ELS JUEUS CATALANS
INSPIRA
44
La història que mai no t’han explicat
© 2014 Manuel Forcano
Publicat per acord amb Cristina Mora
Literary & Film Agency, Barcelona
Imatge de portada: segell hebraic per marcar pans àzims (s. XIV)
Fons del Museu de la Vida Rural, l’Espluga de Francolí, MVR2424
Angle Editorial agraeix expressament la col·laboració
del Museu de la Vida Rural.
© 9 Grup Editorial, per l’edició
Angle Editorial
Muntaner, 200, àtic 8a
08036 Barcelona
T. 93 363 08 23
www.angleeditorial.com
angle@angleeditorial.com
Primera edició: octubre de 2014
ISBN: 978-84-15307-29-7
DL B 22497-2014
Producció de l'ebook: booqlab.com
No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre,
ni la seva incorporació a un sistema informàtic,
ni la seva transmissió en cap forma ni per cap mitjà,
sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes,
sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
Nascut a Barcelona el 1968, Manuel Forcano és doctor en Filologia Semítica i ha treballat com a professor d’hebreu i d’arameu a la Universitat de Barcelona. Especialitzat en la història del judaisme ha publicat la Història de la Catalunya jueva (2010), així com l’assaig històric A fil d’espasa: Les Croades vistes pels jueus (2007), la traducció de l’opuscle hebreu El Llibre de la Creació (2012) i El Gólem i els fets miraculosos del Maharal de Praga (2013). Ha antologat i traduït poetes moderns israelians com Iehuda Amikhai, Pinkhas Sadé i Ronny Someck. També ha traduït la novel·la El mateix mar d’Amós Oz, Els viatges d’Ibn Battuta amb l’arabista Margarida Castells i El Martiri de Sant Sebastià de Gabrielle D’Annunzio, així com el text integral de La descripció del món o Llibre de Meravelles de Marco Polo.
De la seva pròpia producció poètica, destaquen els poemaris Corint, Com un persa, El Tren de Bagdad (premi Carles Riba de Poesia 2003), Llei d’estrangeria (2008), Estàtues sense cap (2013) i Ciència exacta (premi Miquel de Palol 2014). Des del 2004 és el director general de la Fundació Centre Internacional de Música Antiga Jordi Savall.
Pròleg: Els jueus de Catalunya, ahir i avui
1. L’arribada dels jueus a Catalunya (s. I-III)
2. Els bons i els mals temps dels visigots (s. IV-VII)
3. L’Àndalus i el mite de Sefarad (s. VIII-X)
4. Les primeres comunitats jueves catalanes (s. X-XII)
5. El segle XIII: el cim del poder
6. El call per dins: les intimitats
7. De càbales i cabalistes
8. El segle XIII: comença la baixada als inferns
9. El segle XIV: el segle del diable
10. L’expulsió de 1492: se’n van anar?
11. La Inquisició: l’imperi del terror (s. XV-XVIII)
12. El retorn: els jueus catalans d’avui (s. XIX-XXx)
Bibliografia
Agraïments
Si un individu compra una casa en una ciutat, és considerat immediatament habitant d’aquella ciutat.
Talmud bablí, Baba Batra 7b
La història dels jueus a Catalunya és llarga i vella, tant que fins i tot podríem remuntar-nos a l’època romana, i ells mateixos encara la situaven més enrere, en temps dels babilonis... Si bé és cert que d’aquests temps remots no en guardem més que simples testimonis, llegendes i suposicions, sí que podem dir que la presència dels jueus a casa nostra és fins i tot anterior a la dels mateixos catalans: quan es configuren els primers comtats sota la protecció dels francs en terres arrabassades als musulmans més enllà dels Pirineus, ja fa segles que tenim documentats jueus a tots els territoris que més tard seran de parla catalana. Segle rere segle, aquesta presència a Catalunya serà fecunda i continuada fins al decret d’expulsió dels Reis Catòlics de 1492. En aquesta data es dóna per acabada oficialment l’existència d’unes comunitats que, a l’edat mitjana, tot i ser maltractades i perseguides tothora per l’Església, van donar a la cultura judeocatalana grans noms de geògrafs, gramàtics, metges, poetes, filòsofs i teòlegs, figures avui reconegudes i venerades en àmbits jueus arreu del món, però malauradament molt poc conegudes a casa nostra. Tanmateix, a finals del segle XV molts jueus catalans van decidir convertir-se al cristianisme per no abandonar el país i, sempre de manera clandestina, una mínima presència jueva ha perviscut fins a l’arribada, al llindar dels segles XIX i XX, de nous contingents jueus vinguts de l’estranger: d’Alemanya, de França, de Turquia, del Marroc, de l’Argentina i d’Israel. Aquests nous habitants són els que ara conformen les modernes comunitats avui reconegudes oficialment i respectades a la Catalunya del segle XXI.
Aquest llibre repassa de manera cronològica la història dels jueus a casa nostra, que era també la seva, des de les primeres notícies fins a les comunitats jueves actuals. Quan van arribar, on es van establir, com vivien, qui i per què els perseguien, com sobrevivien als atacs, on i com resaven, com s’organitzaven, quines figures els lideraven, què ens n’ha quedat, què escrivien i si ho feien en hebreu o en català, són algunes de les qüestions que aquest llibre respon en un to divulgatiu i amè a tots aquells que s’interessin per la vida, la mort i la resurrecció d’unes comunitats que formen part indissociable de la nostra història, perquè, al cap i a la fi, eren nosaltres, i la majoria, al capdavall, no se’n va anar el 1492.
Els jueus catalans s’afegeix així a les diferents monografies i articles puntuals que, amb més o menys extensió, han documentat i relatat en perspectiva o en detall la història dels jueus catalans antics, medievals i moderns, i que apareixen esmentats en la bibliografia que s’adjunta al final de l’obra. Sortosament, el conjunt d’estudis publicats a dia d’avui sobre el judaisme a Catalunya comença a ser considerable gràcies a la publicació periòdica d’estudis en revistes especialitzades com Calls i Tamid o en llibres centrats en les formes de vida dels jueus medievals de la Corona d’Aragó. Tot i així, molts aspectes resten encara per estudiar, així com molts manuscrits per catalogar, desxifrar i traduir a fi de descobrir de primera mà informacions suplementàries sobre els calls o els literats i intellectuals jueus catalans que ens permetrien dibuixar encara millor el traç i el llegat de la presència multisecular del poble d’Israel a Catalunya.
Finalment, que aquest llibre sigui un record i un homenatge a tots aquells als quals mai no es va considerar habitants d’aquest país, per bé que, certament, ho eren.
MANUEL FORCANO
Barcelona, 2014
Quant de temps s’ha de residir en una ciutat per ser considerat un dels seus ciutadans i compartir els drets i els deures dels seus habitants? Dotze mesos.
Talmud bablí, Baba Batra 7b
No sabem amb certesa quina és la data de l’arribada dels jueus a Catalunya ni quan van fundar-hi les primeres comunitats. Tot apunta que van dirigir-se cap a les costes d’Hispània en època romana, possiblement des d’Itàlia, arran dels decrets d’expulsió que van patir en diversos moments: les autoritats romanes mai no van ser capaces d’entendre ni tolerar aquest poble d’origen oriental que venerava un déu invisible que no tenia imatge, que es deixava matar per no treballar en dissabte, que rebutjava per decret certs aliments en la seva dieta, que llegia i resava uns textos escrits en una llengua estranya… L’expulsió més antiga de Roma que tenim documentada és la de l’any 139 aC, quan el cònsol Corneli Hispà va expulsar jueus i altres pobles orientals de la ciutat amb l’excusa que contaminaven la moral. Durant el regnat de l’emperador Tiberi, al segle i dC, el seu favorit Sejà va aplicar una dura política antijueva que potser també va causar l’emigració cap a Hispània d’alguns jueus romans. També l’expulsió que va decretar l’emperador Claudi podria haver provocat l’arribada de més contingents i, posteriorment, les persecucions contra jueus i cristians dutes a terme per Domicià a finals del segle I dC també podrien haver causat que alguns foragitats cerquessin refugi a la península Ibèrica.
Altres desgràcies sofertes pels jueus al seu propi país, com la conquesta de Palestina pel general Pompeu (63 aC) o la derrota en la Primera Guerra Jueva (66-70 dC), que comportà la destrucció de Jerusalem i una dura repressió per part de l’exèrcit i de les autoritats romanes, podrien haver provocat la fugida de supervivents jueus cap a altres indrets de l’imperi, entre els quals les províncies occidentals d’Hispània, o bé la seva penosa arribada venuts com a esclaus. Al segle II dC, l’opressió romana sobre Judea encara havia de provocar noves revoltes sota els regnats dels emperadors Trajà i Adrià, amb la consegüent dispersió forçada de la població jueva pels territoris de l’imperi amb la vana esperança de la seva assimilació i desaparició com a nació diferenciada.
Fos com fos, quan arribaren de seguida van conformar algunes comunitats que foren pròsperes i cresqueren ràpidament, esquitxant de jueus principalment les ciutats de les costes d’Hispània des d’Empúries fins a Cadis. Així doncs, abans que Catalunya i els catalans existissin, ells ja hi eren.
Els fenicis, aquest poble semita de la costa oriental de la Mediterrània que habitava el territori que s’estenia des de la costa siriana al nord fins a la muntanya del Carmel, a Israel, al sud, emprengueren a partir del segle XI aC una extensa colonització comercial de la Mediterrània establint enclavaments d’avituallament i mercadeig amb els pobles indígenes amb què entraven en contacte. Poble cananeu germà dels antics israelites en llengua i cultura, els antics textos bíblics testimonien una profunda interrelació d’aquests amb els fenicis, per la qual cosa no és impossible pensar que els antics israelites participessin d’aquest comerç i de l’empresa colonitzadora de les costes de la Mediterrània occidental. Arribades les naus fenícies al sud d’Itàlia, al nord d’Àfrica, a Sicília, a Sardenya, al sud de la península Ibèrica, a les Balears i a les costes catalanes, potser alguns o molts jueus també hi van arribar i s’establiren a les colònies mercantils i a les factories fenícies, on fundarien les que serien unes primeríssimes comunitats. Aquesta teoria, totalment versemblant, només flaqueja en la qüestió de la continuïtat temporal i d’identitat d’aquests assentaments tan primigenis amb els que hi haurà posteriorment. Unes comunitats jueves tan allunyades de l’antic Israel i només connectades de tant en tant amb l’arribada d’una nau no podien sinó anar perdent, amb el pas dels segles, la seva identitat tant nacional i lingüística com religiosa. Si realment algunes comunitats s’hi establiren de tan antic, aquestes degueren desaparèixer engolides per un entorn que, de ben segur, desfigurà els seus trets diferencials. Les relacions de lluny, tothom ho sap, costen de mantenir.
El nom de Sefarad apareix esmentat a la Bíblia en les profecies d’Abdies, un personatge que plora la desfeta d’Israel i la ruïna de Jerusalem i clama la venjança de Déu contra els edomites, els antics habitants del desert transjordà enemics acèrrims dels jueus. El profeta proclama la restauració futura del reialme i de Jerusalem, lloc d’asil per a tots els refugiats víctimes dels edomites. Entre els exiliats d’Israel que retornaran salvats a casa hi ha els «de Sefarad». Per l’època en què hom creu que pot datar-se el llibre d’Abdies, el topònim de Sefarad correspondria més aviat a la ciutat de Sardes, a l’Àsia menor, o bé a Shaparda, ciutat al sud-est de Mèdia, a Pèrsia, no gaire lluny de Babilònia, on sí que és versemblant creure que hi havia exiliats jueus, i no pas a la riba occidental de la Mediterrània, per desconeguda, remota i impossible. Hi ha qui també creu que podria referir-se a la ciutat de Sefarvaim, citada a la Bíblia al segon Llibre dels Reis (17,24 i 18,34), i que es troba situada encara més a prop d’Israel, prop de l’actual ciutat de Hama, a Síria. Tanmateix, la creença que Sefarad era una referència a la península Ibèrica va ser deguda a les interpretacions del text d’Abdies per part dels grans rabins comentadors de la Bíblia dels segles II i III, com el cèlebre Jonatan ben Uziel, el primer a identificar Sefarad amb Hispània. Aquestes traduccions i interpretacions de seguida van ser considerades categòricament veritables, i així ho confirmen molts autors rabínics medievals que ja no ho van posar pas en dubte, fins al punt que el terme també apareix esmentat al tractat Baba Batra del Talmud i que, en hebreu, actualment el terme designa l’Estat espanyol.
Al primer Llibre dels Macabeus (1M 8,3) s’esmenta com el cabdill Judes Macabeu, líder de la revolta jueva contra l’Imperi selèucida (167-160 aC) i artífex de la independència d’Israel, coneix les motivacions de Roma per envair Hispània: «I li explicaren les guerres que els romans havien fet a les regions d’Hispània per fer-se amos de les mines de plata i or que hi ha allí». La riquesa en metalls preciosos de la península Ibèrica era coneguda per tothom. Pels jueus, segurament, gràcies al comerç que hi mantenien, o potser també per algunes possibles comunitats que hi podia haver establertes fruit de l’expansió dels jueus durant l’època hel·lenística (segles III-I aC). Alexandria, la gran metròpolis comercial i cultural grecoegípcia, capitanejà una gran expansió comercial per tota la Mediterrània en què els jueus —més de dos terços de la seva població!— hi participaren activament. Si els romans, en el moment d’envair Hispània, en el transcurs de les Guerres Púniques, hi van trobar algunes comunitats jueves, aquestes devien ser el fruit de les delegacions comercials que els jueus alexandrins havien establert als ports i les ciutats de la península Ibèrica que mercadejaven amb Orient.
Què és millor: viure al mar o a la terra? –És millor viure a la terra, ja que tots aquells que naveguen s’alegren d’allò més quan desembarquen.
Talmud bablí, Tamid 32a
Herodes Antipes (20 aC-39 dC) i la seva dona Herodies, la mare de la cèlebre Salomé de la dansa dels set vels, els responsables de la decapitació de Joan el Baptista, van ser exiliats de Palestina per decret de l’emperador Calígula. L’historiador jueu Flavi Josep ens diu que, caiguts en desgràcia, van ser desterrats a un petit poble dels Pirineus, Lugdunum Convenarum, que avui correspon a la petita localitat occitana de Sant Bertrand de Comenge, al departament francès de l’Alta Garona de la regió del Migdia-Pirineus, a només 30 kilòmetres de la Vall d’Aran.
L’apòstol Pau, en la seva Epístola als Romans 15,24, manifesta la seva intenció d’anar a predicar l’Evangeli a terres hispàniques: «Atès que sento de molts anys ençà el deler de venir a vosaltres, quan aniré a Hispània, espero de veure-us». Com que en aquesta mateixa carta Pau ens marca la prioritat d’adoctrinar primer els jueus abans que els pagans (1,16), entenem que el seu deler és venir a estendre la nova religió cristiana entre les comunitats jueves establertes a la Península. Aquestes comunitats, pel que fa a Catalunya, bé podien ser les de ciutats com Tàrraco (Tarragona), Empòrion (Empúries), Iluro (Mataró), Bàrcino (Barcelona) i Dertosa (Tortosa).
Es tracta d’una àmfora del segle I dC amb una marca en hebreu que actualment es troba al Museu d’Eivissa. Segons els epigrafistes, és la relíquia més antiga del poble jueu en el nostre àmbit geogràfic i pressuposa un intercanvi comercial entre Eivissa i Palestina, atès que s’han trobat àmfores amb marques idèntiques a la ciutadella de Massada, al desert de Judà. És factible pensar, aleshores, en la possibilitat que també existís a l’illa una comunitat jueva, per bé que tampoc no hem d’oblidar les possibles i atzaroses reutilitzacions d’aquests envasos.
Obres literàries o històriques escrites en hebreu, arameu, llatí o grec ja des del segle II aC donen testimoni de l’expansió dels jueus per «tot el món». El llibre apòcrif dels jueus d’Alexandria Els Oracles Sibil·lins (s. II aC) diu referint-se al poble jueu: «Tota la terra és plena de tu i tot el mar». L’historiador llatí Estrabó (s. I aC) assevera: «No és fàcil trobar un indret en el món habitat que no hagi rebut aquest poble». I l’historiador jueu Flavi Josep (s. I dC) afirma: «No hi ha poble al món conegut que no contingui una part del nostre». Si fem cas d’aquests testimonis, bé podem creure que en època romana els jueus es van dispersar per tots els territoris de l’imperi i, per tant, es consolidessin ja unes primeríssimes comunitats jueves també a casa nostra.
Una moneda d’un nét del rei Herodes, el rei dels jueus Herodes Agripa I (10 aC-40 dC), va aparèixer misteriosament al fons d’una cisterna al poble de Llívia, a la Cerdanya, sense que això suposi a priori l’existència d’una comunitat jueva en aquest indret dels Pirineus. Un grup de monedes d’èpoques diferents però provinents de Palestina van aparèixer al jaciment Empúries: una és del rei Herodes el Gran (73 aC- 4 aC), una segona és dels temps d’Arquelau (23 aC-18 dC), també fill d’Herodes, i la resta són encunyacions dels diversos procuradors romans de Judea dels temps d’August i de Tiberi. A Mataró també van aparèixer dues monedes de dos procuradors romans de Judea; un no ha pogut ser identificat, i l’altre és Anni Ruf (12-15 dC). Aquestes monedes no pressuposen automàticament l’existència de comunitats jueves, però sí l’existència d’un intercanvi comercial entre Empúries o Mataró i Palestina, o la presència de mercaders provinents clarament d’Orient, potser jueus. Al capdavall, són només monedes petites i sense un gran valor, xavalla, com la que ens queda, per atzar o per descuit, als moneders quan tornem de fer turisme.
La dura política que els romans aplicaren sobre el poble jueu en considerar-lo rebel a la seva autoritat i descaradament desafiant en matèria religiosa per no acceptar el politeisme ni el culte als emperadors els comportà grans desgràcies: guerres, massacres, exili, dispersió i esclavatge. Molts jueus van ser duts a Roma com a presoners de guerra i esclaus. Sotmesos i derrotats, però, aviat saberen guanyar-se la confiança dels seus amos i, segons l’historiador jueu Flavi Josep —també ell arribat a la capital de l’imperi com a esclau—, la lleialtat amb què servien els seus senyors va ser tan ben considerada que aviat eren afranquits i esdevenien homes lliures. Però una de les causes principals per les quals aviat aconseguien la llibertat era la seva «irrompible voluntat de no violar mai les lleis dels seus pares», és a dir, de respectar els manaments del seu Déu, entre els quals la santificació del dissabte: els jueus eren uns esclaus que dels set dies de la setmana només en treballaven sis. El seu preu al mercat, consegüentment, era inferior al dels altres, perquè no treballaven el mateix ni renunciaven al seu dia de festa. Qui volia ficar a casa seva aquests sindicalistes?
Si un individu fa mal a un estranger, obra com si fes mal a Déu.
Talmud bablí, Haguigà 14b
Els jueus medievals de la península Ibèrica, sempre pressionats pel discurs acusador de l’Església, que tothora els titllava de deïcides, és a dir, d’assassins de Déu, feren per desentendre’s dels fets ocorreguts a la Palestina dels temps de Jesús de Natzaret i del paper que les autoritats religioses jueves, segons els Evangelis, tingueren a Jerusalem en la condemna a mort del Messies cristià. Les comunitats jueves peninsulars reivindicaven ser les descendents d’antics contingents d’esclaus jueus arribats a Hispània després de la desfeta de Jerusalem en mans del rei babilònic Nabucodonosor el 586 aC... Segons ells, un mític rei de Sevilla de nom Isban o Couban havia acompanyat Nabucodonosor al setge de Jerusalem, i després de la desfeta Isban s’endugué de retorn a Hispània les joies del temple, la taula del rei Salomó i un munt de presoners jueus, entre els quals alguns descendents de la casa de David. Amb aquests arguments llegendaris que ells defensaven com a autèntics gràcies a les interpretacions de les profecies bíbliques d’Abdies sobre «els exiliats que són a Sefarad», els jueus peninsulars sí que es rentaven les mans pel que feia a la condemna i a la crucifixió de Jesús. Ells, en terres hispàniques de ben antic, eren innocents i no hi van tenir res a veure. Abans de tot i de tothom, de Roma, de la cristianització del món, dels àrabs i l’islam, dels comtes catalans, ells ja hi eren. Fent simplement els comptes, feia molt més de dotze mesos.
Quan al prosèlit li arribava l’hora de poder ser admès a la congregació, se li demanava: «Per què et presentes per convertir-te? Que potser no saps que Israel pateix ara afliccions, persecucions, torts i càstigs?» Si ell contesta: «Ho sé i no sóc digne de participar de tals turments», serà admès. Aleshores se li ensenyen els preceptes i quan hagi acabat la immersió i hagi sortit de l’aigua, és de totes totes un israelita.
Talmud bablí, Yevamot 47ab
A ritmes desiguals segons els llocs, però de manera progressiva, l’Imperi romà s’anà cristianitzant fins que, amb el bateig de l’emperador Constantí el 337, el cristianisme n’esdevingué la religió oficial. A partir d’aquest moment, l’Església cristiana va aprofitar les estructures de poder de què disposava per mirar d’imposar-se damunt els pagans i la minoria jueva que, present pertot i sense complexos, li plantà cara irreductiblement. A la península Ibèrica moltes comunitats jueves havien arribat a ser nombroses, influents i amb una gran vitalitat religiosa: el seu afany proselitista aconseguia fàcilment i dia a dia nous adeptes. Aquesta ofensiva per sumar més i més conversions al judaisme féu saltar les alarmes en les autoritats eclesiàstiques hispàniques que, escandalitzades i nervioses, celebraren els primers concilis per intentar posar fre a l’atracció del judaisme, que ells titllaven de «maligna», i contrarestar la influència de la religió de Moisès sobre els cristians o en les pràctiques d’una Església encara jove. Les actes conciliars i la legislació romana baiximperial denoten la ràbia i la inquietud per la sagnia imparable de fidels que deixaven el cristianisme i abraçaven la fe jueva.
Però l’Imperi romà, en hores molt baixes, acabà per esfondrar-se definitivament al segle V amb les invasions dels pobles bàrbars. La violència, el caos i el col·lapse generalitzat provocaren una ràpida decadència de les ciutats i la consegüent ruralització de la societat i l’economia. La població urbana fugí i s’endinsà territori endins a la recerca de paratges més segurs, lluny de les grans vies de comunicació per on arribaven les successives hordes destructores de vàndals, sueus i alans. També molts jueus, afectats per les invasions, deixaren les ciutats, adquiriren terres i s’establiren en viles petites a l’interior del país, als Pirineus, lluny de la costa.
Fruit de les invasions i de l’establiment dels pobles bàrbars, a la península Ibèrica es formà el reialme hispanovisigòtic. Durant el segle VI, els jueus gaudiren una època d’una certa tolerància, però a partir del segle VII, quan el rei Recared es va convertir al catolicisme i es doblegà a les demandes de l’Església, els reis visigots foren per als jueus un malson de grans proporcions. Les cruels i despietades polítiques que aplicaren de persecució, conversió forçosa, aniquilació o exili, que pretenien eliminar del tot la minoria jueva a la Península, han arribat a ser descrites pels historiadors com un avançament en el temps de la «solució final» del nazisme.
Disposem d’un document epigràfic important, un epitafi bilingüe grec-llatí on apareix el nom de la dona d’un rabí: Lasies en llatí i Latues en grec. El qui li dedica l’epitafi és un arxisinagog procedent de la ciutat de Cícic, a la Propòntida de l’Àsia Menor, senyal que a Tarragona hi havia una important comunitat jueva formada més aviat per jueus procedents directament de la Mediterrània oriental i no pas tant d’Itàlia o de la mateixa Roma. Tanmateix, la làpida és de petites dimensions i pot haver arribat a Tarragona procedent de qualsevol altra banda de l’imperi. En un altre document epigràfic tarragoní en grec ens apareix esmentat l’altre nom de dona jueva conegut a Catalunya: Rubena.
Des d’antic, jueu és tot aquell que se sotmet a les lleis de la Torà i, vivint en consonància amb la religió jueva, forma part aleshores del poble d’Israel. Lluny d’una consideració purament ètnica del concepte de «poble escollit», el judaisme sempre ha estat obert a acollir nous adeptes i neòfits d’allà on fossin o vinguessin, i alguns personatges bíblics en són ja testimonis: Rut, la que després serà l’àvia del mític rei David, era una moabita fins que es convertí. En algunes èpoques el judaisme ha estat propagandístic i ha practicat amb molta solvència un proselitisme que ha permès a molts canviar la seva identitat religiosa per acceptar i seguir les lleis judaiques. Sonades van ser algunes conversions massives al judaisme com les dels edomites al segle II aC, o les dels khàzars del Caucas segles més tard, o l’atracció que la tradició de la religió de Moisès despertava entre molts grecs i romans, insatisfets del politeisme pagà. D’algunes grans i antigues autoritats rabíniques com rabí Aquiba, Abtalió, Shemaya o Onquelos, l’insigne traductor de la Bíblia a l’arameu, es diu que eren fills de conversos. No obstant això, també algunes veus al Talmud —per bé que minoritàries— han estat reticents a acollir tan fàcilment els conversos. Aquest rebuig als neòfits, però, respon a èpoques on el proselitisme jueu era prohibit i severament sancionat, com quan el cristianisme es va convertir en la religió oficial de l’Imperi romà: aquest veia en el judaisme un rival a l’hora de convertir els pagans, així que va decidir proscriure’l: el proselitisme jueu va ser molt perseguit i castigat amb pena de mort tant per al convers com per als qui havien convençut i acollit el nou fidel. Només a partir d’aquest moment el proselitisme jueu passa a ser clandestí i, consegüentment, menys practicat, o dut a terme en secret i amb gran risc. Tot i això, no deixaren d’aconseguir moltes conversions, especialment en èpoques on les autoritats cristianes oficials patien crisi i canvis profunds, com durant el baix Imperi romà, l’època de les invasions dels pobles bàrbars i, en concret a la península Ibèrica, durant el temps dels visigots, al segle VI.
El procés educatiu que precedeix la conversió varia segons l’època, el lloc i les imposicions dictades per les autoritats jueves per permetre o no que un convers s’integri a la comunitat. Algunes lleis i manaments han de ser apreses, així com pregàries i costums: què es pot menjar, com es resa, què fer o no en dissabte, etc. La llei jueva, tanmateix, requereix específicament que abans de tota iniciació hom assagi de dissuadir el candidat a la conversió: se l’ha de prevenir de les persecucions i de les amenaces dels qui secularment intenten eliminar el poble jueu, i al mateix temps s’ha de mirar d’evitar convertir aquells que ho fan només per interès propi, per accedir a alguna dignitat o per por. En canvi, si el candidat demostra una determinació sincera per fer-se jueu, aleshores serà acceptat. Els rituals per a la conversió són relativament simples: per a l’home, la circumcisió, i per a aquells que ja són circumcisos, una punció de sang en el curs d’una circumcisió simbòlica. També l’anomenada tevilà o immersió en un bany ritual. Per a les dones, només cal la tevilà.
Durant l’edat mitjana, quan l’Església assumí un rol preponderant en els àmbits social i polític, el proselitisme jueu va ser terminantment prohibit, i els pocs conversos al judaisme, denunciats amb gran escàndol. Als territoris musulmans, per bé que hom va respectar el judaisme, el proselitisme també va ser prohibit i durament castigat quan algú apostatava de l’islam per fer-se jueu. Fins al segle XVIII, el judaisme practicava un proselitisme molt d’amagat, i va ser a partir del segle XIX, i especialment del segle XX, que les tendències reformistes del judaisme modern han tornat a practicar-lo obertament i posant totes les facilitats: no importa gaire la motivació i interessa afavorir el creixement demogràfic jueu després de l’Holocaust i dels perills de l’assimilació massiva en aquest món cada cop més globalitzat.
No deixem que la nostra Torà sigui comparada a les paraules vanes dels altres.
Talmud bablí, Baba Batra 116a
Per a Israel, els conversos són difícils d’endurar, com una nafra.
Talmud bablí, Yevamot 47b
Celebrat a principis del segle IV, el Concili d’Elbira va dictar quatre cànons directes contra la judaïtzació de molts fidels i de certs rituals litúrgics. El cànon 16 prohibia a les noies cristianes casar-se amb jueus, atès que sembla que hi havia una sobreabundància de noies d’aquesta religió que, abans de quedar-se solteres, optaven per contraure matrimoni amb un jueu. El concili establia una pena de cinc anys d’excomunió per als pares de la noia díscola. El cànon 49 denunciava la pràctica de demanar als jueus que beneïssin els fruits de la terra de propietat cristiana. Hi havia la creença que una benedicció jueva era més efectiva, doncs, que una cristiana. El concili penava amb l’excomunió completa aquesta ofensa. El cànon 50 prohibia que jueus i cristians seguessin junts en una mateixa taula, atès que els jueus imposaven el seu menú de restriccions alimentàries als cristians, així com els seus rituals en dies de festa. La pena era una excomunió temporal per a qui era enxampat en un àpat compartit amb jueus. El cànon 78 també castigava amb l’excomunió temporal l’adulteri d’un cristià amb una dona jueva, així com a cinc anys de penitència si el cristià era descobert per algú altre in fraganti. Altres cànons també demostren la preocupació dels pares conciliars per la judaïtzació dels fidels, com el 26, que obligava els creients a observar amb rigor el dejuni del dissabte, just el dia de festa dels jueus en què mai no poden dejunar. O el cànon 61, que prohibia al vidu prendre per muller la germana de la dona traspassada, una clara referència al costum ben estès a la Península de la llei jueva del levirat (Gn 38,8 i Dt 25,5-10), on tot home té l’obligació de prendre per muller la dona del seu germà difunt, tal com apareix a la Bíblia al Llibre de Rut. La pena per aquesta pràctica era de cinc anys d’excomunió.
Les restes de l’edifici daten del segle IV, són encara d’època romana i, gràcies a les inscripcions del seu sòl, amb termes grecs com proseuché —‘sinagoga’— i presbyteron —‘consell d’ancians’— han dut alguns investigadors a creure que es podria tractar d’una sinagoga jueva. Tot un seguit d’estudis arqueològics demostren, però, que l’edifici sempre va ser una basílica cristiana —amb un absis afegit al segle V—, per bé que no es pot descartar que en algun moment hagués estat abans una sinagoga per als jueus.
És la cèlebre Carta del Bisbe Sever, un pur document antijueu on se’ns descriu la situació dels jueus a l’illa de Menorca: a Maó hi havia una gran comunitat, mentre que Ciutadella gaudia del privilegi de no comptar amb cap jueu dins les seves muralles. Teodor, el cap de la comunitat de Maó, era un ric prohom de la ciutat amb latifundis a l’illa i possessions també a Mallorca, i sabia mantenir amb els seus conveïns cristians unes bones relacions. Però l’arribada a l’illa d’un prevere de Jerusalem amb part de les relíquies de sant Esteve exaltà el fanatisme de la població cristiana i va provocar l’esclat d’un avalot contra els jueus. La sinagoga de Maó va ser arrasada, i amb ella tots els útils sagrats, a excepció de la plata, que fou confiscada. Visions d’àngels i prodigis sobrenaturals van empènyer Teodor a convertir-se i, amb ell, tota la comunitat en pes. Era l’any 418. Diu la tradició que sobre les runes d’aquella sinagoga s’erigí la basílica paleocristiana de Son Bou.
La ciutat de Ciutadella gaudeix fins avui d’un antic favor de Déu, ço és que els jueus són incapaços d’establir-s’hi. Una antiga tradició assevera que si alguns jueus mai havien gosat de viure-hi, sobtadament eren víctimes de malalties o se’ls expulsava, o bé morien de cop o eren fulminats per un llamp. La història és tan coneguda que ara ja ni ho intenten de tanta por que els fa. I el mateix els passa als llops, a les guineus i a d’altres animals nocius.
Carta del Bisbe Sever, 3, 2-3
Rei visigot d’un reialme que s’estenia des d’Andalusia fins al centre de França amb capital a Tolosa de Llenguadoc, Alaric II (484-507) compilaria les lleis romanes baiximperials en el seu cèlebre Breviari d’Alaric, i va ser el primer monarca visigot a ocupar-se dels drets i deures de la població jueva. La majoria de les lleis antijueves dels darrers emperadors romans no van ser incloses al Breviari, com la prohibició d’accedir a càrrecs públics o les limitacions de moviment en els dies de festa dels cristians, però sí que s’hi van incloure deu mesures que intentaven majoritàriament frenar el proselitisme dels jueus: es castigaven els matrimonis mixtos, es penalitzava l’adulteri amb jueus, es prohibia la conversió al judaisme i, encara més, la mutilació de la circumcisió del neòfit: el metge responsable ho pagava amb la mort i el circumcidat perdia tots els seus béns i era obligat a exiliar-se. Així mateix, el Breviari prohibia que els jueus disposessin d’esclaus cristians: qui volgués podia rescatar un esclau propietat d’un jueu, encara que aquest ja s’hagués convertit al judaisme, i es decretava la llibertat automàtica per a aquells esclaus cristians que haguessin estat circumcidats. També comminava els jueus a deixar de «molestar» i pressionar els seus antics coreligionaris que s’haguessin convertit al cristianisme. A banda d’aquestes qüestions, el Breviari també interdeia aixecar noves sinagogues i multava amb sumes altíssimes els infractors, a més d’imposar que l’edifici il·legal es convertís automàticament en església cristiana. Per contra, el Breviari sí que permetia la reconstrucció de les sinagogues en mal estat. En vigor en tot el territori hispà, el Breviari reflecteix la situació legal dels jueus durant el segle VI, per bé que no s’aplicà mai amb rigor i el proselitisme jueu continuà, imparable.
Un jueu eivissenc decidí escriure un document pretesament plogut del cel i el deixà secretament on el bisbe Vicenç d’Eivissa pogués trobar-lo i llegir-lo. Impressionat pel que s’hi deia i convençut innocentment de la procedència divina del document, el bisbe el llegí solemnement a tots els fidels des del púlpit de la catedral. El contingut d’aquest escrit apòcrif intentava empènyer els cristians a una judaïtzació total del diumenge i cercava imposar que el dia sant cristià fos tan rigorós com el dissabte jueu: descans total, prohibició del treball domèstic i limitació de la mobilitat en viatges o desplaçaments. El bisbe Licià de Cartagena, en assabentar-se del que s’esdevenia a Eivissa, escrigué furiós al bisbe Vicenç per tal d’advertir-lo de la mala intenció de l’autor del fals libel i per comminar-lo a rectificar immediatament, així com a destruir l’escrit. Licià acusà clarament els jueus d’intentar per tots els mitjans contaminar la doctrina cristiana i condemnà els seus costums llicenciosos, especialment els «balls lascius» als quals, deia, es lliuraven els dissabtes. L’amonestació que Vicenç d’Eivissa va rebre per part del seu col·lega de Cartagena és testimoni del pols de força que el proselitisme jueu mantenia amb l’Església cristiana visigòtica.
Recared, entronitzat el 586, inicià una època de pressió constant i sistemàtica sobre els jueus. La despreocupació i la tolerància envers el proselitisme jueu, doncs, s’havien acabat. Convertit al catolicisme el 589 —els reis visigots anteriors eren de confessió arriana—, Recared decidí aplicar de manera més dura i severa les disposicions antijueves de l’Església. El III Concili de Toledo ressuscità l’antiga legislació baiximperial contra els jueus: se’ls excloïa dels càrrecs públics, tots els esclaus cristians dels jueus quedaven alliberats, es prohibien de nou els matrimonis mixtos i se’ls impedia l’ús de concubines cristianes. Els jueus hispànics intentaren revocar aquestes lleis oferint al rei grans sumes de diners, però Recared no les va acceptar. Coneixem aquest intent de suborn gràcies a una carta del papa Gregori el Gran de l’any 599 on elogia el rei per no haver-se deixat doblegar davant una oferta tan suculenta.
El món està amb l’infern en la mateixa relació que una tapa amb la seva olla.
Talmud bablí, Pessahim 94a
Els bisbes de la regió de Narbona, reunits en concili l’any 589, van acordar fer descansar els jueus també en diumenge sota pena de sis sous, si era persona lliure, i de cent fuetades, si era serf. També van prohibir que els jueus cantessin salms als sepelis dels seus morts sota pena de sis unces d’or, imposant-los les anomenades «exèquies de la vergonya», on els jueus acompanyaven els cadàvers a ser enterrats en complet silenci. El rei Recared, sorprenentment, no va acceptar confirmar aquests cànons tan durs, ni tampoc, com li exigia el papa Gregori, excloure els jueus del negoci lucratiu del comerç d’esclaus.
El ferotge rei Sisebut aplicà sense miraments una política encaminada a l’eradicació de tots els jueus del seu reialme. Durant el seu regnat (612-621) els va ser decretada l’obligació d’un baptisme general per a adults i infants, i se’ls proscrivia la pràctica freqüent de substituir en la cerimònia els seus fills per nens aliens. El decret, almenys, els permetia l’elecció de conversió o exili. La crònica Gesta Dagoberti ens diu que milers de jueus optaren per l’exili i escaparen vers el nord, a la Gàl·lia franca. Molts d’altres, per no exiliar-se, aparentaven ser cristians i, a la mínima que podien, tornaven a practicar el seu judaisme.
Qui va tenir mala sort en un lloc i no s’hi allunya, podrà cridar tot el que vulgui, que ningú no l’escoltarà.
Talmud bablí, Baba Metsià 61b
Reunits els bisbes hispans i de la Narbonense al VI Concili de Toledo el 638, van rebre una carta del papa Honori I recriminant-los la seva feblesa en relació amb els jueus, «aquests gossos sense força per bordar». La reacció dels bisbes va ser congregar tota la comunitat jueva de Toledo i forçar-la a signar un document d’abjuració general, el placitum. En aquest document, els jueus es declaraven convertits per pròpia voluntat als dogmes de la fe catòlica i també rebutjaven els rituals i les pràctiques judaiques: la circumcisió, l’observança del dissabte, les seves Escriptures santes, el culte a les sinagogues i a no observar les lleis alimentàries jueves. Però just en aquest darrer punt van exigir-hi una excepció, i és que menjarien allò que se’ls prohibia per raons religioses, però no pas allò que, «cum fastidio et horrore», els repugnava menjar per raons naturals: la carn de porc. Cristians en tot, però gràcies a aquest subterfugi en la dieta, encara jueus.
Durant el regnat de Recesvint (649-672) es va reactivar la violència antijueva fins al punt d’imposar penes de mort per lapidació o foguera als apòstates jueus. Aquest darrer sistema d’execució va inaugurar una llarga i penosa tradició en la política religiosa de la península Ibèrica, ja que va ser la condemna per excel·lència de la Inquisició medieval. Amb Recesvint es van dictar deu dures lleis antijueves, es van aplicar els cànons de tres concilis i es va obligar els jueus a signar un altre placitum. De les lleis discriminatòries destaquen la prohibició dels conversos de tornar al judaisme i la prohibició de celebrar les festes del calendari ritual, el dissabte, i les cerimònies de circumcisió o de noces. També s’establia que els jueus no podrien guanyar mai un plet contra un cristià, ni tampoc testificar-hi en contra. Les lleis de Recesvint també intentaven que cap cristià no ajudés els jueus: ningú, ni laic ni eclesiàstic, ni noble ni humil, no s’havia d’apiadar d’ells. Pel que fa a l’aplicació de les penes capitals, havien de ser els mateixos jueus qui llancessin les pedres contra el lapidat i els qui encenguessin les fogueres dels falsos cristians condemnats que havien continuat practicant en secret el seu judaisme.
En un lloc on no hi hagi persones, esforça’t a ser-ho.
Talmud bablí, Pirké Abot, II, 6
Durant el regnat del rei Vamba (672-680), les províncies galles del reialme visigot van revoltar-se amb una clara intenció secessionista. En sufocar l’aixecament de la Septimània, Vamba va expulsar els jueus de Narbona, acusats tant d’haver participat en la conspiració com d’haver donat suport incondicionalment als rebels independentistes. En el decret d’expulsió no quedava clar si només s’expulsaven els jueus de la capital o bé de tota la regió, que va titllar de «prostíbul de jueus blasfems». No consta que els jueus prenguessin les armes a favor dels revoltats, però no és difícil imaginar que s’unissin a qui pretenia desfer-se de l’autoritat central i opressora de Toledo, sempre, i cada cop més, antijueva.
L’arquebisbe de Toledo durant el regnat de Vamba, Julià de Toledo, inspirador i autor de molts cànons antijueus, envià al seu col·lega Idali, bisbe de Barcelona, el seu llibre Prognosticon futuri saeculi. Idali, però, li va retreure que li hagués fet arribar el llibre a Barcelona mitjançant un comerciant jueu que hi duia mercaderies. Potser a mitjan segle VII a la ciutat ja hi havia una comunitat. El fet que a l’edat mitjana els jueus barcelonins habitessin sempre intramurs en el perímetre de l’antic recinte romà podria ser un argument a favor de l’antiguitat de la comunitat, així com de la seva pretesa evangelització en temps apostòlics. Però no serà fins la queixa del bisbe Idali que en tenim notícia.
Els habitants d’una ciutat poden ser obligats a contribuir en la despesa de la construcció tant de les fortificacions com de les portes. Rabí Simó ben Gamaliel diu: no totes les ciutats necessiten fortificacions i, per tant, no cal que els seus habitants hi contribueixin.
Talmud bablí, Baba Batra, 7b
A banda de l’àmfora d’Eivissa del segle I dC amb la marca d’una lletra hebrea, el 1743 va ser descoberta a Tortosa, de la mà d’Antoni Cortès, un canonge de la catedral, una inscripció hebrea. És en una pica d’ablucions, i apareix en tres llengües: hebreu, grec i llatí. Es tracta de la inscripció hebraica més antiga de la península Ibèrica, i els especialistes la daten entre els segles IV i VII. El text ens dóna el nom de Meliosa, una noia de vint-i-quatre anys, filla de rabí Judà i Maries. Després d’uns primers estudis per part dels membres de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, la pica va caure en l’oblit fins al 1860, quan l’enginyer francès Julio Carvalho, que era a Tortosa per a la prospecció d’un futur canal a l’Ebre entre Saragossa i Am-posta, la va redescobrir i tornà a ser objecte d’estudi. Actualment, la peça més important de l’epigrafia judeopeninsular es troba exposada en una de les parets de la catedral de Tortosa. Una altra inscripció trilingüe d’època visigòtica és la de Tarragona del segle VI, avui al Museo Sefardí de Toledo; és un sarcòfag infantil o una pica d’ablucions del segle VI i conté símbols judaics inequívocs: el canelobre dels set braços i un shofar, una banya de moltó sonora per avisar del temps de pregària a les sinagogues i per anunciar festivitats, així com una breu fórmula hebrea.
La dura política de fre al proselitisme i contra les comunitats jueves duta a terme pels reis visigots no havia estat capaç fins aleshores d’eliminar la seva presència ni de destruir del tot l’autoritat i l’atracció que la seva religió, per antiguitat i per tradició, presentava a ulls de molts. Potser per això, els darrers reis visigots, com Ervigi (680-687) o Ègica (687-700), van dictar lleis definitives per eradicar d’una vegada per totes els qui qualificaven de «pesta». La conversió obligatòria en el dilema de baptisme o exili acabà oficialment amb la presència de jueus a la Península. El catàleg de penes i càstigs per blasfemar contra Crist o l’Església anaven des de les fuetades i la decalvació fins a la despossessió dels béns o l’exili i, per practicar encara la circumcisió, als homes se’ls amputava el penis i a les dones el nas. Les festes jueves van quedar prohibides, fora del calendari, i va ser obligatori per a tothom treballar en dissabte i, és clar, descansar en diumenge. Van ser proscrits els llibres hebreus i es va prohibir llegir o resar la Torà, i seria castigat qui gosés ensenyar la doctrina del judaisme i qui l’aprengués. Els conversos, tanmateix, quedaven obligats a passar tant els dies festius del judaisme com els del cristianisme en companyia del bisbe del lloc, i se’ls limitava la possibilitat de viatjar i de comerciar, a banda de pagar més impostos i no permetre’ls negociar en peu d’igualtat amb els cristians vells. A tot aquest mostrari de torts s’afegiren els cànons del XVII Concili de Toledo del 694, que acusaren els jueus d’alta traïdoria per haver conspirat amb els seus coreligionaris d’ultramar contra els cristians, i les exigències irades dels bisbes passaven per la despossessió de tots els seus béns, el desmembrament de les famílies, el rapte dels infants perquè fossin educats com a vers cristians i la dispersió per tot el reialme, així com la seva servitud perpètua. Ni fingint haver-se convertit, els jueus hispans no es lliuraven de l’odi fet llei. D’amagat, dissimulant, fent temps, esperaven al límit de les seves forces un canvi de tornes que arribaria sortosament l’any 711 amb la invasió dels musulmans.
Quan ells arribaren davant la porta de la casa de rabí Hana bar Janilai, rabí Hisda s’inclinà i sospirà. Un d’ells va dir-li: «Per què sospires així?» «M’és impossible no sospirar —va contestar-li—. Abans, en aquesta casa hi havia seixanta cuiners de dia i uns altres seixanta de nit que cuinaven tot allò que calgués per a qui n’hagués de menester. La casa tenia quatre portes obertes als quatre punts de l’horitzó i tots els pobres i els afamats en sortien ben tips. Com puc no sospirar en veure aquesta casa ara en ruïnes?»
Talmud bablí, Berakhot 58b