A la Carla
EN BRADLEY CHALKERS seia al seu pupitre al fons de la classe: l’últim seient de l’última fila. Ni al pupitre del costat ni al de davant seu no hi havia ningú. Era en una illa.
Si hagués pogut, hauria segut dins de l’armari. I hauria tancat la porta, per no haver de sentir la senyora Ebbel. No creia que a ella li hagués sabut greu. Potser s’ho hauria estimat més. Com la resta de la classe. En general, li semblava que tothom seria més feliç si ell segués a l’armari, però per mala sort el seu pupitre no hi cabia.
–Atenció –va dir la senyora Ebbel–. Us vull presentar en Jeff Fishkin. En Jeff acaba de traslladar-se de Washington DC, que, com sabeu, és la capital del nostre país.
En Bradley va mirar el nen nou, que era al davant de la classe amb la senyora Ebbel.
–Per què no els expliques alguna cosa sobre tu, Jeff? –el va animar la senyora Ebbel.
El nen nou es va arronsar d’espatlles.
–No has pas de tenir vergonya –va dir la senyora Ebbel.
El nen nou va dir alguna cosa en veu molt baixa, però en Bradley no ho va sentir.
–Has estat mai a la Casa Blanca, Jeff? –va preguntar la senyora Ebbel–. Estic segura que als teus companys i companyes els interessaria molt que els ho expliquessis.
–No, no hi he estat mai –va dir el nen nou, molt de pressa i movent el cap.
La senyora Ebbel va mirar-se’l tot somrient.
–Molt bé, valdrà més que et busquem un lloc per seure. –Va mirar per la classe.– Mmm, no veig que n’hi hagi cap excepte... Suposo que pots seure allà, al fons.
–No, al costat d’en Bradley no! –va exclamar una nena de la fila del davant.
–Almenys és millor que davant d’en Bradley –va dir el nen que seia al costat d’ella.
La senyora Ebbel va arrufar el nas. Va mirar en Jeff.
–Em sap greu, però no hi ha cap altre pupitre buit.
–M’és igual el lloc –va murmurar en Jeff.
–Home, és que a ningú li agrada seure... allà –va dir la senyora Ebbel.
–Això mateix –va comentar en Bradley en veu alta–. A no ningú li agrada seure al meu costat! –Va fer un somriure estrany. Forçava tant la boca que no es podia dir si era un somriure o una ganyota.
Va mirar fixament en Jeff amb els ulls sortints, mentre aquest se li asseia al costat de qualsevol manera. En Jeff li va tornar el somriure i llavors va mirar cap a una altra banda.
Quan la senyora Ebbel va començar la classe, en Bradley va agafar llapis i paper i es va posar a fer gargots. Es va passar gairebé tot el matí fent gargots, tant al paper com a la taula. Guixava tan fort que de tant en tant se li petava la punta del llapis. Cada vegada que passava, es feia un tip de riure. Llavors enganxava la punta trencada amb cinta adhesiva a un manyoc de paperots dels que tenia al pupitre, feia punta al llapis i tornava a fer gargots.
Tenia la taula plena de piletes de papers estripats, puntes de llapis, gomes d’esborrar mastegades i altres articles que ja no se sabia què eren, tots enganxats junts.
La senyora Ebbel els va tornar un examen de llengua corregit.
–La majoria ho heu fet molt bé –va dir–. Estic molt contenta. Hi ha catorze excel·lents, i la resta són notables. És clar que també hi ha hagut un insuficient, però... –Es va arronsar d’espatlles.
En Bradley va aixecar el seu examen perquè tothom el pogués veure, tot fent aquell somriure distorsionat.
Mentre la senyora Ebbel anava donant les respostes correctes, en Bradley va agafar les tisores i, amb molta cura, va tallar el seu examen en trossets quadrats minúsculs.
Quan va sonar el timbre que anunciava l’hora del pati, es va posar la jaqueta vermella i va anar cap a fora, tot sol.
–Ei, Bradley, espera’t! –va cridar algú des de darrere seu.
Es va girar sorprès.
En Jeff, el nou, corria cap a ell.
–Hola –va dir en Jeff.
En Bradley se’l mirava fixament, al·lucinat.
En Jeff va somriure.
–No em fa res seure al teu costat –va dir–. De veritat.
En Bradley no va saber què dir.
–Sí que hi he estat, a la Casa Blanca –va reconèixer en Jeff–. Si vols t’ho explico.
En Bradley va pensar una mica i llavors va dir:
–Dóna’m un dòlar o et tiro una escopinada.
HI HA NENS –només cal veure’ls– que són bons tirant escopinades. I potser aquesta és la manera més bona de descriure en Bradley Chalkers. Feia cara de saber tirar escopinades.
Era el més gran de la classe de la senyora Ebbel, i també el que tenia més pinta de fer por. Era un any més gran que la resta de la classe perquè havia repetit quart. Llavors feia cinquè per primera vegada, però probablement no era l’última.
En Jeff se’l va mirar fixament, llavors li va donar un dòlar i va arrencar a córrer.
En Bradley va riure per dins i va mirar com els altres s’ho passaven bé.
Quan van tornar a classe després del pati, li va cridar l’atenció que la senyora Ebbel no li digués res. Ell s’havia imaginat que en Jeff l’hauria delatat i que li hauria de tornar el dòlar.
Seia a l’últim pupitre, al fons de la classe: l’últim seient de l’última fila. «Li fa por delatar-me», va ser la conclusió a la qual va arribar. «Sap que si em descobreix li faré una cara nova!» Va riure en silenci.
Va dinar tot sol, també.
Quan tornava a classe havent dinat, la senyora Ebbel el va cridar perquè anés a la taula d’ella.
–Qui, jo? –va preguntar. Es va mirar en Jeff, que ja seia.– Però si no he fet res.
–Vas donar la nota a la teva mare? –va preguntar la senyora Ebbel.
–Mmm... Quina nota? Vostè no me n’ha donat cap, de nota.
La senyora Ebbel va sospirar.
–Sí, Bradley, que te’n vaig donar una. De fet, dues, perquè la primera em vas dir que te l’havien robada.
–Ah, sí, és veritat –va dir–. L’hi vaig donar fa molt temps.
La senyora Ebbel se’l va mirar sense acabar-se’l de creure.
–Bradley, em sembla que és molt important que la teva mare vingui demà.
L’endemà era el dia d’entrevistes amb els pares i les mares.
–No pot venir –va dir en Bradley–. Està malalta.
–No li has donat la nota, oi?
–Truqui al metge, si no em creu.
–L’escola acaba de contractar una assessora psicopedagògica –va dir la senyora Ebbel–. I em sembla que seria molt important que la teva mare la conegués.
–Ah, però si ja es coneixen –va dir en Bradley–. Juguen a bitlles plegades.
–T’intento ajudar, Bradley.
–Truqui als de la pista de bitlles, si no em creu!
–D’acord, Bradley –va dir la senyora Ebbel, i ho va deixar córrer.
En Bradley va tornar al seu lloc, content que allò s’hagués acabat. Va mirar en Jeff, sorprès que no l’hagués delatat. Mentre feia gargots, no parava de pensar en allò que en Jeff li havia dit. «Ei, Bradley, espera’t! Hola. No em fa res seure al teu costat. De veritat. Sí que hi he estat, a la Casa Blanca. Si vols t’ho explico.»
L’havia deixat desorientat, allò.
Ell entenia que els seus companys el tractessin malament. No el molestava pas. Els odiava, i ja està. Com que els odiava, tant li feia el concepte que tinguessin d’ell.
Per això havia amenaçat en Jeff de tirar-li una escopinada. Ell havia d’odiar en Jeff abans que en Jeff l’odiés a ell.
Però llavors estava desorientat. «Ei, Bradley, espera’t! Hola. No em fa res seure al teu costat. De veritat.» Aquelles paraules no paraven de donar-li voltes al cap i de martellejar-li el cervell.
A l’hora de plegar, va anar darrere d’en Jeff fins a la porta.
–Ei, Jeff –va cridar–, espera’t!
En Jeff es va girar i va arrencar a córrer, però en Bradley era més ràpid. El va atrapar a la cantonada de l’escola.
–Ja no tinc més diners –va dir en Jeff, nerviós.
–Et donaré un dòlar si ets amic meu –va dir en Bradley. Li va allargar el dòlar que en Jeff li havia donat abans.
En Jeff s’hi va acostar a poc a poc, i el va agafar d’una revolada.
En Bradley va fer aquell somriure estrany.
–Hi has estat, a la Casa Blanca? –va preguntar.
–Mmm..., sí –va dir en Jeff.
–Jo també! –va dir en Bradley. Es va girar i va córrer cap a casa seva.
EN BRADLEY va obrir la porta de casa seva i va fer cara de pomes agres. Se sentia olor de peix.
–Sí que arribes d’hora –li va dir la mare des de la cuina. Era una dona grossa, i tenia els braços molt gruixuts. Duia un vestit verd sense mànigues i amb la mà agafava un ganivet de carnisser.
–Els meus amics i jo hem vingut corrent –li va dir ell.
Al marbre de la cuina hi havia un peix molt gros, més o menys de la mida del braç de la senyora Chalkers. En Bradley va observar com la seva mare aixecava el ganivet sobre el peix i llavors, amb un moviment ràpid, el decapitava.
Va anar pel passadís fins a la seva habitació i va tancar la porta.
–Hola a tothom –va anunciar–. En Bradley ha tornat! –Però ho feia veure, que parlava amb algú.
–Hola, Bradley. Hola, Bradley –va dir.
–Hola a tothom –va contestar, aquesta vegada en veu baixa.
Parlava amb la seva col·lecció d’animalons. En tenia una vintena. Hi havia un lleó de llautó que havia trobat una vegada en un contenidor d’escombraries quan anava cap a l’escola. Hi havia un burro d’ivori que li havien dut el pare i la mare d’un viatge a Mèxic. Hi havia dos mussols que abans feien servir per tenir-hi sal i pebre, un unicorn de vidre amb la banya trencada, una família de cocker spaniels enganxats al volt d’un cendrer, un ós rentador, una guineu, un elefant, un cangur i alguns que estaven tan esquerdats i trencats que no es podia pas dir què eren. Això sí: tots eren amics.
I a tots els agradava en Bradley.
–On és la Ronnie? –va preguntar en Bradley–. I en Bartholomew?
–No ho sé –va dir la guineu.
–Sempre van junts a tot arreu –va dir el cangur.
En Bradley es va inclinar sobre el llit i va anar cap a sota el coixí. En va treure la Ronnie la Conilla i en Bartholomew l’Ós. Sabia que eren sota el coixí perquè els hi havia posat abans d’anar a escola.
–Què hi fèieu, allà sota? –els va preguntar.
La Ronnie va deixar anar una rialleta. Era una conilla vermella petita amb uns ulls blaus minúsculs enganxats a la cara. Tenia una orella trencada.
–Res, Bradley –va dir–. Havia sortit a passejar.
–Er..., jo havia d’anar al lavabo –va dir en Bartholomew. Era un ós de ceràmica marró i blanc que seia sobre les potes del darrere. Tenia la boca oberta i se li veien unes dents perfectes i una llengua vermella.
–S’estaven fent petons! –va cridar el burro mexicà–. Jo ho he vist!
La Ronnie va fer una rialleta.
–Ai, Ronnie! –la va renyar en Bradley–. Què en faré, de tu?
Ella va tornar a fer una rialleta.
En Bradley es va ficar la mà a la butxaca i en va treure un grapat de bocins de paper: l’examen de llengua.
–Escolteu una cosa –va dir–. Us he portat menjar! –Va escampar els paperets pel llit, i llavors hi va tirar els animals.– No aneu tan de pressa –va dir–. N’hi ha per a tothom.
–Gràcies, Bradley –va dir la Ronnie–. És deliciós.
–I tant, és boníssim –va dir en Bartholomew.
–No jugueu amb el menjar –va dir la mare cocker spaniel als seus tres fills.
–Passa’m la sal –va dir el mussol pebrer.
–Passa’m el pebre –va dir el mussol saler.
–Una ovació per a en Bradley! –va cridar el lleó.
Tots van fer una ovació:
–Visca en Bradley!
La Ronnie va acabar de menjar, i a continuació es va posar a saltar tota sola i a cantar «du bi-dú bi-dú». Llavors va dir:
–Em sembla que me’n vaig a nedar a l’estany.
L’estany era una taca lila que hi havia a l’edredó d’en Bradley perquè una vegada hi havia vessat suc de raïm.
La Ronnie va saltar a l’aigua. De sobte va cridar:
–Auxili! Tinc rampa!
–No t’hauries d’haver tirat a l’aigua havent dinat de seguida –li va recordar en Bradley.
–Auxili! Que m’ofego!
En Bartholomew va alçar la mirada.
–Sembla la veu de la Ronnie! –va dir–. Sembla que s’estigui ofegant a l’estany! –Va anar corrent a l’estany a rescatar-la.– Aguanta, Ronnie! –va cridar–. Ja...
La porta de l’habitació d’en Bradley es va obrir i la Claudia, la seva germana, va entrar. Tenia quatre anys més que en Bradley.
–Surt d’aquí! –la va esbroncar–. Si no surts et faré una cara nova!
–Què fas? –li va dir ella per molestar-lo–. Que parles amb els teus amics animalons? –Va riure i se li van veure els ferros que duia a les dents.
La Ronnie tenia l’orella trencada per culpa de la Claudia. L’hi havia trepitjada sense voler. Amb tot, ella va dir a en Bradley que la culpa era d’ell, perquè deixava els animals escampats per terra. Ell no li va dir que la Ronnie no era a terra, sinó perduda en el desert. El que li va dir va ser:
–I què passa? Total, és un conill vermell idiota.
–La mare diu que hi vagis –va dir la Claudia–. M’ha dit que et vingués a buscar.
–Què vol?
–Vol parlar amb tu. Digues als teus animals que tornes de seguida.
–No hi parlava pas –va insistir en Bradley.
–I què feies, doncs?
–Els estava ordenant. Els posava per ordre alfabètic. És un treball per a l’escola. Truca a la mestra si no em creus.
La Claudia se’n va riure. Tot i que sempre feia broma sobre els animals d’en Bradley, li va saber molt greu quan va trepitjar el conill. Sabia que era el preferit d’en Bradley. Li va comprar un ós per compensar. «Per a què el vull, un ós?», va dir ell quan l’hi va donar.
En Bradley va anar a la cuina. El peix, que llavors estava tallat i tapat de ceba, es fregia sobre un fogó.
–Què vols? –va preguntar.
–Com va l’escola? –li va demanar la mare.
–Perfecte! De fet, avui mateix m’han elegit delegat de la classe.
–I les notes van bé?
–I tant. Avui la senyora Ebbel ens ha tornat un examen de llengua corregit i he tret un altre excel·lent. De fet, era un excel·lent positiu.
–Que el puc veure?
–La senyora Ebbel l’ha penjat a la paret, al costat dels altres exàmens en què he tret excel·lent.
–La senyora Ebbel acaba de trucar –li va dir la mare.
El cor li va fer un bot.
–Per què no m’ho havies dit, que demà era el dia d’entrevistes amb els pares i les mares? –va preguntar la seva mare.
–No t’ho vaig dir? –va preguntar ell amb cara d’innocent.
–No, em sembla que no.
–Que sí, que t’ho vaig dir –va fer ell–. Em vas dir que no hi podies anar. Te’n deus haver descuidat.
–La senyora Ebbel creu que és important que hi vagi –va dir la seva mare.
–És la seva feina –va dir en Bradley–. Com més mares veu, més diners guanya.
–En resum, que hem quedat per demà, a les onze del matí.
En Bradley se la mirava sense acabar-s’ho de creure.
–No hi pots anar! –va cridar picant de peus–. No s’hi val!
–Bradley, què...
–No s’hi val! No s’hi val! –Va marxar corrents cap a la seva habitació i va clavar un bon cop de porta.
Tot seguit, la mare trucava a la porta.
–Què passa? –va preguntar–. Què vol dir que no s’hi val?
–No s’hi val! –va cridar ell–. M’ho vas prometre!
–Què és el que et vaig prometre? Bradley? Què et vaig prometre?
No va respondre. No podia perquè encara no havia rumiat per què no s’hi valia i què li havia promès.
Es va quedar tancat a l’habitació fins que la Claudia el va avisar per sopar. Ell la va seguir fins al menjador, on ja hi havia la mare i el pare asseguts.
–Us heu rentat les mans? –va preguntar el pare.
–Sí –van mentir en Bradley i la Claudia.
El pare d’en Bradley treballava al departament de policia. Quatre anys abans havia rebut un tret a la cama quan empaitava un lladre. Com a conseqüència d’allò, havia de caminar amb un bastó, i per això feia feines d’oficina. Aquella feina no li agradava i sovint arribava a casa rondinant i de mal humor.
La policia no va atrapar l’home que li havia engegat el tret.
–El peix no m’agrada gens –va dir en Bradley mentre s’asseia.
–Ni a mi tampoc –va dir la Claudia–. Se’m fica als ferros i passo setmanes amb aquest gust a la boca.
–Les cols de Brussel·les em fan vomitar –va dir en Bradley.
–Fan pudor d’escombraries podrides –va dir la Claudia.
–Ja n’hi ha prou –va dir el pare–. Us menjareu el que teniu al plat, i no se’n parli més.
En Bradley es va tapar el nas amb una mà mentre amb l’altra agafava una col de Brussel·les i se la ficava, sencera, a la boca.
–A què treu cap tot això que dius que la teva mare no ha complert la paraula? –va preguntar el pare.
En Bradley ja s’ho havia preparat.
–Em va prometre que demà em duria al zoo, i ara no m’hi durà!
–Què? –va exclamar la mare–. No és veritat que digués que et duria al zoo.
–I tant que ho va dir! –va fer en Bradley–. Com que demà no hi ha escola, va dir que em duria al zoo.
–Ni tan sols sabia que demà no hi hagués escola fins que a la tarda m’ha trucat la mestra –va protestar la mare.
–M’ho vas prometre! –va dir en Bradley.
–D’acord –va dir el pare–. Janet, a quina hora has quedat amb la mestra d’en Bradley per demà?
–A les onze.
–Molt bé, pots anar a la reunió amb la mestra i encara tens temps de dur en Bradley al zoo, havent dinat.
–Però si no li he pas dit mai que el duria al zoo.
–Que sí! –la va acusar en Bradley–. I hi hem d’anar al matí. Hi hem de ser a les onze!
La Claudia va fer una rialleta.
–Per què has de ser al zoo a les onze?
Ell se la va mirar i llavors va tornar a mirar el pare.
–Perquè és l’hora que donen el menjar als lleons.
La Claudia va riure.
–Em va prometre que m’hi duria per veure com donen el menjar als lleons a les onze –va insistir en Bradley.
La seva mare estava bocabadada.
–Jo... Jo ni tan sols sabia a quina hora donen el menjar als lleons!
–A les onze –va dir en Bradley.
–No enganyis la teva mare –va dir el pare.
–De veritat –va dir en Bradley–. Donen el menjar als lleons a les onze.
–No tolero les mentides –va dir el pare.
–No dic mentides –va dir en Bradley–. Truca al zoo si no em creus.
–No enganyis la teva mare, ni m’enganyis a mi!
–Truca al zoo!
–La teva mare ha dit que no t’ha promès mai dur-te al zoo.
–Diu una mentida. –Tan bon punt ho va haver dit, va saber que havia estat un error.
El seu pare es va encendre de ràbia.
–No se t’acudi tractar la teva mare de mentidera! Apa, a la teva habitació!
–Només has de trucar al zoo –va excusar-se en Bradley.
–Potser sí que li vaig dir que el duria al zoo –va dir la mare.
–Ho veus! –va exclamar en Bradley.
–Fes bondat, Bradley –li va dir el pare–. Fes bondat. Que vols ser un delinqüent quan siguis gran? Que et vols passar la vida a la presó? De gent com tu en veig cada dia a la comissaria. Has de fer bondat.
En Bradley va mirar enfadat el seu pare.
–No hi van pas tots els delinqüents, a la presó! –va afirmar–. Què me’n dius del que et va disparar?
–He dit que te n’anessis a l’habitació!
En Bradley es va aixecar de taula.
–Igualment tampoc volia menjar-me aquesta porqueria. –Va marxar passadís enllà amb pas decidit, va entrar a l’habitació i va tancar la porta d’un cop. Llavors la va tornar a obrir i va tornar a dir cridant: «Truca al zoo!», i tot seguit va tornar a clavar un bon cop de porta.
Es va estirar al llit i va plorar.
–No ploris, Bradley –va dir la Ronnie–. Tot anirà bé.
–Ja rumiaràs alguna cosa, Bradley –va dir en Bartholomew–. Sempre te’n surts. Ets el nen més eixerit del món.
EN BRADLEY es va plantar a la porta de casa seva i va cridar:
–La senyora Ebbel és una mentidera! No et creguis res del que et digui.
La mare d’en Bradley va entrar al cotxe, va serrar les dents i va marxar cap a l’escola. Tenia tanta por com en Bradley, si no més, del que li pogués dir la senyora Ebbel.
S’havia volgut creure en Bradley quan li havia dit que només treia excel·lents o que l’havien elegit delegat de la classe. Es va enganyar intentant convèncer-se que podia ser veritat, per molt que sabia que no ho era. Coneixia el seu fill. I sabia que la senyora Ebbel no s’hauria pres la molèstia de trucar-li si tot hagués estat tan meravellós com li havia dit en Bradley. Amb tot, encara tenia esperances.
Va obrir la porta de la classe d’en Bradley. No hi havia ningú.
–Hola? –va cridar amb timidesa.
Va guaitar per allà. Hi havia un tauler ple d’exàmens que tenien un excel·lent de nota. Va mirar-los amb la profunda esperança de veure’n un amb el nom d’en Bradley. Però no.
Al racó del fons de la classe va veure una llista dels noms de tots els alumnes. Al costat de cada nom hi havia una fila d’estrelles daurades. Al costat de «Bradley Chalkers» no n’hi havia cap.
–Senyora Chalkers?
Sobresaltada, es va girar i va veure la senyora Ebbel.
–Ai, m’ha espantat –va dir, i llavors va somriure.
La senyora Ebbel no va somriure.
La senyora Chalkers va seure en una cadira a prop de la taula de la mestra i, amb coratge, va escoltar el que la senyora Ebbel li explicava d’en Bradley. Res del que va dir la senyora Ebbel no li va venir de nou. Amb tot, li va saber greu sentir-ho.
–En el fons és un bon nen –va intentar explicar a la mestra d’en Bradley.
–Estic segura que té moltes virtuts –va dir la senyora Ebbel–. El que passa és que jo tinc vint-i-vuit alumnes més a la classe, i no puc dedicar tota l’estona a intentar ajudar en Bradley. Ell ha de decidir si vol ser part de la classe o no. I si no vol, aleshores no hauria de ser aquí. L’única cosa que aconsegueix és fer que tot sigui molt més difícil per als altres.
–I què hi puc fer? –va preguntar la mare d’en Bradley.
–L’escola acaba de contractar una assessora psicopedagògica –va dir la senyora Ebbel–. Voldria que em donés permís perquè en Bradley l’anés a veure un cop per setmana.
–El que faci falta per ajudar el meu fill –va dir la senyora Chalkers.
–No sé si això l’ajudarà o no –va dir la senyora Ebbel–. En Bradley té un problema de comportament molt seriós. Si no millora aviat, haurem de prendre unes mesures més dràstiques.
–En el fons, li asseguro que és un bon nen –va dir la mare d’en Bradley.