Introducció

Jordi Oliveras

De cultura se’n parla sovint de maneres que potser ens hauríem de mirar amb estranyesa. Diversos grups humans se senten autoritzats per pontificar d’una manera o altra sobre què és la cultura, com funciona, i com ens convindria viure-la. Ho fan alguns intel·lectuals, ho fan els gestors culturals —polítics del ram inclosos—, ho fan alguns creadors amb veu pública i ho fan els mitjans de comunicació, entre d’altres, mentre, a l’altra banda de totes aquestes veus, fora de qualsevol d’aquests cercles, hi ha un munt de gent que amb freqüència diu: «Jo, de cultura, no en sé». I, ben mirat, no és una mica estrany aquest «jo no en sé»? Si els humans som, principalment, éssers culturals, aquesta expressió resulta difícil de creure. Tothom en sap, de cultura, d’una manera o altra. Potser és el saber, tot i la dificultat per acotar-ne el camp, més universal.

Tractar amb estranyesa aquests tancaments del que és cultural i refer un discurs en què els vincles entre cultura i vida es facin més evidents són alguns dels trets principals de Nativa, l’espai des del qual s’ha escrit aquest llibret. Nativa (www.nativa.cat) és una revista digital que des de l’any 2002 funciona com a punt de trobada i reflexió en veu alta d’un grapat de gent que tractem d’abordar la cultura amb aquesta perspectiva una mica particular. Particular, si més no, en comparació amb el tractament mediàtic més habitual, en què la cultura és presentada, principalment, com un mercat de productes (tal com ho explica el Nando Cruz en el seu article), i en què la gent no som més que potencials consumidors.

A Nativa fugim de la idea de ser especialistes en cultura. Si la cultura és quelcom indissolublement lligat a l’ésser humà i a la vida —i això és el que reivindiquem—, la seva professionalització, en ocasions, ha comportat la visió contrària, una mena d’extracció o distanciament, i l’ha convertida en un objecte singular i suposadament de difícil accés. A la resta ens queda el paper de públic, i encara. Només cal pensar, per exemple, com l’expressió «formació de públics» accepta o dóna a entendre que la gent necessitem una formació especial per accedir a la cultura.

Tenint en compte aquest esperit amb què pensem la cultura, potser és fàcil entendre la diversitat de perfils que hi ha entre els col·laboradors i col·laboradores habituals de Nativa, i també entre les sis persones que escriuen aquest llibre. Filosofia, arquitectura, ciències socials, cinema, educació, ecologia, periodisme, urbanisme, politologia, música, literatura… Totes aquestes matèries, entre d’altres, són perspectives que es combinen en aquests textos, i il·lustren fins on ens pot portar la reflexió sobre cultura en un sentit obert i allunyat de tota patrimonialització.

Desapropiar la cultura, desactivar els mecanismes que la situen en un territori vedat, forma part de les inquietuds de fons recollides en aquests textos. El tancament de la cultura, allò que canalitza i limita el seu sentit i els seus usos, pot venir d’instàncies molt diverses, tant personals com institucionals, materials o, sobretot, de marcs mentals assumits col·lectivament. Parlem de desapropiarla d’alguns dels diversos dominis: del marc mental que va comportar la modernitat, del pes de l’autoria, de la sobrevaloració de l’objecte artístic, de les trampes del neoliberalisme, de les limitacions del periodisme cultural, de les rigideses de la indústria cultural, de la subordinació política… Fins i tot de la mateixa cultura, que pot funcionar com a limitadora del pensament lliure.

El llibre es titula Cultura en tensió perquè reflecteix el que passa quan ens proposem aquesta mirada poc conformista sobre el marc cultural. Lluny de la il·lusió del jardí noucentista ben ordenat, i enfront d’algunes visions que imaginen l’esdevenidor cultural com un món ordenat i pacificat, nosaltres no tenim cap altra sortida que parlar de cultura com a espai de tensions. Podem trobar en cadascun dels textos inclosos en aquest llibret binomis que reflecteixen tensions a tenir en compte per abordar una mirada més viva sobre la cultura. Classicisme i punk al text de Marina Garcés, projecte i procés (o permanència i impermanència) al de Ramon Faura, cultura lliure i bé comú al de César Rendueles, cultura del poder i cultura autogestionària al de Joan M. Gual, condicions materials i escriptura al de Lucía Lijtmaer, indústria cultural i música viva i lliure al de Nando Cruz.

En la recerca oberta que ha suposat escriure aquest llibre, allà on altres reflexions culturals situen una víctima (l’artista, el públic, la indústria…) o un paradís cultural perdut, nosaltres ens hem trobat fent retrats de sistemes de relacions. És curiós, en aquest sentit, com l’imaginari ecosistèmic apareix en més d’una proposta. Cada article dibuixa el seu mapa de forces en tensió per poder explicar com aquestes forces configuren l’espai cultural.

En aquests mapes cadascú hi podrà buscar el seu lloc i plantejar les seves regles del joc. El llibre no és, com resultarà obvi, un manual de gestió o governança de la cultura, però tampoc no ens hem volgut situar en el lloc del desmuntatge crític que paralitza qualsevol intent d’actuació.

La nostra intenció ha estat que, en cada reflexió oberta, fos tinguda en compte la possibilitat d’acompanyar a qui, d’una manera o altra, du a terme propostes culturals, donant pistes per a altres abordatges d’aquestes accions.

Tot això són idees que han estat darrere el treball, però també pot semblar molt ambiciós per a un senzill llibret de sis textos d’allò més diversos i heterodoxos. Ho volem advertir per no decebre a qui el llegeixi. Fer un llibre a partir de Nativa té alguna similitud amb el fet de posar una presa en un torrent. Un llibre demana una disciplina, en algun sentit, ben diferent a la dinàmica d’exploració setmanal a la qual estem acostumats a la revista, en què no sabem del tot si som comunicadors o gent reflexionant en veu alta per trobar respostes amb els altres. Al final és possible que el que ens trobem sigui un grapat de fotos fixes d’un procés molt dinàmic que ja estava obert abans no arribéssim i que, segurament, només podrem tancar amb les pràctiques de tots plegats.