DUES CICATRIUS

3

INCITACIÓ

Entrevista a Anna Lloret.
Transcripció del minidisc 4: minut 02’31

FERRAN: I et feia mal el cos, no?

ANNA: Mira si em feia mal que m’agafaven ganes de plorar. Del mal, eh? També per la impotència i el cansament. Una vegada, em van començar a caure les llàgrimes i vaig intentar dissimular-ho, però en Burger se’n va adonar i em va preguntar per què plorava. Em vaig eixugar les llàgrimes i prou. No li vaig respondre.

FERRAN: I no es va ofendre, el terrorista?

ANNA: Va fer com si res. Jo vaig encongir les espatlles i ell es va limitar a seguir allí dret, vigilant-nos amb el fusell als braços.

 

* * *

Quan em van donar l’alta, vaig tenir uns dies de calma o, com ens agrada dir als periodistes, de calma tensa. La meva família em seguia els passos de ben a prop tot i la meva resistència o, més ben dit, la meva tossuderia irracional a no deixar-me ajudar ni acompanyar en un procés certament difícil. La veritat, un no se n’adona de la importància que pot tenir la família íntima —la més íntima— en moments com aquest. Bé, sí que se n’adona, però ho fa tard, empès per la irremeiable perspectiva que atorga el pas del temps. Els més propers a mi, tot i que jo sentia tot déu molt lluny, a la quinta forca, mantenien un recel lògic. Creien que podria tornar-ho a repetir, a caure i provar de llevar-me la vida de nou. Sigui com sigui, en aquell primer moment, després de l’intent de suïcidi, em vaig sentir un pèl més eufòric, un pèl més tranquil. Un assossec fictici, ja que el sobresalt d’una intoxicació de pastilles fallida només feia que emmascarar el trauma real que desfilava solemnement pel meu interior. Poc duraria aquella pau. De seguida, Síria se’m va tornar a aparèixer com un espectre fantasmal. Dia i nit. Una gota malaia que no vaig tornar a combatre amb Surmontil, sinó amb una deixadesa més profunda i molt més arrelada que la inicial.

Altre cop enfonsat en el que per a mi era la puta misèria, vaig intentar posar-me en contacte amb la Carlota. La nostra darrera trobada, hores abans de la meva intoxicació, m’havia començat a importar més del que ho hauria fet en una altra època, l’època en què al meu mirall sols s’hi reflectia un estúpid. La seva reacció, poc mesurada i impulsiva, em feia dubtar: realment estava embarassada o havia intentat mentir-me com a forma de càstig? Sempre l’havia tractat amb un menyspreu latent, però la coneixia bé: no acostumava a actuar sense pensarse les coses dues vegades. El que m’havia dit, que en pocs mesos seria pare, era molt gros. Ho pensava i ho repensava i me’n feia creus. De fet, m’intentava autoenganyar fent veure que el que m’havia dit era una espècie d’imaginació meva o una invenció seva per escarmentar-me. En aquells dies de desídia absoluta, de negar-me a rebre qualsevol tipus d’assistència mèdica o terapèutica, vaig provar d’enviar-li missatges que encara guardo, després de desbloquejar el seu contacte, alguns whatsapps com aquests:

No vaig obtenir cap tipus de resposta. El doble check mai va aparèixer a la meva pantalla del mòbil. No em llegia els missatges o no me’ls volia llegir. Vaig insistir amb alguns missatges més, tampoc gaires, fins que vaig desistir i per no crear-me més malestar em vaig convèncer a mi mateix que, d’embaràs, res de res. Ella m’ho hauria dit, tard o d’hora. I també calia assumir que s’havia enfadat com una mona, i no li faltaven raons. Llavors sí que vaig decidir tallar el contacte amb ella d’arrel. Després d’aquella situació, vaig perdre dotze quilos en pocs mesos i em vaig deixar d’afaitar.

Si un home es crema la cara amb el grau d’intensitat que jo me la vaig cremar a Síria, perd el pèl de la barba d’aquella zona afectada. La cicatriu, o la cremada que em va quedar a la galta dreta, arran del llavi, era així. Concretament, de tercer grau. Portava una barba prou llarga i espessa perquè em cobrís el rostre, excepte en aquella zona i perquè el contrast fos encara més evident. L’espai de la cremada quedava, per tant, nu. Els metges em van explicar que la ràbia del foc m’havia arribat a penetrar més enllà de la capa de la dermis on s’alberguen els fol·licles pilosos i m’havia deixat un forat molt evident, entre bru i rosat, un senyal que s’accentuava amb aquella absència d’afaitat que lluïa des de feia molts dies. Tot i ser una lesió dels teixits facials important, la fortuna havia fet que la cicatriu no em quedés molt arrugada o molt antiestètica. Això sí, la tindria per sempre. Era d’uns dos centímetres i mig d’alt i d’ample, i tenia una forma ben curiosa, amb el mateix relleu que una illa dibuixada sobre un mapa de cartró. Era com si m’haguessin imprès una serigrafia o m’haguessin estampat a la galta un gravat extret d’un atles de fons editorial. Me la mirava sovint al mirall. Escrutava amb deteniment la cicatriu envoltada de barba. L’investigava a diverses distàncies durant hores, perdent el temps. Fins a l’extrem que, buscant per Google Maps, vaig arribar a trobar un punt concret del planeta amb la mateixa forma exacta que la marca de la meva cara. Semblava que duia tatuat l’atol de Cosmoledo, a l’oceà Índic, un atol, per cert, que pertany al grup de les Seychelles. Està format per un anell de nou illots que abracen un llac interior i salat de setze quilòmetres de llarg. El sol fet de pronunciar la paraula atol pot evocar un paradís, una visió estereotipada d’un catàleg de viatges. Però, realment, l’efecte que em produïa aquella lesió cutània era totalment el contrari. En repassava el contorn amb els dits com si fes cartografia sobre la meva cara. Em fixava en la part sud-est de la pell, on l’anell d’illes deixava una obertura per on passaven els corrents marítims a molts metres de profunditat i on la meva barba, com algues en perill d’extinció, s’intentava infiltrar sense èxit en la llacuna interior. A la zona més septentrional, els plecs de la cremada es comportaven com esculls coral·lins, afuats i rugosos. Al Cosmoledo real no hi ha habitants, excepte alguns ocells d’uns plomatges vistosos. El meu Cosmoledo també és un paratge desert de vida humana, un lloc aïllat de tot i de tothom on el gran oceà no permet que res s’hi apropi. L’atol és un paradís fet presó si cap vaixell no et rescata. En aquell apartament llogat de Lleida, jo també era un nàufrag, apartat del món, sol i aïllat. Vaig estar molts dies davant d’aquell mirall del lavabo com un estaquirot, veient com m’anava creixent la barba com la vegetació quan es fa frondosa i feréstega. L’atol de carn tatuat em recordava cada dia, com una martellada, l’estigma d’on provenia. Fins que un matí, passades algunes setmanes, vaig decidir afaitar-me sense cap mena de motiu. Vaig omplir la pica d’aigua tèbia i sobre el marbre blanc vaig disposar amb ordre la Gillette, l’escuma i l’aftershave. I just quan em disposava a realitzar una activitat aparentment rutinària, però que en aquell moment em suposava un esforç titànic —a banda d’una dotzena de quilos, també havia perdut la força i la força de voluntat—, va sonar amb estridència el porter automàtic. Trucava algú que feia molts anys que no veia. Vaig obrir la porta de l’entrada. Va pujar les escales —que feia poc temps havia baixat corrents la Carlota— amb les passes d’un ós formiguer. Era en Pau Echauz, el corresponsal de La Vanguardia a les comarques de Lleida. I va revifar en mi una mica d’esperança, tot i que en aquell moment encara no ho sabia, o no ho sabia del tot.

Coneixia en Pau des de feia molt, des dels meus inicis com a periodista local, més ben dit, com a becari local al mateix diari, i per mi sempre havia estat un dels primers referents en l’ofici. Quan vaig fer el salt professional cap a Barcelona vam perdre el contacte estret que teníem, però el nostre vincle d’amistat sempre es va mantenir i s’ha mantingut. De fet, en Pau sempre ha estat d’aquells homes que he considerat com un mestre, i ell, per la seva banda, sempre m’ha vist a mi com un alumne o un deixeble. Aquesta relació d’admiració i de respecte mutu s’ha traduït en la manera que ell vol que l’anomeni. En Pau Echauz s’enfada si li dic Pau, ell vol que l’anomeni Tiet Pau. Ell podria ser perfectament el meu pare, però si te’l mires bé sembla que tingui l’edat del meu avi. És gros i alt, s’arrossega un pèl quan camina, amb una cabellera blanca com la neu, clàssic en el vestir i amb uns ulls mig tancats i miops que fa anar per sobre de les seves ulleres amb la puteria de ser un gat vell. També és un d’aquells periodistes dels quals ja no en queden gaires i que de tant en tant festegen amb la dipsomania, o almenys a mi sempre m’ho ha semblat. I això és el que constantment hauria volgut ser, i no pas un periodista més proper a un oficinista de caixa d’estalvis com aquell en què m’havia convertit, tot i anar d’enviat a Síria.

Quan va arribar al replà de l’escala, amb el fetge a la boca, em va mirar de cap a peus i amb el poc aire que li quedava als pulmons va exclamar:

—Per l’amor de Déu, Ferran! Fes el favor de vestir-te! —Gairebé no havíem intercanviat un bon dia i ja m’estava esbroncant amb la seva veu d’espècie ronca—. Fot-te de pet a la dutxa i acompanya’m a fer el vermut. Va! Ja trigues! I no diguis ni mu!

Vaig somriure per sota el nas i ens vam abraçar en silenci. Tot seguit, vaig despenjar de l’armari mig muntat de l’Ikea les quatre peces de roba amb què vaig topar primer i les vaig llançar a sobre del llit de mala manera. Llavors, vaig buscar una tovallola de bany en una de les caixes de la mudança que encara no havia desempaquetat. Malhumorat, em vaig mirar el Tiet amb cara de perdonar-li la vida.

—No em miris així! Si els de casa teva em truquen i em diuen que necessiten que els ajudi amb aquest fill seu que sembla un zombi, jo ho faig, m’explico? —va solemnitzar mirant l’hora del rellotge de polsera—. Fas patir els qui t’estimen, i no s’ho mereixen. I qui menys s’ho mereix ets tu, cap de cony!

Com que el Tiet m’obligava a sortir de casa, ja vaig treure’n partit —aprofitant l’avinentesa— i em vaig acabar afaitant i dutxant. Un cop vestit, vam baixar al carrer, a poc a poc, i uns quants metres més enllà, enduts per la riuada de gent del carrer Major, vam topar amb la plaça Sant Joan. Sense parar-nos a pensar gaire, vam seure a la terrassa atapeïda de Lo Marraco; si fa sol, a l’hora de l’aperitiu, trobar lloc a les taules de fora és tota una fita. Havíem estat de sort.

—Los d’aquest bar mira que foten lo vermut bo, però són més lents que una tortuga! —va remugar.

Llavors, va girar el coll i va alçar el braç:

—Nena! Nena! Lo jove i jo volem dos vermuts… i porta’ns unes olivetes.

—Tiet… no hauria de prendre alcohol. No estic en condicions —li vaig dir, prudent.

Em va mirar de cua d’ull i mentre la cambrera ja s’adreçava a la barra de dins la va tornar a cridar.

—Nena! No ens posis dos vermuts! Que siguin dues canyes! —I llavors va somriure mirant-me fixament—. Així que dius que la cicatriu no et marxarà?

Li vaig explicar que la cremada havia estat molt greu i que aquella marca se’m veuria la resta de la meva vida. També li vaig fer cinc cèntims de l’horror que havia viscut a Síria i com de desgraciat em sentia ara per no superar aquell viatge:

—Em va estranyar que al principi no passés res. Els primers dies, Alep era una bassa d’oli. Tenia la sensació d’haver-me equivocat de ciutat. Hi ha gent que d’aquest tipus de situacions en diuen la revifalla de la mort. Després vaig entendre que aquella situació de repòs és la mateixa que es produeix abans d’un tsunami: el mar es queda totalment en calma una bona estona, però en el fons és l’adveniment de la gran tragèdia. Després arriba la gran onada que ho extermina tot al seu pas.

I sobretot, amb un nus a la gola, li vaig confessar que no tenia ganes de tornar a exercir de periodista i que res em feia il·lusió. El Tiet va fer el primer trago de cervesa i va dir:

—I si escrius un llibre?

—Sobre què? —li vaig contestar—. Em sento incapaç d’escriure una sola ratlla.

El Tiet Pau em va explicar que feia temps que s’havia interessat a fer una novel·la basada en fets reals però que l’havia deixat córrer de seguida per excés de feina al diari. Ja ho diuen que no hi ha verins sinó dosis, i amb aquella petita porció d’estimulant que em servia el vell periodista sabia a la perfecció que em convertiria en un addicte de la història. I no estava equivocat: va continuar explicant-me que feia molt de temps, a principis de l’any 2000, havia cobert una informació sobre el segrest d’un matrimoni de Mollerussa a l’Afganistan. Resulta que van estar retinguts vuit dies a dins d’un avió a punta de pistola per cinc independentistes caixmiris de caire islàmic. Segons semblava, els van alliberar gràcies a les negociacions diplomàtiques entre els diversos països que hi estaven implicats, o, més ben dit, que s’hi van veure implicats. En l’aeronau hi havia 178 passatgers de diverses nacionalitats, i malgrat que l’escàndol internacional va ser monumental, els mitjans catalans no van donar-hi gaire importància més enllà de les simples informacions que arribaven per agències, i amb comptagotes. L’interès informatiu va durar poc més d’una setmana llarga, i després aquell cas va quedar enterrat i oblidat per nous titulars ampul·losos com el de la mort de la mare del rei Joan Carles I. El Tiet va afegir una dada crucial en el seu relat: «Conec bé la noia que estava en aquell avió.» Llavors, davant la meva estupefacció, va demanar una altra ronda de cervesa, em va remarcar que fes el favor de menjar més perquè se’m veia sec com una ascla, va treure una petita agenda de contactes de l’infern de l’americana i em va apuntar el mòbil d’aquella xicota en un tovalló de paper.

—Truca-li. És una història interessant! Prova d’escriure el llibre que jo no vaig escriure. T’anirà bé per les neures.

Va allargar el braç amb el bocí de paper i me’l vaig guardar a la butxaca dels pantalons. Després, vam parlar de com estava el periodisme a Lleida, em va posar al corrent de les xafarderies i els rumors i encara vam ser a temps de fer una tercera ronda —no vaig poder-la rebutjar, encara que no em convenia—. A l’acomiadar-nos em va abraçar paternalment —i, de nou, en silenci— i en lloc del seu típic «adéu-siau» va murmurar porfidiós:

—L’Anna. Truca-li!

Al tornar a l’estudi, en un rampell, empès per les ganes de tornar-me a sentir periodista, em vaig connectar a l’hemeroteca digital de La Vanguardia per buscar les cròniques d’aquell segrest. Efectivament, els textos de principis del 2000 estaven signats per Pau Echauz. Em vaig aturar en un de concret on el Tiet recollia uns «consells pràctics per a segrestats». Si un s’hi fixa bé no deixen de ser unes declaracions de la mateixa Anna Lloret. S’hi llegeix que, si algun dia et trobes en una situació semblant, t’has de carregar de paciència, intentar no perdre els nervis, actuar amb serenitat, parlar amb la resta de passatgers —si en tens l’oportunitat— i sobretot, si pots parlar amb el teu segrestador, explicar-li coses sobre la teva família, sobre la teva vida, sobre els teus problemes. En definitiva, involucrarlo en el teu món personal. També s’hi explica que és de ximples intentar fer-se el valent en una situació d’aquest tipus i que els experts han alertat de les conseqüències que podrien tenir els ostatges de l’Airbus durant la resta de la seva vida: moltes víctimes, després dels moments de pànic, s’evaporen cap a una dimensió d’al·lucinacions i fantasmes. Els segrestats tendeixen a percebre els esdeveniments que es desenvolupen davant seu com si es tractés d’una pel·lícula d’acció o de terror, molt més amenaçadors del que són realment. A més de poder patir la síndrome d’Estocolm, l’experiència podria provocar malsons, atacs amb nàusees, l’entumiment de braços o cames i una condició d’inestabilitat general que dificulten el retorn a una vida normal.

Els símptomes que explicava aquell article em sonaven, a fe de Déu. Jo sentia el mateix, o si més no una cosa ben semblant. Vaig seguir buscant informació sobre segrestos d’avions i sense adonar-me’n es va activar la curiositat adormida en algun plec del meu cervell: havia picat l’ham del Tiet Pau. Vaig creure que potser investigar una mica sobre aquells fets m’ajudaria a recuperar-me, o si més no m’entretindria, i així, qui sap, m’oblidaria de les meves càbales per un temps. Una estona indeterminada més tard, i després de remenar el cursor amunt i avall per planes web de mig món, vaig treure’m dels texans el tros de paper que m’havia donat el Tiet. El vaig estar observant mig segon i vaig marcar el número de l’Anna Lloret. Amatent, em vaig apropar el telèfon a l’orella: donava senyal.