc que li arribaven a les espatlles i feia un posat d’irritació força creïble. Duia uns texans negres, un jersei de xandall blanc amb caputxa, un anorac sense mànigues blau marí i vambes. Tots tres es van ficar en un cotxe platejat que hi havia aparcat davant del graner reconvertit i van tirar lentament carretera enllà. Els fotògrafs van córrer al costat del cotxe. Un cop al centre d’informació turística, els actors van esperar que els fotògrafs es col·loquessin a lloc abans de sortir del cotxe i posar-se a caminar cap a l’erm. La nena es va quedar enrere, i fins a tres vegades els actors que feien de pares es van girar i li van cridar que s’afanyés, que anés amb ells, i les tres vegades la noia va respondre clavant una puntada de peu a terra i alentint encara més el pas. Els dos actors adults es van agafar la mà i van tirar endavant, i llavors la noia va accelerar el ritme. Després es va confirmar que aquella era la seqüència que s’havia pogut deduir de les entrevistes policials. Els dos adults van continuar fins al capdamunt de la primera pujada, i després van desaparèixer, i la noia també va desaparèixer una mica més tard. Les càmeres fotografiaven l’aire buit. El cap de premsa va donar les gràcies a tothom per haver vingut. Els tres actors van tornar a baixar. La cimentera ja tornava a funcionar, i les carreteres estaven enfarinades. Els trens de càrrega s’hi acostaven tot canviant de via, travessaven els turons i el gran meandre d’entre els arbres. Una llum pàl·lida va avançar lentament per l’erm, es va reflectir als recs i als barrancs inundats, cada cop més brillant, fins que els núvols es van tancar del tot. A la riba del riu, al vespre, prop de la presa, un bernat pescaire es va aturar i va clavar els ulls a l’aigua. A la nit, una boira lenta va baixar dels turons. A les quatre de la matinada, en Les Thompson ja s’havia llevat i creuava l’era amb les vaques per anar-les a munyir. Més tard es va veure la rectora pujant amb cotxe a can Hunter. Va estar una hora amb els pares de la desapareguda i quan va sortir no va dir res a ningú.

La investigació va continuar. A finals de març el fred havia minvat força i els pares de la noia continuaven a can Hunter. No hi havia novetats. La Jane Hughes els va pujar a veure un altre matí, i quan va passar per can Jackson va veure en Jackson i els nois davant del corral dels xais. Feien cara d’haver treballat molt però de no veure la necessitat de reconèixer-ho. A les mans hi tenien cigarretes i grans tasses de te. De la cuina arribava l’oloreta de l’esmorzar al foc. No va ser fins que van veure els primers nens que anaven a l’escola que en Will Jackson va recordar que havia de ser a casa de la mare del seu fill, que avui li tocava dur el nen a l’escola. Com que la furgoneta no arrencava, va agafar el quad, i abans i tot d’arribar-hi ja sabia que la mare no ho trobaria bé, que seria un argument més contra ell. Quan van arribar a l’escola la porta ja estava tancada, i en Will va haver de cridar en Jones, que va sortir de la caseta de la caldera per obrir-los. En Will va acompanyar el noi a l’aula. La senyoreta Carter va acceptar les disculpes, va fer seure el noi i va demanar a en Will que pensés si potser la classe podria fer una visita a la granja quan naixessin els xaiets nous. En Will li va dir que ja havien començat a néixer, i ella va fer cara de sorpresa. Li va preguntar si no n’havien de néixer més, i ell li va respondre que si l’escola volia fer una excursió, primer haurien de fer un escrit per al seu pare. Era la frase més llarga que la senyoreta Carter li havia sentit dir des de feia setmanes. Quan en Will va tornar a l’era, tots els seus germans eren al cobert. Mentre era fora havien perdut una femella. El consell municipal es va reunir. A en Brian Fletcher li va costar que la gent respectés l’ordre del dia, i en última instància va haver de reconèixer que no era fàcil concentrar-se en els problemes d’aparcament, en un moment així. La reunió es va posposar. La policia va fer una conferència de premsa a la sala d’actes del Gladstone i va anunciar que volia localitzar el conductor d’una furgoneta LDV Pilot vermella. Els periodistes van preguntar si es considerava que el conductor de la furgoneta era un sospitós, i el detectiu en cap els va respondre que preferien no descartar cap possibilitat. Els pares de la noia van estar tota l’estona asseguts al costat del detectiu sense dir res. A la tarda va fer molt de vent, els núvols corrien ràpidament cap a l’est. Una merla va baixar al jardí del senyor Wilson amb el bec ple d’herba per fer-se el niu. Sota els faigs, rere els pisos de lloguer municipal del raval del poble, els col·lèmbols menjaven bocins de fulles caigudes. De la muntanya estant, de nit es veien els llums de l’autopista, una successió de vermells i blancs, rabents com els núvols al cel. L’havien buscat, la noia desapareguda. L’havien buscat per tot arreu. L’havien buscat a les ortigues del voltant del roure mort de l’era d’en Thompson. Abans de tornar a sortir pel reixat havien aixecat lloses i taulons de conglomerat. L’havien buscat a can Hunter, a la part de darrere dels graners reconvertits, als porxos on aparcaven els cotxes, als tallers i als coberts de llenya, al bosc, als hivernacles i als jardins tancats per parets. L’havien buscat a la cimentera, n’havien recorregut neguitosament els edificis enormes, la gent havia tret una mica el nas rere els palets i les grues elevadores, i a la sala de personal i el menjador, n’havien sortit amb la cara i les mans relliscoses de pols blanca i havien tirat carretera enllà, com fantasmes. De nit molts somiaven on podia haver anat. En alguns somnis se la veia baixar de l’erm amb la roba xopa i la pell blavenca. En altres la gent somiava que eren els primers d’arribar-hi amb una manta i que la tornaven a casa sana i estàlvia.

A l’abril, amb les primeres orenetes, els excursionistes van tornar a la muntanya. A l’aparcament, mentre es posaven la motxilla a l’esquena, se’ls sentia especular sobre la noia desapareguda. Per on devia haver anat, fins on devia haver arribat. Si hagués tirat cap al nord hauria arribat a la carretera abans que es fes de nit. Cap a l’est, els embassaments li haurien barrat el pas. Cap a l’oest hauria arribat als penya-segats, on el sòl i la bruguerola s’esfilagarsaven en el buit i les pedres rodolaven muntanya avall. La tempesta que es devia trobar. I amb aquelles sabates. I amb tants llocs on caure. Com podia ser que no l’haguessin trobat, encara, ara que els dies s’allargaven i el sol penetrava més endins de la vall i les primeres falgueres es descabdellaven a la terra freda i negra de sota els freixes. Cada vespre hi havia les mateixes imatges a les notícies: un pla aeri de l’expedició de recerca fent una cadena enmig de l’erm; els bussos submergint-se; els pares de la noia en un cotxe que se’ls enduia, la fotografia de la noia. A la fotografia hi sortia amb la roba de la descripció i la cara mig girada. Un gest com si s’estimés més ser en una altra banda, deia la gent. Els detectius van tornar a visitar la mare de la noia. De tant en tant hi havia preguntes noves. A l’escola, abans que els nens arribessin, la senyoreta Carter omplia d’aigua les gerres metàl·liques del menjador i hi posava branquetes de salze plenes de capolls. Als horts municipals hi començava a créixer el bròcoli lila, però els caps eren fàcils d’arrencar i massa llaminers perquè mai n’arribés una collita digna a casa. Es van veure topògrafs per la zona de les Germanes de Pedra. Es deia que venien a sou d’una empresa minera. El ball anual de primavera va estar a punt d’anul·lar-se, però quan la Irene va proposar que servís per recaptar fons en favor d’una associació de suport als nens desapareguts es va fer molt difícil oposar-s’hi. Després d’una mirada prou ostensible i prolongada de la Irene, la Sally Fletcher es va oferir a col·laborar en l’organització del ball. Els submarinistes es van tornar a posar l’equip i es van capbussar a l’embassament mentre els bernats pescaires giravoltaven per dalt. Els arbres tornaven a treure fulla. Una pluja suau travessava el camp en bafarades nebuloses.

El cap de setmana de l’1 de maig hi va haver cues a la carnisseria, però ni de bon tros les que hi hauria hagut uns anys enrere. Ni de bon tros les que haurien necessitat en Martin i la Ruth per tirar endavant la botiga. En Martin no en deia res, tot i que començava a ser evident, i ningú feia preguntes. La Irene era la primera de la cua i explicava a tothom el que sabia de la situació a can Hunter. Hi treballava de dona de fer feines, i sabia cosetes. Ja us podeu imaginar com estan, els pares de la noia, deia. Havent de veure que aquí tots continuem com si res. La Ruth li va dir que tampoc es podien esperar que la vida del poble s’aturés. L’Austin Cooper va aparèixer amb unes quantes còpies del Valley Echo, i les va deixar al taulell. La Ruth li va donar l’enhorabona, i per un moment l’Austin va fer cara de desconcert, i després va somriure i va recular cap a la porta. La Irene se’l va mirar mentre se n’anava i va preguntar si la Su Cooper estava embarassada. La Ruth va dir que sí, per fi, i des del fons de la cua en Gordon Jackson va demanar si per casualitat l’atendrien abans que nasqués el nen. Una grua va baixar lentament pel carrer estret amb una furgoneta LDV Pilot al remolc i un cotxe de la policia al darrere. La furgoneta estava coberta amb un plàstic transparent. En Martin es va eixugar les mans al davantal i va sortir a veure-la passar. En Gordon va sortir amb ell i es va encendre una cigarreta. En Martin va fer que sí amb el cap. Això canvia les coses, va dir. Collons, va dir en Gordon, marca un abans i un després. Les orenetes tornaven en massa, entraven i sortien per les portes obertes del corral dels bens de can Jackson, els estables de les vaques d’en Thompson i les casetes del terreny dels Hunter. A la comissió de guarniments hi va haver diferències de criteri pel que fa a la conveniència de decorar les fonts aquell any. Vistes les circumstàncies. Ningú recordava que mai hi hagués hagut cap any sense ornaments florals a les fonts. Però és que no hi havia hagut mai un any com aquest. Al final van quedar que els guarniments es farien, però sense cap gran cerimònia. Diverses persones van informar que havien vist la noia. La primera va ser la Irene, a la passarel·la del costat de les terrasses, travessant el riu. I ben sola que anava, va dir la Irene. Va mig girar la carona, però em va evitar la mirada. Abans que jo tingués temps d’arribar-hi ja havia desaparegut, i no vaig veure cap on anava. Sé que era ella. La policia en va ser informada, i es va fer una recerca, però no van trobar res. Aquell dia hi havia moltes famílies joves per la zona, va dir un portaveu de la policia. Però és que sé que era ella, va repetir la Irene. Va ploure, el riu anava molt ple i l’arç dels prats baixos va fer unes flors d’un blanc escumós. Els marges eren plens de cerfull bord, i l’ombra de sota els arbres es feia més densa. El bestiar va pujar a les zones altes, i les terrasses de la resclosa van començar la temporada. Al cobert, els homes d’en Thompson reparaven l’embaladora per assegurar-se que la tindrien a punt per al temps de sega. L’herba estava alta, però el mal temps feia dies que durava. Se sentia el repic sonor i incessant de la pluja a la teulada. Els embassaments s’omplien.

La furgoneta havia aparegut rere els magatzems de l’embassament número 7. Havien escorcollat la zona els dies posteriors a la desaparició de la noia, i per tant el més probable era que la furgoneta hi hagués arribat després. Potser algú l’havia vista pel camí. Potser havien vist qui la conduïa. La policia demanava als testimonis potencials que anessin a veure’ls, i mentrestant ells intentaven esbrinar qui era el propietari del vehicle. La matrícula era falsa, i havien pres nota del número de xassís. S’havien endut la furgoneta i l’estaven sotmetent a un examen forense exhaustiu. Les conferències de premsa començaven a tenir un aire de normalitat insidiós. Les cadires i les càmeres es posaven al lloc de sempre. Tot es feia amb una mena de fatiga. El que no es deia ressonava amb una certa estridència. La sala es buidava, les cadires s’apilaven i es guardaven. El terra s’escombrava, els llums s’apagaven i en Tony tornava al bar. Arrecerat a l’antiga pedrera, el fonoll treia brots de color verd clar, i quan la Winnie en va anar a collir va tornar a trobar-se condons lligats per terra. El que la va sorprendre van ser els nusos. Un home amb un anorac gris marengo i la caputxa posada s’havia quedat molta estona a l’altra banda de l’embassament número 8, i finalment havia girat cua i s’havia perdut entre els arbres. En Martin Fowler va anar al centre d’emergències que s’havia muntat a la plaça i va explicar el que sabia sobre el conductor de la furgoneta vermella. Ho va fer després d’una conversa amb en Tony. En Martin li va dir que sabia que el conductor es deia Woods, i en Tony li va preguntar per què no ho havia explicat a la policia. En Martin li va respondre que no era la mena de paio de qui et convenia parlar gaire amb la policia. En Tony va ser persuasiu. La història que en Martin va explicar a la policia sobre en Woods tenia certes llacunes. Les llacunes tenien a veure amb ferralla, caça furtiva i dièsel alterat. Se sabia que en Woods havia participat en totes aquestes activitats, i alguna vegada hi havia arrossegat en Martin. A la policia tant li era, allò. El que volien era saber on era en Woods, com era que la furgoneta estava amagada i que l’havien vist en el moment de la desaparició de la noia. Tot i les reticències d’en Martin, van obtenir la informació que volien. Més tard, al pub, en Martin va tenir una conversa força tibant amb en Tony sobre possibles repercussions. En Woods és dels que valoren la discreció, va dir. Té influències. T’ho dic perquè vegis on m’has ficat. Au, va, Martin. Tenia tretze anys. Pensa-hi. Però és que tu no coneixes en Woods, va dir en Martin. Si el conegués m’hauria afanyat a anar a la policia, li va respondre en Tony. Es van mirar mentre en Martin buidava el got i se n’anava. Al vespre ja hi havia un retrat robot a les notícies. La policia manifestava molt d’interès a poder descartar aquell home de les seves investigacions. Els nois havien quedat per anar a beure a la caseta del camp de criquet. La Sophie Hunter hi va dur una ampolla de vi que havia pispat del celler dels seus pares, deia que podien passar anys abans que se n’adonessin. Van estar molta estona provant d’obrir-la, i al final en Liam va empènyer el tap amb un tornavís i el va enfonsar dins l’ampolla. Tornaven a parlar de la noia. En James Broad es va preguntar si no n’haurien de dir alguna cosa, al capdavall. Els altres li van dir que no serviria de res. Ja n’havien parlat. No canviaria res, va dir la Lynsey. Ha desaparegut. L’únic que faríem és fotre’ns tots en un merder acollonant. Però és que tu no hi eres, va dir en James. Va ser tot un malentès, li va explicar en Deepak. No vas fer res mal fet. Van seure a l’escala de la caseta, es van beure el vi i es van preguntar moltes vegades si ja els havia pujat. Cap d’ells sabia gaire què havien de notar. Quan se’l van acabar ja feia estona que havien deixat de parlar. La Sophie va amagar l’ampolla sota l’escala i van tornar tots a casa. Hi havia una escalforeta inesperada a l’aire, i van ensopegar unes quantes vegades entre ells. Parlaven més fort del que es pensaven.

Algú va veure els pares de la noia vora el centre d’informació turística, tirant muntanya amunt amb un parell de detectius. Els seus moviments semblaven lents i encarcarats, vistos de lluny. Van fer una marrada llarga al voltant de l’últim lloc on s’havia vist la noia. Les banderes ja no hi eren, ja no quedava res que marqués el lloc. Només ho sabrien els que ho sabessin. Van seguir l’antic camí de cavalls que passava per les Roques del Toro Negre i després tirava cap als embassaments. No se’ls va tornar a veure gairebé fins a última hora de la tarda, i quan van tornar, els fotògrafs els esperaven a l’aparcament. Feia més de sis mesos i encara no tenien res. Ni petjades, ni roba, ni investigats, ni cap aparició en un circuit tancat de televisió. Era com si la terra s’hagués obert i se l’hagués empassat. Els periodistes ho deien com una metàfora o una hipèrbole, però la gent del poble sabia que podia passar. Es començaven a sentir preguntes sobre quant més es quedarien, els pares. Els Hunter havien anul·lat totes les reserves dels graners reconvertits, però no se sabia fins quan duraria la situació. Gairebé no se’ls veia, i si sabien res, no ho explicaven. Se sabia que la rectora Hughes els anava a veure. La gent continuava deixant flors i espelmes a l’oficina d’informació turística, i va sorgir la pregunta de què se n’havia de fer. Es deia que s’havia vist el pare caminant per la muntanya. No estava clar què volia. La Irene deia que l’home no s’ho estava prenent bé, i es va haver de sentir dir que com cony es pensava que s’ho havia de prendre. Van localitzar en Woods, treballava com a agent de seguretat en una obra de Manchester. El van detenir i interrogar llargament. No hi havia res que el vinculés a la noia desapareguda, i la nit en qüestió tenia coartada. Al final va resultar que la furgoneta que havien vist no era la seva. El van deixar anar, però només per tornar-lo a detenir immediatament, acusat de tot un reguitzell de delictes relacionats amb la compravenda d’articles robats. Grups de faisans passejaven per les pastures del sud de l’església, les mares dirigien els polls a crits i cops de bec, i tots plegats es dispersaven davant de qualsevol sorollet. La Cathy Harris va vorejar el prat i va travessar el riu amb el gos del senyor Wilson. Quan va arribar al bosc, el va deslligar i es va esmunyir pel pas estret de pedra. Tothom volia que la noia tornés i pogués explicar on havia estat. Podia haver desaparegut de massa maneres, i la gent hi pensava sovint. Podia haver corregut muntanya avall, o pujat a un cotxe que s’oferís a dur-la, i podia ser que un cop a dins el conductor l’hagués segrestat i n’hagués enterrat el cos en una arbreda espessa cent cinquanta quilòmetres al nord, prop de la unió entre dues autovies, i a hores d’ara potser encara hi era, estesa sota el terra fred i humit. Hi va haver somnis en què tornava a peu a casa. Caminant pel costat de la carretera, travessant l’erm, sortint de l’aigua de color gris fosc d’un dels embassaments, amb els cabells xops i la roba plena d’algues verdes i allargassades.

Els últims dies d’agost va fer una xafogor pesant, i tot el que no tenia altre remei que moure’s es movia a poc a poc. Els horts eren plens de mongetes i carbassons, les plantes envaïen els camins. Les abelles volaven matusserament d’una flor a l’altra, els llimacs s’afartaven. Els primers xais estaven a punt per vendre i els nois d’en Jackson tenien feina a triar-los i carregar-los al camió. Al camp de criquet, el partit anual contra Cardwell va acabar en derrota. De tant en tant la mare de la noia anava a l’església. Arribava just abans que comencés la missa, la rectora l’acompanyava fins a la cadira que tenia reservada al passadís lateral, i amb l’himne final se n’anava. Estava tot pactat. Alguna vegada la Jess Hunter l’esperava a fora amb el cotxe. La gent entenia que se l’havia de deixar tranquil·la. Quan arribava el moment de donar-se la pau, la mare feia una encaixada breu, amb un somriure que uns trobaven defensiu i altres veien com una mostra d’agraïment. A finals d’estiu els nois van fer una expedició de recerca pròpia. Va ser idea d’en James. Podien pujar als erms, arribar fins a l’embassament número 13, comprovar els llocs que ells coneixien i en què la policia segur que no havia pensat. Si trobaven res, sortirien a les notícies. En Liam va dir que podien agafar unes quantes llaunes, fer una festa. Fes ta recerca! La Lynsey va dir que s’havia de ser molt retorçat per fer broma amb això. Van sortir d’hora, en Liam, en James i en Deepak, la Sophie i la Lynsey, després de dir cadascú una cosa diferent als seus pares, es van trobar a l’aparcament del costat dels horts i van fer drecera per la fageda mentre l’aire del matí encara era fresc. Tenien una certa idea sobre el que li havia passat a la Becky, basada en el que sabien d’ella, en el que es creien capaços de fer en una situació similar i en el seu coneixement del paisatge. L’havien vista l’estiu anterior, quan la seva família s’havia estat quinze dies a can Hunter, i s’havien vist més amb ella del que semblava que ningú recordés. S’hi sentien involucrats. Al migdia la calor els va fer defallir i es van aturar en un trencall del camí. A baix de tot de la muntanya hi havia el paller ensorrat on en Jackson guardava el pinso i l’equipament. Tenien set, i es van partir les dues úniques llaunes de cervesa que havien pogut aconseguir. A la bruguerola hi havia grills, per la mà de la Lynsey s’hi va passejar un escarabat. Les ovelles entraven i sortien del paller, buscant l’ombra. La policia ho va escorcollar, això?, va preguntar en Deepak. Esclar, va dir en Liam. Ho vaig fer jo mateix. La policia em va deixar una càmera d’aquelles amb sensor de temperatura, però res. En Deepak li va clavar el cop de quan deia animalades. Ho van regirar tot, va dir en James, o sigui que què estem fent? Els altres no van respondre. La Lynsey i la Sophie ja havien tancat els ulls, i a la Sophie li començava a cremar la pell sota el sol del migdia. Hi havia papallones menjant-se la bruguerola. Un avió els va passar per sobre. Quina hora és?, va preguntar en Liam. Les dotze, més o menys, va dir en James, amb els ulls tancats, a la babalà. La bruguerola li brotava amb força sota el cos. S’havien estirat més junts que de costum. Algú va tenir un moviment sonor de panxa, però ningú va dir res. Se sentien, de lluny, el trànsit i la maquinària agrícola. Es van adormir. En un cert moment en James va veure un home que s’acostava pel camí, picant la bruguerola amb un bastó, i quan els va passar pel costat va ser com si no els veiés. Duia un anorac marengo. En James es va alçar, tots dos es van saludar amb un cop de cap, i en James li va voler dir que sentia allò de la seva filla, però l’únic que li va sortir va ser «ho sento». L’home va fer un altre cop de cap i va tirar endavant. Després en James es va preguntar si realment havia passat, allò. Feia massa calor per anar amb anorac. A la tarda, tots cinc van arribar al cim de la muntanya que s’aixecava sobre l’embassament número 8, i va resultar que en Liam havia dut vodka. Van trobar l’entrada d’una mina que no havien vist mai i hi van entrar amb llanternes, marcant el terra fangós amb una ratlla i posant-se l’ai al cor els uns als altres. Quan ja estava molt espantada, la Lynsey es va aferrar al braç d’en Deepak. En sortir s’havia fet fosc, i confosos com estaven van baixar pel vessant que no era. Quan finalment van arribar a casa, els va caure una esbroncada més grossa del que mai s’havien pensat que rebrien. Els pares estaven molt enfadats, i els agafaven, i uns quants policies esperaven per parlar amb ells.

La Su Cooper va redecorar l’habitacioneta del pis de sobre d’uns estables reconvertits i la va deixar a punt per a l’arribada dels bessons. L’Austin s’havia ofert a ajudar-la, però la Su havia dit que ell ja tenia prou feina amb l’Echo i que l’únic que volia ella era treure-s’ho de sobre. L’Austin li va preguntar si intentava dir-li alguna cosa. La Su va penjar cortines d’animalets a les finestres, va muntar el segon llit més fàcilment que el primer i va posar uns quants ganxos al sostre per penjar-hi mòbils. Va plegar la roba, blanca i menuda, la va desar al calaix, va apilar els bolquers dalt de tot de l’armari i va col·locar les joguines en una lleixa. L’habitació era petita, però semblava que hi cabria tot el que necessitaven els nens. Era un pis petit. Havia sigut el dormitori dels mossos de quadra, antigament. No estava pensat perquè hi visqués una família. Però la Su i l’Austin se n’havien enamorat tan bon punt hi havien vingut a viure i estaven decidits a fer que tot plegat sortís bé. La Su havia comprat unes cistelles que lliscaven fàcilment sota els dos bressols. Sabia que preparar l’habitació tan a fons quan encara faltava tant era una mica arriscat. Hi havia qui tenia supersticions, amb aquesta mena de coses. Sabia que la seva mare no ho trobaria bé. Però era el que volia. Volia estar preparada. Encara no coneixia prou bé la gent per donar per fet que l’ajudarien. No sabia si l’Austin estaria a l’altura. Sospitava que no. Sospitava que seria un pare d’aquells que es queden mirant el fillet amb ulls amorosos sense adonar-se que se li han de canviar els bolquers o que li toca una presa. Portaria els diners a casa, d’això n’estava segura. S’havia esperat fins a estar-ne segura. Però no sabria què havia de fer. Per a això hi estava preparada. L’Austin era un sentimental, i en tot el que no tingués a veure amb escriure, editar i publicar, no tenia gens de sentit pràctic. Va donar corda als mòbils dels nens, en va escoltar la cançoneta i el brunzit i va contemplar els giravolts dels cargols i les granotes sota la llum del sol. Abans que la música s’acabés, ja havia sortit i tancat la porta. Els teixons de la fageda menjaven de pressa, acumulaven greix per a l’hivern que els esperava. Travessaven la fullaraca en grup, ensumant-ho tot, topant entre ells, mentrestant anaven trobant cucs de terra i baies caigudes. Començaven a tenir el pelatge més espès. El riu feia un remolí sota el pont de pedra i continuava cap al sobreeixidor de la resclosa.

Es va endarrerir els rellotges i les nits es van menjar els dies. Els nois tornaven a casa des de la parada de l’autobús que ja era fosc. Es va veure un home que encaixava amb la descripció del pare de la noia caminant més i més lluny del poble, a l’altra banda del bosc d’Ashbrook, més enllà de l’últim dels tretze embassaments. Hi havia informacions sobre un home que caminava pel revolt tancat de la carretera amb un anorac marengo. Esteses de falgueres es van tenyir de rovell a l’altra banda del turó. Algú va somiar que la noia desapareguda apareixia surant de cap per avall en una bassa i també que algú se l’enduia en cotxe sana i estàlvia. La Nit de les Malifetes va passar, però no va estar a l’altura del que havia sigut els últims anys. Ningú estava gaire d’humor, excepte qui fos que va omplir de globus la cabina de telèfon. Els fills d’en Jackson van baixar el ramat d’ovelles als prats tancats i es van passar el dia retallant-los la llana de la vora de la cua i preparant-les per a l’aparellament. Els llums de l’escola es van encendre molt d’hora, i de la caseta del vigilant en sortia fum negre. A la sala de professors, la senyoreta Carter repassava el pla docent de la setmana amb la senyora Simpson. Quan van haver enllestit, la senyora Simpson va preguntar a la senyoreta Carter com s’estava adaptant. La senyoreta Carter li va respondre amb un cop de cap ràpid i li va dir que bé, tot i que li estava costant conèixer gent. La senyora Simpson va fer una rialla i li va dir que l’entenia; havia pensat a afegir un petit retrat de cada nen a la llista per ajudar-la a fer memòria? La senyoreta Carter li va dir que no es referia als nens. Em pensava que volia dir com m’estava adaptant al poble, va dir. La senyora Simpson es va disculpar i, per evitar confusions, va dir a la senyoreta Carter que sabés que mai li passaria pel cap preguntar res sobre la vida privada dels professors. Només ens preocupa el que passa entre aquestes parets, va dir. Es van tornar a inspeccionar els dics dels embassaments i es van detectar zones potencialment preocupants. Al capvespre, els tudons s’aplegaven per dormir.

Al novembre l’Austin Cooper i la seva dona van arribar a casa amb els bessons i els van dur escales amunt fins al pis de sobre dels estables reconvertits. En el moment de girar-se per tancar la porta, l’Austin es va quedar un moment al llindar, com si esperés aplaudiments, o potser com si els sentís. Tenia la sensació que se’ls mereixia. No s’hauria imaginat mai que la podia trobar, l’amistat profunda que tenia amb la Su, i ara, deu anys després, l’arribada dels bessons era una mena de premi afegit que feia temps que havia après a no esperar. En algun moment, en una altra vida, devia haver fet alguna cosa bé. La Irene el va veure tancar la porta, va veure l’esclat de llum ales finestres i va recordar el moment que havia dut l’Andrew a casa, ara feia catorze anys. Però un cop al Gladstone, quan ho va explicar als habituals, l’únic que li van saber dir va ser hòstia santa, els graons; com s’ho farà, la Su, per pujar i baixar el cotxet per aquells graons? Aquella primera nit l’Austin no va dormir. Va preparar una infusió a la Su mentre ella trucava als seus pares i als amics i els tornava a explicar la bona nova, i al final es va estirar al seu costat i va escoltar els alens que omplien la cambra: el de la Su, llarg i mesurat, i els ràpids i superficials dels bessons, com si acabessin de sortir a la superfície per respirar. De nit hi va haver plors, nens desperts, pit i canvis de bolquers, però entremig també hi va haver moments en què l’únic que se sentia a l’habitació eren les respiracions, i en què l’Austin sentia que l’únic que havia de fer per protegir-los era aguantar despert. Era l’únic que se li demanava, ara mateix. Al vespre, mentre la Su parlava amb els seus pares, l’Austin havia intentat entendre alguna cosa del que deia. Sabia les paraules per dir mare, pare i fills, però fora d’això anava perdut. Es pensava que sabia la paraula per dir contenta, però quan enraonava amb els seus pares la Su anava tan de pressa que no en podia estar mai segur. Va suposar que sí, que estava contenta. Sobretot semblava cansada. Feia tant que ho esperaven, allò, la Su s’hi havia esforçat tant, i ara tota la tensió que havia acumulat al cos no es podia dirigir a cap lloc útil. Semblava una mena de cansament confortable, un alleujament. Només per com agafava els nens i com es movia al seu voltant, per com s’inclinava i els feia algun retoc quan els duia a coll, l’Austin ja veia que la Su sabia tot el que calia saber. I que ni tan sols se sorprenia de saber-ho. Era una de les coses que encara ara el meravellaven de la Su, aquella equanimitat. Com si sempre hagués sabut que la vida seria així. La primera nit que havien estat junts, l’endemà feia una cara com si digués, molt bé, ja ha passat, esclar. Què t’esperaves, si no? A primera hora del matí es va veure llum al pis de sota, als estables que l’Austin havia reconvertit en la redacció del Valley Echo. La llum blanca del despatx contrastava violentament amb l’aurora, i la clepsa de l’Austin amb prou feines es veia per la finestra mentre acabava de tancar les últimes pàgines del proper número i feia un afegit a la columna d’anuncis de societat, amb molt de compte de no abusar de la seva posició. Quan, una setmana després, el número va aparèixer a les bústies i al taulell de les botigues, l’únic que deia als pocs que no ho sabien era això: «La Su Lin Cooper i l’Austin Cooper anuncien el naixement dels seus dos fills, en Han Lee Lin i en Lu Sam Lin, i agraeixen a tothom els bons desitjos que els han fet arribar.»

En Jack i la mongetera màgica