Cover

EL ZOHAR
DE BARCELONA

Capital Books

1

 

 

© F. Xavier Hernàndez Cardona

© Anton Ivanov / Shutterstock,

per la imatge de portada

© 9 Grup Editorial, per l’edició

Capital Books

c. Muntaner, 200, àtic 8a • 08036 Barcelona

T. 93 363 08 23

info@capitalbooks.cat

www.capitalbooks.cat

Disseny: J. Mauricio Restrepo

Primera edició: febrer del 2016

ISBN digital: 978-84-944928-3-9

Producció de l'ebook: booqlab.com

Tots els drets reservats.

EL ZOHAR
DE BARCELONA

F. XAVIER HERNÀNDEZ CARDONA

Illustration

A la Montse

CAPÍTOL 1

UN ZEPELÍ D’ARGENT

13 d’octubre de 1924, 18 hores

El zepelí LZ 126 navegava majestuós, a cent quilòmetres per hora i a dos-cents cinquanta metres d’alçària, una velocitat i una altura agradables. Sota seu s’estenia una illa verda i allargada, com un llangardaix, muntanyenca i solcada d’antics cràters.

—Miri, Herta, ja som a São Miguel, a les illes Açores. Potser algun dia vostè i jo podrem venir a passar-hi una temporada... ja ho sap: bon menjar, fados, sopars romàntics i nits de passió.

La finestra del compartiment estava tancada. La Herta mirava embadalida a través dels vidres. Aquella illa enmig del no-res blau que feia hores que sobrevolaven feia feredat per la seva solitud. En Hans Rudi no volia perdre temps: se li va acostar pel darrere i la mà dreta li va lliscar per sota la brusa tot buscant els pits de la noia mentre l’esquerra pugnava per explorar les mitges de seda i avançar lligacames amunt. Tenia una calidesa agradable i una pell suau. La noia va fer una rialla de complicitat... tot començant a escapolir-se.

—Herr Rudi, veig que vostè és tot foc! Si us plau... Què li sembla si ho deixem per després de berenar?

Però en Rudi renunciava a desprendre’s i insistia:

—Disculpi, Fräulein Schumacher, és que la idea de tenir tracte amb vostè en la ingravidesa d’aquest artefacte se’m fa irresistible.

Cada cosa al seu temps, Hans; potser el que resultarà interessant serà tenir «tracte» tot mirant la lluna per la finestra, i avui tindrem un magnífic quart creixent. Però abans vull saber, i li ho dic seriosament, per què m’ha llogat en aquest viatge. No em dirà que m’ha convidat perquè li agrado... O potser es vol casar amb mi?

—Ha, ha! Efectivament, de dones boniques en podria tenir a grapats. No cal que ens enganyem: vostè és i ha estat una de les millors espies del Reich... i és una heroïna de la Gran Guerra, i és per això que m’interessa.

En Hans, desistint de l’engrapada, va retrocedir i va seure al molsut banc de vellut del compartiment. La va mirar aixecant una cella i dibuixant un somriure. La Herta, creuant les cames amb ardidesa, va seure al banc del davant decidida a aclarir els límits de la relació professional.

—No ben bé, Herr Rudi, el mèrit és de ma mare. Ella va ser qui va muntar la xarxa d’espionatge, a Barcelona i a Valparaíso, i el pare la va ajudar. Era la mare la que engalipava els industrials catalans a fi que endossessin material de guerra de baixa qualitat als aliats, era ella la que s’assabentava dels nòlits dels mercants aliats que feien escala a Valparaíso.

—Sí, però era vostè qui seduïa capitans i oficials de màquines, i qui introduïa els artefactes incendiaris a les bodegues dels vaixells, aquells cilindres que provocaven incendis letals...

—Efectivament, als divuit anys jo era més jove, i més bonica, i era fàcil treure els cilindres de la bossa i deixar-los anar pels respiradors de les bodegues, o en llocs on poguessin produir un incendi. Eren cilindres d’acer. Sap?, no feien més d’un pam. Anaven ben tancats pels extrems i a dins estaven dividits per una làmina de plom. En una banda hi havia àcid sulfúric, i a l’altra, clorat de potassi. Passats uns dies, l’àcid rosegava el plom, i quan entrava en contacte amb el clorat de potassi...

—Patapum! Un petit incendi assegurat. I entenc que si el cilindre anava a parar en un lloc poc vigilat, doncs el foc podia prosperar...

—En vam afonar uns quants, de vaixells aliats, certament... Però li repeteixo que l’ànima de la xarxa eren la meva mare, que era catalana, i el meu pare, alemany; ambdós, i jo també, estàvem al servei del kàiser. Malauradament els vaig perdre a tots dos, ja no estan entre nosaltres...

—La grip «espanyola»?

—Efectivament, la maleïda epidèmia va ser pitjor que la guerra, se’ls va endur pel davant...

—Bé, això no té remei. Van morir milions de persones. Sort en vam tenir. Però vostè és una persona amb experiència en els serveis d’intel·ligència. Com ja li vaig dir en contactar-la, represento la Luftschiffbau Zeppelin GmbH, la fàbrica de dirigibles, però també un grup d’industrials de l’acer i banquers. Aquest zepelí, el LZ 126, és el més gran i modern del món, i l’entregarem als Estats Units en concepte de reparacions de guerra, així està pactat i així convé a tothom. És un prototipus notable; l’enginyer Ludwig Dürr i Hugo Eckener, el president de la Zeppelin, han fet un bon treball. Aquesta màquina obre les portes a una nova manera de fer la pau... i la guerra.

—I és per això que tem un sabotatge o un atemptat? Qui pot estar interessant a destruir el zepelí?

—A Alemanya, lògicament, hi ha molta gent que no accepta el tractat de Versalles, ni la submissió als aliats. Hi ha elements radicals que pensen que en cap cas no s’ha d’entregar als Estats Units el que pot ser una de les nostres millors armes de combat en el futur: la tecnologia dels zepelins.

—Es refereix als nazis? Els nazis volen sabotejar aquest zepelí? Pensava que després del putsch de la cerveseria de Munic de l’any passat ja estaven sota control... D’altra banda, no tinc clar que la gent que vostè representa —la indústria de l’acer, en Fritz Thyssen i els banquers— siguin enemics dels nazis...

—Efectivament, la meva gent pensa que pot utilitzar els nazis com a contrapès davant el perill de revolució obrera. De fet, els anem donant més o menys corda, és a dir recursos, segons el moment, i si cal els utilitzarem contra l’estat democràtic. Però segons les nostres informacions, hi ha radicals que volen impedir l’entrega. Pensi que aquest és un artefacte emblemàtic, construït amb tecnologia d’avantguarda per ser entregat de manera explícita als Estats Units. I en cap cas ens interessa una situació de conflicte amb els americans: hi ha banquers ianquis amb els quals tenim relacions estretes, i si el zepelí fos destruït això emmetzinaria les nostres relacions amb determinats sectors financers de Wall Street. Demà passat entregarem el dirigible a la marina ianqui, i alguns dels tècnics de la nostra marina i de la nostra aviació que ens acompanyen es quedaran per garantir la posada en marxa de l’artefacte.

—I jo... què haig de fer?

—Vostè és experta en sabotatges; vull que estigui a l’aguait i que segueixi el procés d’entrega. Ha de protegir el zepelí fins que els americans se n’encarreguin totalment. Vigili, informi dels punts dèbils de seguretat i parli amb els nostres tècnics i oficials; hi podria haver algun infiltrat disposat a fer alguna bestiesa... Diguem-ne que vostè ha de ser com una mena d’àngel de la guarda de l’artefacte.

En aquell moment algú, tot demanant permís, va separar les gruixudes cortines que aïllaven el compartiment. La Herta es va recompondre com va poder. Era l’oficial de seguretat, un capità de la marina que es va asseure de manera desimbolta en un dels canapès de vellut.

—Senyor i senyora, el comandant Eckener pensa que en un tres i no res ens caurà una borrasca al damunt. Diu que variarà el rumb en direcció nord i després ja en parlarem. Això pot retardar l’arribada a Lakehurst. A banda, l’enginyer diu que vol parlar amb vostès, i amb una certa urgència. Tenim problemes.

En Hans Rudi i la Herta van sortir de la cabina per accedir al passadís central que solcava la góndola de comandament i passatgers, ubicada a la part inferior del dirigible. Aquesta gran cabina, inclinada per adaptar-se a les corbes del zepelí, tenia una estructura que, tot i que més ampla, recordava la d’un vagó de tren o de funicular. A una banda i l’altra del passadís hi havia els compartiments dels viatgers, similars als dels trens de luxe, amb dos canapès llargs enfrontats que definien un espai central. En aquests compartiments s’havien acomodat els oficials. Al davant de la góndola hi havia la cabina de ràdio i el pont de comandament. A l’extrem posterior del passadís s’ubicaven la cuina, els magatzems, els serveis d’homes i de dones i l’escotilla que menava cap a les passarel·les de l’interior de l’estructura, que connectaven amb els compartiments dels vint-i-set mariners de la tripulació, i cap a les góndoles que sustentaven els motors.

En Rudi, la Herta i l’oficial de seguretat van entrar al pont de comandament. L’Eckener, el president de la Luftschiffbau Zeppelin GmbH, que comandava personalment l’aeronau, estava excitat. Dret al centre del pont de comandament, al seu costat tenia un tinent i un capità, i dos suboficials que esperaven ordres. Era un home que s’acostava als seixanta anys, alt i fort, amb un cap gros i unes bosses notables sota els ulls, bigotet i perilla de boc. Portava una gorra d’oficial d’aviació i una jupa de cuir, la típica dels aviadors bombarders. Quan manegava el timó li agradava conduir amb les finestres obertes —així dialogava millor amb els vents, deia—, de manera que el corrent d’aire i el fred al pont de comandament eren notables. En veure’ls, va assenyalar cap endavant. Una muralla llunyana de núvols havia ocultat l’ocàs del Sol. Era una massa densa i s’intuïa una intermitència continuada de llampecs.

—Maleïda sigui la meva ombra. Aquella borrasca té un aspecte terrible. Hem d’anar cap al nord, i quan sigui possible tornarem a girar cap a ponent. Això vol dir que ens retardarem unes quantes hores. Tenia previst fer tot el recorregut en setanta-cinc hores, i en necessitarem vuitanta pel cap baix. Però, ja se sap, som dels primers que fem aquesta travessia. Tot plegat, farem els vuit mil quilòmetres en tres dies i mig; això vol dir una mitjana propera als cent quilòmetres per hora... Es va arronsar d’espatlles i va continuar parlant per a si mateix—. Al capdavall, no està malament. I ara girarem cap al nord i resarem perquè no tinguem llampecs; no tinc clar què pot passar si entrem en una tempesta repicada.

—I doncs, Herr Hecker? —inquirí en Hans Rudi—. Ens ha fet cridar. Vostè dirà...

—Oi tant! De fa un parell d’hores que hi ha alguna cosa que no va bé... Els motors... Els punyeters motors, noto que van fallant. Ja ho sap, la intuïció em diu que la cosa no rutlla. I fa una estona he enviat un oficial a mirar-ho i encara no ha tornat... No sé què passa. Estaria bé que vostè i l’oficial de seguretat donessin un cop d’ull. No em refio de ningú. Ja sap que abans de partir vam pescar aquells dos polissons, els periodistes de l’International News Service i de l’International Newsreel. Podríem tenir algun viatger estrany... En fi, vaig a girar cap a septentrió.

De sobte, el tinent que era al costat del timó es va separar d’en Hecker. L’alta gorra de plat, que portava lleugerament de gairell, i la creu de ferro que li penjava del coll feien pensar que era un oficial prussià. Era un individu d’uns trenta anys que lluïa un monocle pedant. Els dos suboficials es van posar darrere d’ell; sostenien claus angleses de grans dimensions. El tinent es va abaixar la cremallera de la jupa de cuir i de l’interior en va treure, amb parsimònia, una pistola Mauser C-96 que va brandar de manera amenaçadora. Travessades al cinyell van poder observar que duia dues granades de pal Stielhangranate model 24. Tothom es va quedar quiet. El tinent es va fixar bé el monocle i va interpel·lar amb veu decidida el comandant Hecker:

—Ho sento, comandant, però girem cua. Prenc el control de la nau en nom de l’Alemanya nacionalsocialista. Aquest dirigible mai no serà entregat als nord-americans. Alemanya no pot tolerar aquesta humiliació. Canvi de rumb de cent vuitanta graus...

El capità, que era al costat del timó sense acabar de creure’s el que estava passant, va protestar vivament.

—Això és un motí! Li ordeno que deposi la seva actitud i m’entregui l’arma!

Va ser l’últim que va dir. Disposat a tallar de soca-rel qualsevol oposició, el tinent li va clavar un tret al pit, a boca de canó. Ràpidament, els suboficials van agafar el cos agonitzant i el van llençar per la finestra. En Hecker, astorat, va intentar quequejar una frase coordinada:

—Ho entenc, ho entenc. Mantinguem la calma. Cap a on vol que anem? Estem enmig de l’Atlàntic.

—Doncs molt fàcil. Rumb a Gibraltar de dret, i després cap a Ankara, a Turquia. El senyor Kemal Ataturk ens acollirà encantat. Ell és com nosaltres: odia la democràcia liberal, els jueus i els bolxevics. Allà estarem com a casa. Aquesta nau es posarà al servei de la revolució nacional turca.

—Però què diu? Això són més de cinc mil quilòmetres... —va replicar en Hecker.

Efectivament, però per arribar a Boston n’hauríem de fer encara quatre mil, així que per una miqueta més... Arribarem sense problemes. Vinga, giri abans no ens agafi la tempesta.

En Hecker va maniobrar bruscament la canya del timó. Tot el zepelí s’escruixí, exposat a la violenta ponentada que anava agafant força, i la cabina es va balancejar inclinant-se perillosament. L’oficial del monocle va perdre momentàniament l’equilibri, i en Rudi va aprofitar-ho per carregar contra ell i arrencar-li la pistola. Tots dos van rodar per terra. Ara l’aeronau acusava l’impacte del fort vent de través i anava a la deriva; els núvols, amenaçadors, s’acostaven amb un impressionant aparell elèctric. En Rudi es va aixecar recolzant-se a l’ampit del pont. Ara, amb la màuser a la mà, dominava l’escenari. Va disparar un tret contra el tinent, però no el va tocar i la bala va fer saltar en bocins el vidre reforçat d’un dels finestrals. L’oficial radiotelegrafista va sortir de la cabina i es va afegir a la brega, però un dels suboficials li va etzibar un cop terrible amb la clau anglesa, que li va obrir el cap i va escampar fragments d’os i esquitxos de sang. Mentrestant, els oficials que descansaven als diferents compartiments havien sortit alarmats al passadís sense saber ben bé què passava. En Rudi va disparar contra un dels suboficials rebels i el va ferir. L’altre va carregar contra ell amb la clau anglesa a la mà, però la Herta li va fer la traveta. L’oficial amotinat va entendre que l’intent estava a punt de fracassar, així que va agafar una bomba de mà que duia al cinyell, va desenroscar la banda inferior del pal i va estirar la bola de porcellana i el cordonet que l’activaven. Tot seguit va llençar l’artefacte, que va anar rebotant per terra, fumejant, mentre ell fugia cames ajudeu-me pel passadís central, intentant guanyar l’escotilla que menava a l’interior de l’estructura.

La granada va rodar capriciosa seguint la inclinació que agafava el zepelí. L’esclat havia de ser imminent, en cinc segons, i la consciència de la situació va desfermar el pànic al pont de comandament. El comandant Hecker, amb els ulls esbatanats, cridava embogit. La Herta es va llançar en planxa, tot just com feia quan competia al Club Natación de Viña del Mar. Lliscant pel terra de parquet, i amb les mans pel davant, va arribar fins a la granada, que havia anat a parar contra una de les mampares laterals. La peça encara rodolava seguint el balanceig de la nau, però va poder agafar-la per l’extrem del pal. Amb el cor que li sortia per la boca, sentint com la sang li feia esclatar venes i artèries, va agafar la granada amb decisió i des de terra va aixecar el braç i la va deixar caure per la finestra del vidre trencat. La granada va esclatar gairebé immediatament, amb un formidable espetec, però ja fora del pont. La metralla va fer saltar a miques un dels fanals de damunt del timó, i va ferir lleument el comandant Hecker.

Mentrestant, alguns oficials van entrar al pont i es van abraonar contra el suboficial rebel, que encara es mantenia en actitud hostil, i el van llençar per la finestra sense contemplacions, igual que el seu company ferit.

En Hecker, aferrat al timó, i amb la cara plena de sang, intentava asserenar-se i recuperar el control de la nau. Tanmateix, no parava de cridar:

—On és el tinent? Atureu-lo! Cal assegurar els motors! Si us plau, que algú enviï la tripulació lleial a defensar els motors. Aquell boig porta granades, i si les fa servir esclatarem pels aires tots plegats.

La Herta, a tota pressa, es va treure la sabata de taconet que li quedava; l’altra l’havia perdut en la brega. Va sortir del pont de comandament i va avançar corrent pel passadís fins a l’escotilla, per guanyar l’espai interior del zepelí i evitar que el nazi amotinat posés punt i final al viatge.

L’aeronau, un monstre de dos-cents metres de llargada i vint-i-set de diàmetre, estava construïda amb un entramat de bigues d’alumini molt lleugeres. Tot plegat era una malla rígida recoberta amb lona endurida i pintada amb partícules d’alumini, per deflectir els raigs de sol i alleugerir l’escalfament. A l’interior del grandíssim espai intern hi havia, a la banda baixa, els cambrots de la tripulació i els dipòsits de fuel i, ocupant gairebé tot l’espai, les gegantines bosses que contenien l’hidrogen que feia flotar l’artefacte. Un passadís axial, una estreta passera que, a manera de túnel, anava travessant el centre de les bosses d’hidrogen, recorria el zepelí de punta a punta. Des de la passera central en sortien altres de secundàries que menaven a respiradors de superfície i a les cinc góndoles que penjaven a l’exterior i que sostenien els motors Maybach de quatre-cents cavalls que movien les poderoses hèlixs.

La Herta va començar a córrer agafant-se a les baranes que definien el corredor a banda i banda. Va superar la zona que menava als cambrots de la tripulació just quan alguns dels mariners començaven a sortir, perplexos i alarmats per les sacsejades de la nau. La reixeta d’alumini del terra se li anava clavant als peus, esparracant-li les mitges i produint-li un dolor terrible. El silenci dins d’aquell estrany túnel era esgarrifós. El rum-rum dels motors, amortit pels grans dipòsits d’hidrogen, sonava suau i llunyà. Alhora, podia sentir una remor somorta davant seu: eren les petjades apressades de les botes clavetejades de l’oficial en picar contra la reixeta de la passera. Es dirigia, sens dubte, cap al cinquè motor, el que estava darrere de tot, que penjava directament sota la quilla del zepelí. Aquest motor incidia de manera molt directa en els timons de direcció i profunditat, i si quedava inutilitzat la nau tindria problemes greus de comandament.

Va sobrepassar les gateres que portaven als primers motors. Hi havia un oficial mort que regalimava sang fresca; sens dubte era el que havia enviat el comandant per verificar els motors. Després d’una llarga marrada, finalment va arribar a la zona posterior del zepelí, d’on sortia la gatera que menava a l’escala que connectava amb la góndola exterior, on hi havia el cinquè motor. Probablement l’oficial ja havia baixat. Ella no ho tindria tan fàcil: un mariner corpulent li bloquejava el pas brandant un garrot. Però la Herta no estava per històries, i de fet l’hi anava la vida. Va ficar la mà dins la bossa de mà fins que va trobar la seva diminuta pistola FN Baby Browning. Havia amartellat l’arma just en començar la batussa al pont de comandament.

Va prémer el gallet fins a tres vegades des de dins de la bossa. Disparar dins el zepelí era un risc, atès que el tret podia provocar estrips i una fuita d’hidrogen, que era altament inflamable, però va pensar que les bales, de petit calibre, no travessarien el cos del mariner. L’home es va desplomar i la Herta li va passar pel damunt. Al final de la gatera hi havia la passera que, suspesa en el buit, connectava amb la góndola que allotjava el motor i que penjava de l’estructura principal. La Herta va començar a baixar. La visió era esgarrifosa; el terra de l’illa s’intuïa dos-cents metres més avall. Ara la pluja colpejava l’exterior de la nau amb unes ràfegues terribles i els llamps, propers, sovintejaven. El tinent estava desmuntant el conducte alimentador de fuel. Pensava que la granada que havia tirat havia liquidat el comandant i la gent del pont, que podria alentir el dirigible i que amb l’ajut dels amotinats en recuperaria el control. No li va agradar gens veure que la noia baixava cap a la góndola; allò significava que anaven mal dades per als revoltats. Tan bon punt la Herta va posar el peu a la góndola, el tinent va deixar momentàniament la feina i va carregar contra la intrusa; va aconseguir agafar-la enlaire i la va llençar per la borda. La Herta es va aferrar a la barana i amb prou feines va aconseguir penjarse d’un dels cables d’amarrar; va quedar suspesa en el buit uns tres metres per sota de la góndola.

Malgrat que la corda relliscava, la Herta va tornar a pujar amb decisió, va guanyar la barana i va saltar dins el cubicle. El tinent es va tornar a abraonar contra ella, que va notar com dues mans d’acer se li aferraven al coll. Tot es va fer fosc, ja no sabia si estava morta o viva; tanmateix, va mormolar:

Sig Heil, mein Freund!

Un, dos, tres i quatre trets. Va recuperar la visió just per trobar-se els ulls esbatanats del tinent que la miraven amb incredulitat. El monocle li va caure. La Herta es va fer enrere i amb el peu descalç li etzibà una puntada que el va empènyer fora de la barqueta, i el tinent es va precipitar al buit com un sac. En aquell moment van arribar en Rudi i alguns oficials, just per aturar el vessament de fuel.

La resta de la nit va ser llarga i càlida. En Rudi va descobrir sensacions que mai hauria sospitat que existissin. Altrament, per tots dos fer l’amor dalt d’un zepelí va ser estrany, orgànic; els moviments es compassaven amb els núvols, era com formar part de l’univers. La nau va girar cap al nord, escapant-se de la tempesta; ara els estels entraven per la finestra. En arribar a la zona del Grand Banks, el zepelí va trobar corrents favorables que el van portar cap a Boston en poques hores. Un cop a Lakehurst, la nau va començar a baixar, envoltada d’una multitud entusiasmada que els donava la benvinguda.

La Herta estava contenta: una vegada més havia sobreviscut.

—Mala gent, aquests nazis. Poques vegades havia estat tan a la vora de l’altre barri...

En Rudi es va encongir d’espatlles tot saludant la gentada amb la mà.

—Bé, de l’incident, del motí, mai ningú no en sabrà res. Tots els desperfectes s’han reparat. Simplement no ha passat. I dels nazis, ja en parlarem. Com et deia, els necessitem en reserva; potser ens seran útils aviat per aturar la revolució.

—Vols dir que els podreu controlar? Aquesta gent té idees pròpies...

—El seu cap, l’Adolf, és un individu gris, sense idees, un caporal ressentit de l’exèrcit... No té gaires llums, no crec que sigui un perill real. Els Thyssen, els Krupp i els banquers ja el posaran a lloc, si cal —va assegurar en Rudi—. Bé, ara la teva feina continua... Suposo que, quan acabis, voldràs que et paguem al teu compte del Credit Suisse Group, oi?

CAPÍTOL 2

EL ZOHAR, EL LLIBRE DE LA LLUM

26 de febrer de 1926

El dia era gris però net. Feia fred. Els estrips dels núvols mostraven els cims nevats i esquerps dels Alps de Baviera. Un Mercedes 24/100/144 PS pujava majestuós per la carretera fosca, mullada i lluent que menava de Berchtesgaden a Obersalzberg. Les amples rodes feien crepitar de manera somorta la graveta de terra. La Herta va pensar que la màquina anava prou bé.

«Un cotxe excel·lent, una bona mostra de la maquinària de la nova Alemanya. Tant de bo la gent fos igual de precisa i previsible», va pensar.

Van marxar en paral·lel al riu Berchtesgadener Ache, que baixava cabalós. Abans d’arribar al poblet d’Unterau van girar a la dreta per enfilar-se muntanya amunt. El xofer anava canviant cerimoniosament les marxes de manera suau, sense estrebades: tercera, segona, tercera, segona... La Herta estava neguitosa. Havien sortit de Munic feia quatre hores, i el viatge s’havia fet pesat. Els vuit quilòmetres que separaven Berchtesgaden d’Obersalzberg es feien llargs.

Havia rebut instruccions del seu amic Hans Rudi, amb el qual havia fet algunes missions d’espionatge privat en els dos darrers anys. Ara li havia demanat que ajudés els nazis en un afer relacionat amb Espanya. Ella parlava castellà i català, a banda d’alemany, anglès i francès. Era la persona idònia. Tanmateix, en Rudi no li havia dit res més. No sabia ben bé què li esperava. D’altra banda, treballar amb els nazis no li venia gaire de gust després de l’experiència del zepelí, i tampoc entenia l’interès d’en Rudi. No semblava que els brètols de Hitler tinguessin gaires possibilitats de guanyar les eleccions al Reichstag, però en Rudi opinava que els banquers i els magnats de l’acer acabarien donant-los suport i diners. No hi havia dubte, en qualsevol cas, que eren una força política en ascens.

Herr Eberhard Metzger, un representant del partit nazi, el NSDAP,1 l’havia recollit a Munic amb un cotxe i un xofer. Pel que li havien dit en formalitzar el contacte, els caps nazis estaven interessats a encarregar-li una missió de servei a la pàtria. La Herta tenia un cert prestigi com a dona d’acció, estava avalada per gent dels serveis secrets, tenia el vistiplau dels qui sostenien econòmicament el partit i, a més a més, coneixia prou bé la realitat espanyola.

A la Herta, Herr Eberhard Metzger, l’individu del NSDAP, li va semblar especialment desagradable. Era greixós, tenia un musell exagerat i tractava de dissimular la calvície amb unes grenyes llargues. Portava unes ulleres rodones, una gavardina negra i un barret de feltre també negre.

«Quina fila. Sembla un malvat de manual. Si això és una mostra de la puresa racial que preconitza aquest personal, anem servits...»

Herr Metzger, segons li va dir, era odontòleg i tenia la titulació de doctor. Ell va intentar buscar conversa al llarg del viatge, però la Herta, impassible, solament li va contestar amb monosíl·labs escadussers.

Després de tot de revolts inacabables, cap a les tres de la tarda el Mercedes va frenar suaument a l’esplanada que s’obria al davant del que semblava una fonda bàvara de muntanya.

—Hem arribat? La farem aquí, la reunió? —va preguntar la Herta donant una llambregada per la finestreta.

—Certament, Fräulein Schumacher. Som a la fonda Moritz, la Platterhof, que li diuen, per allò de la novel·la de Richard Voss, Zwei Menschen. La coneix?

—No… No m’interessa la literatura, ni el cinema.

Herr Metzger insistia a mantenir viva la conversa alhora que, intentant ser amable, li obria la portella del cotxe des de fora:

Aquí Herr Wolff va començar a pensar el Mein Kampf, el nostre referent. Som en un lloc històric…

Ah! —digué la Herta, aparentment sorpresa—. En vaig començar a llegir els primers capítols, però els vaig trobar poc estimulants... vostè ja ho sap, les dones no n’entenem, d’aquestes coses.

Va acabar la frase amb un somriure forçat i va baixar del cotxe. El doctor Metzger l’ajudà amb l’abric. Feia molt fred. Van caminar els cinquanta metres que els separaven de l’entrada de l’hostal. Just a la porta hi havia un parell de pinxos de seguretat que en veure la Herta li van ensenyar les dents amb un somriure generós que volia respondre a la bellesa feréstega de la noia. La Herta havia fet els vint-i-set, lluïa una cabellera abundosa, flamígera i rossa amb tocs rogencs, passava del metre setanta i la roba d’hivern no li amagava una magnífica figura. Uns ulls grans i blaus, un nas lleugerament rampant i uns llavis molsuts li atorgaven una presència impressionant. La va rebre un dels amfitrions. La Herta l’havia vist en fotos, i va reconèixer la cara esmolada i els ulls glaçadors: era Heinrich Himmler, un cap important del partit nazi, que la va saludar efusivament amb un seguit de reverències i fent xocar sorollosament els tacons de les botes.

Benvinguda, Fräulein Schumacher. Sóc Heinrich Himmler. Encantat de saludar-la. Alguns dels nostres amics, i especialment en Hans Rudi, ens han parlat de vostè. Estem molt contents que hagi accedit a aquesta trobada; crec que en traurem grans beneficis.

Herr Himmler, no tinc paraules... Estic encantada de col·laborar amb el NSDAP, i més si el suggeriment ve de Herr Rudi.

Endavant —va cloure la salutació el cap nazi mentre feia una nova reverència i li indicava el camí—. Li presentaré els meus companys. I no pateixi per la discreció: hem llogat tot l’hostal i ningú no ens molestarà. Els cambrers també són gent nostra.

La Herta va travessar una primera porta i després una segona entradeta; a dins feia una temperatura confortable. Himmler la va ajudar a treure’s l’abric. De la zona de recepció van passar a una sala gran amb una llum tènue; al fons, una llar encesa matisava l’ambient. El foc era ben viu, i hi havia rastres de fum blavós flotant. Davant la llar, una rotllana de sofàs acollia els que, sense dubte, eren els seus interlocutors. Un parell de rottweilers de grans dimensions s’estaven damunt les catifes. A contrallum, va distingir com quatre siluetes es posaven dempeus. Himmler li va anar presentant els individus.

Bé, aquí tenim Herr Adolf Hitler, el nostre cap, Herr Wolff per als amics; Herr Martin Bormann; Herr Rudolf Hess, i Herr Joseph Goebbels.

La Herta va anar donant la mà a cadascun dels personatges tot assajant el seu millor somriure. Era, sense dubte, un grup inquietant d’homes lletjos, vestits, o més aviat disfressats, amb roba paramilitar de color burell i un corretjam de cuir que feia una olor com si estigués acabat de greixar. Goebbels era un home baixet amb nas de ganxo i ulls menuts d’atzabeja, talment com un ratolí. Semblava més sicilià que alemany. Hess tenia una mandíbula quadrada descomunal que contrastava amb un cap petit i uns ulls sobtats. Bormann, galta vermella i cabell escàs, podria haver passat per un cansalader muniquès. Va observar el cap, Herr Hitler. El coneixia per les fotos de la premsa, però mai l’havia vist en persona. Tenia un nas punxegut i un rostre de faccions torturades que amagava darrere d’un bigotet i un pentinat ridículs. De fet, era com un doble del Charlie Chaplin que havia vist a La quimera de l’or. Ell no la va mirar als ulls; li va estrènyer la mà de manera somorta i va xiuxiuejar alguna cosa inintel·ligible.

Van seure als sofàs a la vora del foc. Una cambrera, també amb camisa de burell, va servir te amb pastes. La Herta va notar mirades desiguals i nerviosisme en els amfitrions. No estaven acostumats a tractar amb dones joves.

Goebbels va plantejar la situació i va donar les explicacions que havien de precedir les demandes.

—Bé, Fräulein Schumacher, la nostra idea és assolir el control de l’Estat alemany abans de cinc anys. L’intent de Munic del 23 va fracassar, però ens estem enfortint i ho aconseguirem. Després tocarà imposar al món el destí de la raça ària; aquest és el nostre nou discurs, el que estem perfilant en aquest moment. Les religions i les formes del pensament del passat ens interessen, i especialment tot allò que fa referència al judaisme, els seus orígens i evolució. Els jueus són el nostre principal enemic; ho hem de saber tot sobre ells i les seves formes de pensament, hem de capturar la seva ànima, llibres, elements sagrats i emblemes. Solament un coneixement superior per part nostra ens permetrà colpejar aquesta raça maligna.

Ho entenc —va interrompre la Herta—. Vostè diu que cal fer el mateix que va fer Titus: saquejar i destruir el temple de Jerusalem, i dispersar els jueus...

Certament —va continuar Goebbels amb una rialla—, veig que entén el problema. Tot això que diu també arribarà, però de moment tan sols volem un llibre. Es tracta d’una versió del Zohar que probablement va ser escrita a Barcelona a principis del segle XIII.

El Zohar? —La Herta va posar cara d’estranyesa.— Es refereix al Llibre de la llum? El llibre d’or de la càbala va ser escrit a Barcelona? No és això el que tinc entès. Diuen els que en saben que aquesta obra la va escriure Simeó bar Yohay en època romana, i després Moisès de Lleó, a Espanya, el va copiar o reescriure… a finals del segle XIII. Pot ser?

Els capitostos nazis van quedar sorpresos. El que menys s’esperaven era que la joveneta sabés res sobre la càbala i el Zohar. La Herta ho va notar, i va procedir a rematar la feina.

—No s’han de sorprendre. Ja saben que la meva família per part de pare eren alemanys immigrats a Xile, i que la meva mare, també immigrada, era de Barcelona, i que jo sóc xilena de Valparaíso. Conec molts jueus alemanys a Xile, i també cabalistes. I he tingut molta relació amb els maçons xilens; una de les primeres lògies xilenes, la Unión Fraternal, la va fundar justament un jueu alemany. Estic ben informada sobre els jueus i la càbala. Disculpin, podem continuar.

—Bé —va precisar Himmler—, això facilita les coses. Nosaltres busquem una versió del Zohar anterior a la de Moisès de Lleó, la que va redactar cap al 1260 Bonastruc de Porta, un jueu que va viure a Catalunya. Segons els investigadors de Thule, la nostra societat de recerca històrica, ha de ser el Zohar original, ja que pensen que Simó bar Yohay no va existir mai i que el llibre el va escriure Bonastruc de Porta partint de documents evacuats el 1244 del setge del castell de Montsegur que podrien haver format part del tresor càtar.

Vol dir? Són de fiar, els investigadors de Thule? Ho veig una mica fantasiós, això que diu.

Otto Wilhelm Rahn, un dels nostres joves valors, el baró de Gail i altres ho consideren una hipòtesi més que probable... que hem de verificar.

Tanmateix, si parlem de Montsegur, estem dient que la càbala pot tenir influència càtara?

No necessàriament... Podríem parlar, fins i tot, d’una forma de pensament singular que va incidir indistintament en jueus i càtars. En qualsevol cas, qui va desenvolupar el pensament cabalístic van ser els jueus, i poder disposar de la clau de volta del misticisme jueu fóra un instrument important per a nosaltres, útil per enfrontar-nos a aquesta gent que pretén ésser el poble escollit. El futur és nostre, i no d’ells. Entén?

Himmler va continuar, ara en veu baixa, com si compartís un secret.

—I el que és més important, segons ha pogut esbrinar Thule hi ha una profecia de Nostradamus que diu: «Qui cremi el Zohar primigeni serà invencible, esclafarà l’anticrist del Temple de Jerusalem i engendrarà una dinastia que governarà el món durant mil anys.» El Reich dels mil anys. Per nosaltres tenir-ho tot a favor és important.

—Entenc, entenc... —va precisar la Herta—. I com ho hem de fer, això? Saben on és, el llibre?

Hess, un dels homes més vinculats a la societat Thule, va contestar:

Al llarg dels anys la gent de Thule ha anat recollint pistes. La major part les han donades els teòsofs austríacs i alemanys.

Els del moviment de Rudolf Steiner? —va interrompre de nou la Herta, exhibint el seu nivell—. Ells aspiren a una mena de sincretisme en ciència i religió, i tenen un important component maçònic...

Efectivament, els teòsofs van investigar els arxius històrics imperials austríacs de Viena i Nàpols, tot seguint els fils de la maçoneria austríaca, i van aconseguir la correspondència que va mantenir Ramon de Vilana-Perles, secretari de l’emperador Carles VII d’Àustria, amb la família Desvalls, militars catalans que es van exiliar a l’Imperi en acabar la guerra de Successió espanyola. Segons es desprèn de les cartes, abans de la guerra el Llibre de la llum el custodiava, a Barcelona, una fraternitat protomaçònica, l’Acadèmia dels Desconfiats. En acabar el conflicte un dels capitostos catalans, Guerau de Peguera i Aimeric, va amagar el Zohar a la sala d’armes del castell de Torrelles de Foix, o potser en una capelleta que havia fet construir el 1705 als peus del santuari de Santa Maria de Foix. Però els borbònics van volar el castell com a acció de represàlia. El 1920 un ciutadà austríac va comprar el que quedava del castell dels Peguera i va construir túnels per localitzar la sala d’armes. Pel que sembla, l’intent no va reeixir, i no va trobar res... que sapiguem. L’important, però, és que es considerava que existia una versió diferent del Llibre de la llum.

La Herta escoltava atentament el relat fent glopets de te i observant els seus clients. Hitler seguia l’explicació amb interès; els ulls li brillaven, i anava acaronant tendrament un dels gossos. Hess va prendre la seva tassa i Bormann el va rellevar en l’explicació.

Aquesta va ser una pista parcialment fallida. Però hem sabut pels teòsofs que també hi ha una segona pista que potser serà més productiva. Un dels rics patrocinadors del moviment teosòfic, el senyor Josep Xifré Hamel, mort a l’any 20, sovint feia referències a un llibre que el seu avi havia recuperat a Amèrica i que havia entregat a Ildefons Cerdà, l’urbanista que va dissenyar l’Eixample de Barcelona. Xifré no en sabia gaires coses, però la pista és especialment suggeridora si tenim present que la filla de Cerdà, Clotilde Cerdà, una concertista d’arpa que va actuar amb l’àlies d’Esmeralda Cervantes, es va educar a Viena i es va casar amb un alemany-brasiler ric, Herr Oscar Grossman.

—Conec la trajectòria de l’Esmeralda. Certament, una gran dona. Va donar molts tombs per Amèrica —va puntualitzar la Herta tot intentant seguir la complexa història.

Hess continuà amb el seu relat.

—Ildefons Cerdà va ser un maçó irreductible, i la Clotilde també ho és. Sabem que en les seves estades a Àustria i Alemanya la Clotilde va contactar amb mitjans maçònics i amb els jueus seguidors de Zecharias Fränkel i Samson Raphael Hirsh. Hi ha rumors que, efectivament, aquesta dona sabia alguna cosa del llibre. En aquest sentit, pensem que hi ha una possibilitat que el seu pare li delegués la custòdia del Zohar...

Perdoni, i aquests rumors... són de fiar?

Hitler va intervenir sense moure’s del sofà. Tenia una veu aflautada i alhora ampul·losa, amb pretensions, una veu que va anar pujant en estridència.

Fräulein... nosaltres hem d’esclafar els nostres enemics. Steiner era un jueu traïdor, i ja l’any 21 el vam atacar. Els teòsofs eren competidors ideològics, i Steiner era perillós en la mesura que era un suposat pangermanista que exaltava el maçó Goethe. El temple que va construir a Ginebra, el Goetheanum, era un ganivet clavat al cor del germanisme. És per això que el vaig fer cremar —Mentre s’anava excitant, Herr Wolff es va aixecar del sofà per gesticular i cridar emprant un to desproporcionat—. Sí! Sí! El Goetheanum va cremar, i el traïdor finalment va morir. I els nostres han posat els maçons al seu lloc.

—Ho entenc, Herr Hitler. Vostès no comparteixen la cosmovisió de Goethe, però això no vol dir que les informacions obtingudes siguin certes —tractà de precisar la Herta, sorpresa per les declamacions exagerades del líder nazi.

—Doncs jo no sé si ho entén, Fräulein. —La xerrameca de Hitler era cada vegada més histriònica.— Com sabem si les informacions són certes? Vostè pregunta que com ho sabem? Doncs de la manera més fiable possible, perquè els vam afluixar la llengua amb violència i tortura. Ells, els teòsofs i els maçons, van parlar, i nosaltres en vam prendre nota... i és per això que pensem que els rumors són fiables, perquè estan segellats amb sang. El Zohar potser el van custodiar catalans que van marxar a Amèrica al segle XVIII, i després podria haver passat a mans de Xifré i de Cerdà. Giri’s i miri pel finestral, Fräulein...

La Herta estava impressionada però no espantada, tot i que aquell home podia ser perillós...

Què veu, Fräulein?

Doncs veig el massís d’Untersberg...

Sí. Just, Untersberg. Aquí viu Wotan.

La Herta no es va immutar i va dir allò que pensava que li agradaria escoltar al seu interlocutor.

Efectivament, i la llegenda també diu que Carlemany i Frederic Barba-roja estan esperant, a les entranyes de la muntanya, que algú desfaci els encanteris i puguin refer els seus imperis. Potser vostè els podrà ajudar, Herr Hitler.

Sí! Sí! Just, Fräulein. M’agraden les persones que saben història. Sí, i nosaltres farem triomfar Wotan, finalment, i anirem molt més enllà: estendrem el poder de Barba-roja fins als Urals i refarem l’imperi de Carlemany fins a Bretanya. Tornarem, Fräulein, tornarem. Un Reich de mil anys. I és per això que la necessitem. La crema del Zohar primigeni ha de permetre laminar els enemics de la pàtria i engendrar una raça de líders.

Així doncs, què suggereixen? —va preguntar la Herta.

Hitler, sense més, abandonà la sala. Els capitostos el van saludar estenent els braços i les mans i cridant sorollosament la cantarella «Sieg Heil! Sieg Heil!», la «victòria eterna» que tant agradava als nazis.

Ell va tornar la salutació doblegant el colze i estenent el palmell per damunt l’espatlla amb un estil que a la Herta li va semblar cursi. Tots van tornar a seure i Bormann va reprendre la reunió.

La missió és clara. Clotilde Cerdà viu a Santa Cruz de Tenerife, a les illes Canàries. Vostè ha d’anar allà i esbrinar si té el Zohar, o si sap on és. La seva missió consisteix a aconseguir el llibre. I no ha d’estalviar en mitjans. L’acompanyarà el doctor Metzger, que va fer de dentista a Tànger i parla un espanyol prou bo, amb ell aniran un parell dels nostres homes.

Preferiria anar sola, Herr Bormann. Una dona sempre passa desapercebuda.

Impossible. Li garanteixo, però, que els meus homes es mantindran a distància, i solament intervindran quan vostè ho decideixi. Vostè té el comandament.

D’acord, Herr Bormann. I... això té un preu... i no vull els marcs de Weimar; cobraré en lliures esterlines. De moment, i a fons perdut, seran deu mil lliures —si cal, ho parlen amb Herr Rudi—, i més endavant els indicaré la prima en cas d’aconseguir el llibre.

La Herta va sopar amb els capitostos. L’endemà el cotxe la va portar cap a Munic. Volia arribar a les Canàries al més aviat possible. Quedava molta feina per fer.

 

 

1 Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei.

CAPÍTOL 3

LA PISTA CANÀRIA

El dia 5 de març de 1926 un parell de Mercedes van emprendre el camí de Munic cap a Barcelona, per la via de Ginebra, Grenoble i Montpeller. El dia 9 al vespre el petit comboi es va aturar davant l’hotel Ritz de Barcelona. La Herta i Herr Metzger van viatjar en un dels cotxes; els dos pinxos d’escorta anaven al segon vehicle.

La Herta va trobar el Ritz un xic provincià. Va ordenar a en Metzger que es quedés a l’hotel custodiant l’equipatge i va sortir a fer un volt. Es va arribar fins a la plaça de Catalunya i les Rambles, l’impressionant bullidor de gents que recordava de quan va fer estada amb la mare a la ciutat, al servei del kàiser, per tal de cobrir activitats d’informació. Barcelona li agradava, era una ciutat viva i alegre. La majoria de la gent del carrer parlava català, i li encantava poder practicar-lo sense restriccions. Aquella ciutat bonica explicava l’enyorança que sempre havia pogut detectar en els catalans de Xile.

A l’hora de sopar va compartir taula amb en Metzger; havien de planificar la marxa, i la Herta volia donar instruccions. El menjador del Ritz, com gairebé sempre, estava ple a vessar. La noia va parlar en català amb total naturalitat amb el maître. En Metzger ho va trobar estrany.

—Parla la llengua d’aquesta gent, Fräulein? Els espanyols de Tànger sempre deien que els catalans eren gent estranya i que parlaven una llengua primitiva semblant al polonès.

—Vostè no n’ha de fer res, del que jo parli o deixi de parlar. Tanmateix, per a la seva informació li faig saber que sóc xilena, de pare immigrant alemany i de mare catalana. Parlo correctament el castellà i l’alemany, i em defenso prou bé en català, francès i anglès. El català me’l va ensenyar la mare, i a Valparaíso moltes de les meves amigues i amics eren descendents d’immigrants catalans; també hi havia catalans a Santiago, que feien les vacances a Viña del Mar, a la platja, a tocar de Valparaíso. El català el tinc com a llengua gairebé pròpia.

L’endemà, 10 de març, després de dinar, van marxar cap a l’estació marítima de la companyia Transatlàntica, situada a tocar de l’espectacular monument dedicat a Cristòfor Colom. Els guardaespatlles van carregar l’equipatge, un empresari de la florent colònia alemanya de Barcelona els va facilitar la paperassa i l’embarcament. El Reina Victòria Eugènia, un vaixell de 15.400 tones relativament modern, era un dels millors de la companyia Transatlàntica, i cobria la línia de les Canàries, Cuba, Veneçuela i Colòmbia. Salparia a la tarda, amb previsió de fer escales a València, Màlaga i Cadis per arribar a Santa Cruz de Tenerife el dia 18 al matí.

El vaixell va sortir majestuós per la bocana, deixant a la dreta el far blanc i vermell de Montjuïc. El sol, una immensa bola vermella, s’amagava darrere de la «muntanya dels jueus». La travessia va ser distreta, unes vacances pagades, i a la Herta no li va faltar companyia: cubans enriquits, empresaris catalans i fins i tot el capità van pugnar, amb resultats desiguals, per aconseguir els seus favors.

Santa Cruz de Tenerife va resultar una ciutat encantadora amb una llum omnipresent. Es van allotjar a l’Hotel Orotava, al centre de la ciutat, un artefacte de grans dimensions i regust colonial. Immediatament Herr Metzger es va afanyar a contactar amb els membres de la colònia alemanya. Li havien donat el nom d’un parell de comerciants que simpatitzaven amb el partit nazi, i que estaven disposats a ajudar en el que fes falta. En Metzger va llogar una torreta, un hotelito, al barri de Los Hoteles; allà, sense veïns directes, podria ser més fàcil fer qualsevol cosa. La noia, però, es va estimar més quedar-se a l’Hotel Orotava.

La Herta havia aplegat informació sobre la Clotilde Cerdà, Esmeralda Cervantes, i coneixia el seu impressionant currículum. Es tractava d’una dona extraordinàriament culta que havia viatjat per tot el món tractant amb caps d’estat i figures senyeres de la cultura. Va deixar que Herr Metzger comencés a investigar sobre la residència de la Clotilde Cerdà, i mentrestant ella es va dedicar a conèixer la ciutat.

Els dies van anar passant, i no acabaven de trobar la manera d’entrar en contacte amb l’Esmeralda Cervantes. Finalment, i de la manera més innocent, la Herta va abordar el director de l’hotel, el senyor Mariano Juárez, que, impressionat per la bellesa de la germànica, s’havia jurat que la serviria en tot allò que estigués al seu abast o més enllà. Tots dos ja s’havien pres unes quantes copes plegats —daiquiris, manhattans i gintònics— per conjurar les llargues tardes de primavera quan la Herta va provar de prospectar de manera molt directa les possibilitats que li oferia el seu nou amic.

—Senyor Juárez, miri, jo tinc molta afecció per la música i voldria conèixer i saludar la senyora Clotilde Cerdà... —La Herta va utilitzar tots els seus recursos de seducció: veu cadenciosa, mirada equívoca, i va agafar momentàniament el senyor Juárez pel braç.

El director s’anava desfent, però no sabia exactament de què, o de qui, li parlava... i això podia ser un problema.

—Clotilde Cerdà? No... no la recordo. Miri, jo sóc del Cercle de Belles Arts de Tenerife i de la Societat Filharmònica i, la veritat, no tinc present aquest nom. És cantant? Toca algun instrument?

—Bé, potser no m’he explicat bé. Va ser una gran arpista reconeguda a tot el món, ara ja deu ser gran. Sé que viu aquí a Santa Cruz.

—Ah! —Juárez va fer una gran exclamació en pensar que la via amb la germànica estava oberta. Tenia, efectivament, una resposta.— Vostè es refereix a Esmeralda, a Esmeraldita Cervantes.

—Així, la coneix?

—L’he saludat alguna vegada, aquí molta gent sap qui és. Sens dubte, va ser la millor arpista del món, i és una bona persona. Eh! Miri, està molt gran, pateix una hemiplegia i té problemes de moviment, però encara passeja amb cotxe de cavalls un cop per setmana. Viu no gaire lluny d’aquí, en un hotelito al carrer de Bernabé Rodríguez, cantonada, cantonada... Ah, sí!, amb el carrer del Pilar.