1

Quan aquella relíquia de la Guerra Freda que era Sir David Hampshire li havia proposat que presidís el jurat del premi de l’Elisi, en Malcolm Craig li va demanar vint-i-quatre hores per sospesar l’oferta. Sentia una aversió visceral contra en Hampshire, paradigma del mandarí de col·legi privat, que encara era secretari permanent del Ministeri d’Afers Estrangers, el Foreign Office, quan en Malcolm va ocupar l’escó de diputat. Un cop jubilat, en Hampshire va acceptar la corrua habitual de càrrecs de direcció no executiva que repartien entre la gent de la seva casta, entre els quals, una plaça al Consell d’Administració del Grup Elisi, on no sabia ben bé com li havien adjudicat la responsabilitat de seleccionar els jurats del seu guardó literari. La seva diversitat d’experiències i riquesa de contactes eren els arguments més citats per justificar la decisió, però la realitat era que a en David el poder, fos de la mena que fos, li feia goig; el poder de la influència, el poder dels diners i el poder del mecenatge.

En Hampshire no era l’únic que generava dubtes a en Malcolm. L’Elisi era una societat agrícola molt innovadora, però no estava exempta de polèmica. Entre els seus productes hi trobaves alguns dels herbicides i plaguicides més radicals del món, i també liderava el camp dels conreus transgènics: encreuaven blat amb bacallà de l’Àrtic per fer-lo resistent a les gebrades, o llimones amb formigues bala, perquè la ratlladura tingués una mica més de gràcia. Les seves pastanagues girafa havien demostrat ser una gran ajuda per a l’atrafegada mestressa de casa, que en tenia prou de raspar-ne només una per fer tot el dinar del diumenge, en comptes d’haver-ne de pelar un manat o una bossa sencera.

De tota manera, els ecologistes atacaven un producte de l’Elisi rere l’altre, perquè segons ells provocaven càncer, alteraven la cadena alimentària, feien malbé les poblacions d’abelles o incitaven els ramats al canibalisme. A mesura que la legislació britànica, europea i nord-americana els va llan- çar la soga al coll i va anar estirant, l’empresa es va veure obligada a plantar cara al repte de trobar nous mercats en països amb menys histèria legisladora a l’Àfrica, l’Àsia i l’Amèrica Llatina. En aquell punt era on havia ficat cullerada el Foreign Office, en col·laboració amb Comerç i Indústria, per la seva experiència conjunta en qüestions d’exportacions i diplomàcia. Això últim va acabar sent de gran rellevància, quan van tenir lloc els deplorables suïcidis d’uns pagesos indis que havien patit calamitats amb les collites després que els venguessin el blat de bacallà, pensat per resistir el rigor gèlid del Canadà i de Noruega, però no pas aquella farga encesa que eren les planes de l’Índia. Malgrat que l’empresa va denegar qualsevol responsabilitat, una remesa insòlitament generosa de blat de salamandra va acabar calmant tant els ànims que l’Elisi va aprofitar la foto d’uns vilatans que saludaven agraïts, amb aquella roba acolorida premuda contra uns cossos d’elegància esprimatxada per les ràfegues de l’helicòpter que s’enlairava, per a una de les seves campanyes publicitàries.

A en Malcolm li havien parlat dels productes agrícoles amb finalitats militars que fabricava l’Elisi, quan li van demanar que formés part de la comissió governamental encarregada del «cas Expulsió». Expulsió, que era de dispersió aèria, feia que tota la vegetació cremés en flama viva només tocar terra, cosa que obligava els soldats enemics a sortir a camp obert, on els podien abatre per vies més convencionals. No cal ni dir que el debat sobre el cas Expulsió s’havia silenciat, havia quedat ocult per a l’opinió del públic general, i la gent continuava associant el nom de l’Elisi gairebé exclusivament al seu premi literari.

Al final va ser l’avorriment del diputat sense càrrec el que va convèncer en Malcolm perquè acceptés la presidència del jurat del premi. A un parlamentari anònim de l’oposició ja li convenia prestar-se a tota mena d’activitats extracurriculars si es volia assegurar una quantitat decent d’atenció pública. Qui sabia quines oportunitats li tindria reservades aquell nou càrrec? De moment, el seu minut de glòria sota el sol pàl·lid de la Caledònia com a sotssecretari d’Estat d’Escòcia havia estat el clímax de la seva trajectòria, com també el clímax del seu autosabotatge, o això esperava. Havia perdut la feina després de fer un discurs imprudent sobre la independència escocesa que topava frontalment contra la política oficial del seu partit i que li va comportar haver de presentar la dimissió. Esperava poder recuperar algun dia el seu antic càrrec, però mentrestant era hora d’aparcar els assumptes d’estat i emprendre activitats més puerils, veure’s en un mirall poc clar, com deia la Bíblia…, però aprofitar-ho per fer un llarg tiberi. Quan va trucar a en Hampshire per donar-li les bones notícies, no es va saber estar de preguntar-li com era que el premi estava restringit a la rèmora imperial de la Commonwealth.

—Són les condicions del fons de dotació —va dir en Hampshire en un to sec—. Ara, si vols saber què en penso, jo, que una institució tan vàcua i poc cohesionada com la Commonwealth encara cuegi: que, si a la reina la fa contenta, a mi ja m’està bé.

—Doncs em sembla fantàstic —va dir en Malcolm, esperant amb tacte a haver penjat el telèfon per afegir-hi:— cap de cony revellit.

A grans trets, no li recava gens, la decisió. La seva secretà- ria anava més atrafegada del que ho havia estat en una bona temporada, arreplegava retalls de diari i àudios d’entrevistes radiofòniques. En Malcolm va observar un augment de la reacció en cadena que generava la seva presència al bar dels Comuns, i les seves converses durant els sopars de gala també van guanyar en dinamisme. L’únic aspecte molest del procés va ser la negativa d’en Hampshire a consultar-li la tria dels altres membres del jurat.

Com a columnista reconeguda i personatge mediàtic, la Jo Cross, que havia estat el primer nomenament, era una elecció lògica perquè donava visibilitat al premi. Al final va resultar ser un autèntic guèiser d’opinions, però un cop en Malcolm va aconseguir que se centrés, va descobrir que la seva principal passió era la «rellevància».

—La pregunta que m’acostumo a fer quan llegeixo un llibre —li va explicar ella— és «fins a quin punt és rellevant això per als meus lectors?».

—Els seus lectors? —va dir en Malcolm.

—Sí, la gent que comprenc bé, sento una lleialtat a ultrança cap a ells. Perquè m’entengui, és com si fossin el meu electorat.

—Gràcies per explicar-m’ho en paraules que pugui entendre sense gaire esforç —va dir en Malcolm sense mostrar el més petit indici d’ironia a aquella mala pècora condescendent.

La presència d’una acadèmica de l’Oxbridge en la persona de la Vanessa Shaw, el segon fitxatge, probablement estava cantada també. Pensant-ho bé, tampoc no feia cap mal comptar amb una experta en història de la literatura, si amb allò consolava l’opinió pública. Quan la va convidar als Comuns a fer un te, ella no va parar de dir-li que en aquesta vida el que li interessava era «la bona literatura».

—No en tinc cap dubte, la bona literatura ens interessa a tots —va dir-li en Malcolm—, però té cap interès particular, vostè?

—La literatura especialment bona —va insistir, cabuda, la Vanessa.

El membre del jurat a qui més tírria tenia en Malcolm era una de les antigues xicotes d’en Hampshire de l’època del Foreign Office, la Penny Feathers. No tenia ni fama ni una trajectòria pública de renom per recomanar-la, i amb quatre cerques a Google en va tenir prou per corroborar la frivolitat de la defensa d’en Hampshire, segons el qual era una autora «de primera classe» per mèrits propis. En Malcolm era incapaç de mirar-se-la sense pensar: «Què redimonis hi fots, tu, al meu jurat?». S’havia d’esforçar a recordar-se que aquella senyora tenia un dels cinc vots i que, per tant, la seva missió era fer-la decantar a favor seu.

L’última incorporació va ser un actor que en Malcolm no havia sentit mai. En Tobias Benedict, fillol d’en Hampshire i «un lector impenitent des de menut». Es va saltar les dues primeres reunions per culpa dels assajos, però va enviar una disculpa efusiva en una targeta manuscrita, dient-los que hi seria, «si no en carn pròpia, com a mínim en esperit», que estava llegint «com un dement» i que estava «enamorat» d’El món és un escenari, una novel·la que en Malcolm encara no havia tingut temps de començar. En realitat no tenia cap intenció de llegir-ne més que un petit tant per cent, de les dues-centes novel·les que havien arribat a mans del jurat. La seva funció era inspirar, guiar, comparar i, sobretot, delegar. En aquest cas, va demanar a la Penny Feathers que donés una ullada a la tria d’en Tobias, perquè creia adequat que els mem- bres que hi eren per fer bonic s’investiguessin entre ells.

Havia demanat a la secretària que esporgués les primeres obres presentades per buscar-hi el seu interès particular, qualsevol cosa que tingués un regust escocès. Ella li havia presentat tres novel·les, de les quals, fins llavors, només havia tingut temps de llegir-ne una. Com a història dura, però en última instància edificant, de la vida en una urbanització de Glasgow, se pot sapiguer ka mires? clavava a la perfecció la cerca de noves veus, els neguits reals de la gent normal i les clavegueres de l’estat del benestar. Pretenia mostrar-s’hi favorable i iniciar una campanya discreta per guanyar adeptes. També el va fer content, per motius personals, que la noia hagués tret a la llum La cucanya, una novel·la de l’Alistair Mackintosh, però valia més que no se li veiés el llautó quan la defensés.

Pel que fa a la direcció del jurat, en Malcolm era més aviat partidari d’un enfocament col·legiat: la millor manera de sortir-te amb la teva era demostrar-los que sabies jugar en equip. La idea era arribar a un consens que reflectís una visió de la mena de país que volien projectar tots ells amb l’ajut d’aquest premi: un Regne Unit divers, multicultural, descentralitzador i, evidentment, que anima els autors joves. Al cap i a la fi, els autors joves eren el futur o, si més no, acabarien sent-lo, si és que encara corrien per allà i publicaven. Amb el futur sempre anaves sobre segur. Encara que estigués impregnat de pessimisme, fins que no es veia compromès pels ineludibles conflents de les bones notícies inesperades i les ocasions per endurir el caràcter, el pessimisme no perdia mai la seva perfecció, es mantenia impol·lut davant d’aquella altra qualitat molt més insidiosa i perillosa: el desengany. La promesa dels autors joves també era perfecta, fins que se n’atipaven, se’ls girava el cervell o la dinyaven; però tot això passaria ja amb un altre govern i un altre jurat.

2

En Sam Black no havia escrit res en tot el dia. Estava massa capficat en els contractes psicològics que fins aleshores havien regit la seva capacitat d’escriure. Quins eren? Admetrien canvis?

Un d’aquells contractes era fàustic, en versió laica i interioritzada, però fàustic cent per cent. Turmentat per l’amenaça de la bogeria i la posterior necessitat de suïcidar-se, el fàustic modern se sabia obligat a escriure per tal de salvar la vida. La condemna era l’infern de la seva depressió, amb un Mefistòfil d’aparador que ja no li oferia el coneixement infinit i el poder terrenal, sinó el poder sublimador més modest d’una pràctica que algun dia podria alliberar l’artista de les forces destructores que s’encolerien dins la seva psique.

En Sam també reconeixia que la seva escriptura era un reclam enginyós i li desviava l’atenció del seu cos decadent a un altre de potencialment immaculat: el corpus de la seva obra. Va batejar aquella desviació com el «complex d’Hefest», com si hagués figurat sempre als annals de la psicoanàlisi. El seu pare enfurismat, Zeus, va expulsar Hefest de l’Olimp per haver fet costat a la seva mare en una baralla entre els seus progenitors. En la caiguda, Hefest es va partir una cama i va quedar coix, però la gent de Lemnos, l’illa on va fer cap, el va acollir i amb les seves ensenyances va esdevenir un mestre de l’artesania. Com que vivia sota el mont Etna i feia servir el volcà de forn, es va convertir en el déu desfigurat del foc que elaborava objectes preciosos i li van assignar la deessa més preciosa de totes, Afrodita, perquè li fos esposa. Fins i tot quan ella li va posar les banyes, per venjar el seu dolor va recórrer a l’art i la va capturar juntament amb Ares amb una xarxa irrompible, però invisiblement fina, de la qual la parella adúltera va ser incapaç de fugir.

Orfeu va ser un altre integrant ineludible d’aquesta trepa de sicaris mil·lenaris. L’home que va saber fugir de l’infern amb el seu cant per deixar caure després la dona que hi havia anat a rescatar era l’expert mundial en pèrdues obsedides, un referent de rigor per a qualsevol artista maleït. La seva melangia constant va ser castigada amb la decapitació, però fins i tot quan el seu cap tallat baixava surant pel riu, va continuar cantant sobre la seva Eurídice.

Al començament en Sam havia volgut depurar totes aquelles obligacions psicològiques per mitjà d’una minuciosa negativitat. Com un home que refés les seves passes, esborrant-se les petjades amb una escombra, havia intentat, amb la contradicció, la negació, la paradoxa, un discurs poc creïble i tots els mètodes que havia estat capaç d’idear per eliminar el rastre que havien deixat les seves paraules i alliberar els escrits de la miserable positivitat que denotava fins a la més petita afirmació. Tenia l’esperança que, si despullava les seves frases de tota mena de convicció, allò li permetria evacuar el seu pensament atapeït, i el deixaria buit i net. Les aparences eren una forma ajornada de desaparició; i allò no volia dir que les desaparicions no fossin també una forma d’aparença, perquè si no la desaparició tindria l’efecte retroactiu de solidificar tot el que desaparegués, cosa que era un error manifest. Res no el podia lligar ni entrampar, llevat de la seva creença que era factible ser lliure, que només calia que es negués a deixar-se lligar o entrampar.

Quan no va trobar editorial per als seus textos escèptics, es va exasperar. Hi havia prou coses que volia assolir en aquesta vida per saber del cert, no només per pressuposar, que l’assoliment era un carreró sense sortida seductor i dificultós. És per això que en Sam va desar el text mecanografiat de Notes discordants en una capsa a dalt de tot d’un armari de l’habitació i, rendit al nefast domini de Faust, Orfeu i Hefest, va escriure la seva primera novel·la publicada, una Bildungsroman d’una angoixa exquisida i uns orígens nítidament autobiogràfics. Ell sabia que els seus editors covaven moltes esperances en El riu glaçat, així que s’hi va sumar, compartia amb ells l’esperança que l’obra acabaria finalista de l’Elisi i així tornaria a proposar-los Notes discordants i per fi quedaria lliure de la tirania de l’art nascut del dolor.

Aquelles reflexions tan solemnes no eren l’única cosa que distreia en Sam de la seva obra. També li resultava impossible deixar passar uns quants segons sense pensar en la Katherine Burns. La dona tenia la fama d’enamorar qualsevol. Ell havia esperat tot el mes de febrer que tornés de l’Índia. Aquell dia per fi li havia escrit des de Delhi i li deia que, quan tornés, s’hauria d’enclaustrar a avançar feina per complir el termini de l’Elisi, però li proposava fer un beure després de Setmana Santa.

Llàstima que visqués amb el seu editor. A en Sam no li feia cap gràcia que la seva passió es veiés tacada per la gelosia. A títol personal, no tenia res en contra de l’Alan Oaks —amb prou feines el coneixia i, igualment, l’Alan era implacablement amable—, l’objecció era més aviat geogràfica: com gosava compartir llit amb ella?

Era una cosa força francesa, allò que feia la Katherine d’envoltar-se d’artistes, pensadors, científics i escriptors, com les salonnières d’altres temps, si no en una enfilade d’estances blanques i daurades amb portes de doble batent a la Rue du Bac, sí almenys al seu pis de Bayswater, amb tot de llibres a l’ampit de la finestra i escampats per terra. Diries que només s’embolicava amb homes vint anys més grans (les dones li agradaven de la mateixa edat), per això l’amoïnava que, a menys que es fes un canvi de sexe, potser el que passava era que el trobava massa jove. Era una dona que exigia als seus amants una devoció incondicional, li recordava una espècie de vespa que paralitzava la seva presa sense matar-la per assegurar l’aliment a les cries en forma de carn viva; però sabia perfectament que aquelles fantasies tèrboles eren la seva manera de parapetar-se contra el rebuig. En realitat, era senzillament meravellosa i la idolatrava.

3

—M’ho vaig passar molt bé a la Universitat de Delhi —va dir en Sonny per sobre del renou que feia un aire condicionat inservible—. Ens escarxofàvem a qualsevol racó, vestits vés a saber com, ens tocàvem la pera i planificàvem viatges de plaer.

Les parpelles, que se li havien anat tancant, rememorant aquells dies d’indolència, de sobte se li van obrir de bat a bat.

—Però aleshores un dia —va dir, i es va inclinar cap a la Katherine amb cara de neguitós— van arribar les fimelles.

—Les què dius? —va dir la Katherine.

—Les fimelles —va repetir en Sonny. Es va tornar a arrepapar, mirant d’espolsar-se aquell record dolorós amb un gest del canell—. Tothom es va posar les piles… anàvem tots amb les dents ben netes.

En Sonny va tancar els ulls per deixar fora aquella colla de sabatots, però també la colla d’anys que el separaven d’aquella època. De seguida es va sentir consolat, perquè sabia que tot aquell temps aparentment perdut l’havia ben amortitzat amb la seva opera prima: L’elefant morat. A més, assaboria la ironia deliciosa que la Katherine Burns, considerada una novel·lista d’alta volada, no tingués ni idea que tenia davant seu un geni literari que la superava en tots els fronts.

De moment, calia seguir muts i a la gàbia. Quan transcendís que l’Elefant figurava a la Llista de Precandidats a l’Elisi, agafaria un avió cap a Anglaterra. Les entrevistes començarien quan quedés seleccionat oficialment i, després que es fes públic el seu irrefutable triomf a la gala de l’Elisi, impartiria el seu discurs d’acceptació, enginyós i magnànim, que ja havia esbossat més de deu vegades: «Voldria donar les gràcies al jurat per la seva il·luminadíssima tria. Nosaltres a l’Índia això de la il·luminació ho tenim molt per la mà, però es veu que avui li toca a Anglaterra…». S’imaginava l’onada de rialles que esclafirien tots a la Sala de Banquets de l’insigne Pavelló dels Peixaters. Donaria ànims als artistes menors i es captindria amb humilitat davant la grandesa del moment.

La Katherine es va fixar que en Sonny parlava entre dents. Estava ajagut sobre uns coixins de seda en un cantó del canapè de fusta tallada amb cert desesper, amb les cames arraulides i agafant-se el turmell amb una de les esveltes mans. Li veia els ulls que li rodaven sota les parpelles; li va recordar el que fa la gent quan dorm, aquells moviments oculars ràpids, però també la vigilància incessant dels cecs. Unes sabatilles grogues dropejaven a l’estora. Dos criats enturbantats disposaven desenes de cassoles de plata sobre la taula de plata gravada que hi havia al mig de la sala. A ella, el seu tron de caoba emmerletada, massa fondo per reclinar-se i massa escarpat per abocar-se, li va fer venir ganes de marxar.

Li va saber greu haver demanat a en Didier que truqués a en Sonny abans de marxar d’Anglaterra. Com tots els seus examants, tret de l’esporàdic Espàrtac, que aixecava alguna revolta galant però fútil, fàcilment aplacada amb un correu amable o una trobada fortuïta, en Didier seguia sent esclau seu. Com li hauria agradat que se li hagués mostrat un pèl més reticent a posar-se en contacte amb el seu eminent conegut indi! Feia deu anys que no veia en Sonny, ell, li va advertir que el trobaria «exotique, però ben guillat». Abans de marxar d’Anglaterra, «ben guillat» li hauria semblat un preu just per conèixer algú «exotique», però en aquell moment, després de tres setmanes de viatge per l’Índia, havia canviat d’opinió radicalment. Aquell vespre, gràcies a Déu, tornaria a la insipidesa acollidora de Londres de principis de març.

En Sonny va girar el cap com al compàs de l’arribada de la senyora anciana del sari granat i daurat que es va plantar a la porta.

—Tieta! —va dir en Sonny alçant-se del canapè—. Vine, que et presento la Katherine Burns, és una novel·lista de Londres.

—Ui, quina delícia —va dir la tieta i, en veure que la Katherine no es movia, va seguir parlant—. No s’aixequi, estimada, en els temps que corren ja ningú no fa reverències; només els dinosaures d’una altra època, vaja —la veu se li va omplir d’un terror fingit, quan va pronunciar aquella categoria—. Això només és un dinaret agradable, res de formal.

Es va asseure a la vora del canapè i es va posar a jugar amb els plecs del sari.

—És precisament la persona que buscava —va començar dient, conscient del favor que feia a la Katherine—. He escrit un llibre de receptes que és una autèntica meravella, ple de retrats familiars i, esclar, receptes que s’han anat transmetent de generació en generació els cuiners de l’antic palau —va passar de puntetes per aquell detall com si no pagués la pena mencionar-lo—. Vostè que és del món editorial, li faria res endur-se’n un exemplar i fer-lo llegir a algun editor de Londres? Nosaltres coneixíem els grans autors anglesos, Somerset Maugham i el venerable Paddy Leigh Fermor, però diries que no en queda cap de viu ja, o si més no estan tots fora de circulació. Per tant, confio absolutament en vostè, estimada.

—Ja hi pot comptar —va dir la Katherine, esforçant-se per dibuixar un somriure.