LA VUITENA CAIXA

I

TORONTO, 1984

He anat al lavabo a arreglar-me per a la visita que tinc amb el metge aquesta tarda, i el mirall em reflecteix uns ulls de color indefinit, entre el gris de l’aigua quan hi ha tempesta i el verd que ressorgeix per la primavera. He observat les arrugues al voltant de les parpelles, de la comissura dels llavis, i els cabells grisos de la meva cabellera. Tinc por de les paraules que pugui pronunciar el metge. Sospito el diagnòstic, me l’imagino, i m’atemoreix sentir la paraula: «càncer».

He parlat amb mi mateixa, en veu alta, per obligar-me a allò que fa tant de temps que tinc al cap: «Catherine, no et pots esperar més. Has de deixar testimoni dels anys de la teva infantesa. Espero que, un cop llegit, els meus fills puguin entendre fins a quin punt va ser dura la meva infància i, potser, em puguin jutjar millor. Ho vull fer abans no sigui massa tard, abans que les forces em decaiguin i la memòria em falli. Vull fer un repàs de la història, de la meva història, de la història que Europa va viure entre els anys 1929 i 1945, però, sobretot, del que va representar per als infants que, com jo, havíem nascut al si d’una família jueva».

Em dic Catherine. Vaig néixer a Ústí nad Labem el 1928, en una llar de la burgesia txeca, quan els meus pares, després d’uns quants anys de matrimoni, pensaven que la cigonya ja passaria de llarg d’aquella casa. És fàcil deduir que vaig ser molt consentida: cuidada per la meva mare, venerada pel meu pare i assistida pel servei. Ústí és una ciutat de la regió de Bohèmia, als Sudets, a trenta quilòmetres de la frontera alemanya i a vuitanta-vuit quilòmetres de Praga. El nom en alemany és Aussig. Ubicada als Monts metàl·lics, a prop de la confluència dels rius Elba i Bílina.

La resta de la família vivia a Praga. El meu pare era un important empresari del sector del carbó. La nostra casa, a la qual anomenaven «Die Villa», estava situada al carrer de Sandhöhe, 2. Per construir-la, havien seleccionat un important arquitecte i un prestigiós dissenyador d’interiorisme. Recordo que la meva mare estava molt orgullosa de la decoració de les habitacions, algunes d’estil barroc i altres, tal com en deia ella, d’estil «renaissance».

Tota aquesta zona de Bohèmia havia estat d’Alemanya abans de la Primera Guerra Mundial i, per tant, era un territori amb molta població alemanya que no havia acceptat perdre la seva ciutadania i convertir-se en txeca. Hitler va saber utilitzar un missatge molt clar per tenir-los a favor seu: «Vosaltres, alemanys, no podeu estar dominats pels txecoslovacs».

El meu pare treballava amb empreses internacionals que tenien la seu a Londres. Per aquest motiu viatjava sovint a la capital anglesa. De la meva mare recordo la seva exigència per l’ordre i el perfecte funcionament de la llar. Per aconseguir-ho tenia el suport de la nostra fidel Amelie i del seu marit, Klaus, que feia les funcions de xofer. Cal reconèixer que el resultat era sorprenent. Tanco els ulls i m’imagino que torno a entrar a casa meva. En podria reproduir, una per una, les habitacions. Un cop passada la porta, entraves al rebedor. El primer que veies era una bonica estora amb cérvols, lleopards i ocells exòtics entre uns arbres i fruites que jo no havia vist mai del natural. Desenes de vegades m’havia quedat extasiada admirant la meravella d’aquells dibuixos. Al fons del vestíbul, una consola amb un gerro de cristall de Bohèmia amb flors. Mai no hi van faltar, tot i que variaven segons la temporada de l’any. Damunt del moble, una safata de plata on es dipositava el correu. D’aquella cambra en sortia una escala que anava a les habitacions de dalt. A la dreta, la sala on hi havia una altra estora, que la meva mare anomenava Bukara, i un piano de cua. A continuació venia el menjador, amb la taula ovalada de caoba, les sis cadires i el bufet on desaven la porcellana i la cristalleria que només es feien servir els dies festius. Entre els quadres penjats a les parets, n’hi havia un que m’encantava; representava una escena bucòlica de dues dones amb els seus cistells de roba, al costat d’un llac i emmarcades per un bosc frondós. Em posava al davant del quadre i em semblava que sentia l’olor de la primavera. Mirava d’imaginar com pintaria jo, amb les meves aquarel·les, aquelles dues figures.

Les finestres de la sala i del menjador donaven al petit jardí que envoltava la casa. L’habitació de jugar i la cuina, on vaig passar moltes hores amb l’Amelie, eren les meves estances preferides. Al primer pis, les habitacions, el dormitori dels meus pares i el meu, el despatx, l’habitació de jugar i el bany. Des de l’office de la cuina, una altra escala pujava a l’habitació de l’Amelie i el seu marit.

L’obsessió de la meva mare per l’ordre era tan gran que n’hi havia prou d’obrir un armari per comprovar-ho. Les peces de punt estaven exactament alineades les unes sobre les altres. Les camises, penjades per colors, igual que els vestits d’home i de dona o les americanes del meu pare. Tot havia de mantenir una simetria que a mi m’exasperava. La meva mare s’exigia a ella la mateixa perfecció. Posava cura a tenir un aspecte refinat que es podia confondre amb l’altivesa i que ara, de vegades, penso que era més aviat timidesa.

Érem el que la meva mare en deia «de bona família», un terme que significava, sobretot, formar part d’un grup social amb una gran riquesa cultural; persones interessades per l’arquitectura, la música, la literatura, la filosofia i els avenços tecnològics del moment. Òbviament, eren famílies econòmicament benestants, però no era ben vist fer-ne ostentació.

La meva mare tenia una germana, l’Elisabeth (Lisa), amb qui ens vèiem sovint. El seu marit era metge i tenien un fill, en Peter, al qual jo estava molt unida. Almenys un cop al mes anàvem a Praga, on els diumenges es feia un dinar familiar a casa dels meus avis. Allà ens trobàvem amb els meus oncles i els meus altres tres cosins, en Michael, en Tommy i en Pavel. Ells, un cop al mes, venien a casa nostra. Per tant, puc afirmar que pràcticament cada quinze dies ens reuníem tots plegats. No sempre hi assistia tothom, ja que per motius de feina els homes de la família sovint estaven de viatge. Jo era l’única nena i la més adulta, o sigui que intentava imposar els meus desitjos, tot i que confesso que gairebé mai no me’n sortia; només quan la proposta feia referència a algun joc de paraules rebia el suport incondicional d’en Peter, el narrador oficial de contes del nostre grup. Es parlava indistintament en dos idiomes, l’alemany i el txec. Els homes, entre ells, parlaven en txec i les dones, en alemany. Nosaltres, la canalla, gairebé sempre en txec, tot i que sense adonar-nos-en passàvem a l’alemany. Érem totalment bilingües.

L’any 1928, quan vaig néixer, a la zona dels Sudets es respirava un ambient antisemita que anava creixent, fomentat per les idees d’un partit nou que estava guanyant adeptes: el partit nazi.

Els meus pares, que no havien estat mai practicants, van decidir en aquell moment convertir-se al catolicisme i batejar-me com a catòlica. Em sembla que això no ho van comunicar mai a la família, i en les reunions familiars continuàvem mantenint les tradicions i els costums jueus. Dins la societat en què ens movíem a Ústí, tothom sabia que les nostres famílies eren jueves.

Vaig anar a una escola laica txeca mentre vam viure allà. La meva amiga íntima es deia Patrizia. Ella també era filla única, o sigui que ens consideràvem gairebé germanes. La família de la Patrizia era catòlica. Els dies festius venia a jugar a casa. Fèiem de mares de les nostres nines: els donàvem el menjar, les rentàvem i les posàvem a dormir. La Patty era la meva nina preferida i es deia així, precisament, per la meva amiga. Durant el curs escolar, l’Amelie, la nostra serventa, em venia a buscar a l’escola. Em sembla que vaig passar més hores d’infantesa amb l’Amelie i la Patrizia que amb la meva mare, sempre tan enfeinada amb els seus compromisos: les amigues, els clients del meu pare i els homes de negocis als quals havien d’atendre i a qui jo detestava. Quan el pare era a casa jo era feliç perquè, tot i que les visites augmentaven, sempre buscava uns minuts per jugar amb mi. Jo adorava el meu pare i ell em consentia.

Durant els anys d’infantesa es van alternar les estades hivernals a la ciutat amb les vacances a Karlsbad, la ciutat balneari que tant agradava al meu pare.

Karlsbad és a uns dos-cents quilòmetres d’Ústí. Els trasllats eren memorables, la pobra Amelie feia les maletes que la meva mare li ordenava i en Klaus carregava tots aquells embalums al cotxe.

L’estiu del 1935 va ser inoblidable per a mi. Acabàvem d’estrenar un flamant Skoda Berlina, jo tenia set anys. Només hi havia tres models com aquell a la ciutat i assumeixo que jo era un pèl repel·lent i en presumia, igual que presumia dels meus vestits i les meves joguines. Tinc un record molt intens d’aquell agost. A mitjan mes, vam anar a l’estació de Praga a recollir la tieta Dorel, que venia a passar uns dies amb nosaltres des de Barcelona, on vivia des de feia quatre anys, una ciutat que em semblava molt llunyana i que ella m’havia assenyalat moltes vegades al mapa. De fet, la Dorel era la meva padrina. La seva mare i la meva àvia eren germanes. Abans d’anar-se’n a viure a Espanya, la Dorel venia cada any a passar el mes de vacances a Praga i passava almenys una setmana amb nosaltres a Karlsbad. Recordo els moments, des que tinc ús de raó, que havíem passat jugant juntes. Era divertida, loquaç, riallera. Rodolàvem per terra, a l’habitació de jugar, tement l’entrada de la meva mare, mentre em feia pessigolles, i jo acabava sempre refugiada entre els seus braços; m’explicava històries, llegíem contes infantils, pintàvem pirates, fades, bruixes, m’ensenyava paraules en espanyol, francès, anglès, fèiem excursions... Encara tinc el record viu de la tempesta que ens va enxampar una tarda d’estiu mentre buscàvem nabius al bosc. Vam arribar a casa xopes, davant la mirada irada de la meva mare, que ens va renyar a totes dues. La Dorel, amb els seus ulls verds i expressius, somreia a la meva mare i treia importància al retard. Per a mi, era més que una padrina, perquè em proporcionava l’amor que jo necessitava.

Aquella vegada també van venir des d’Alemanya els pares de la tieta Dorel, l’oncle Max i la tieta Rosa. Al pare de la tieta Dorel tothom l’anomenava Herr Konsul i a mi, amb els meus ulls infantils, em semblava una persona d’allò més important, no solament perquè era cònsol sinó perquè, a més, en Max tenia una fàbrica de nines a Nuremberg i una altra a Barcelona. Pensava que la Dorel devia haver estat molt feliç, de petita, envoltada de tantes nines. M’imaginava a mi mateixa dins la fàbrica donant ordres: «Aquesta morena, aquella pèl-roja, la d’aquí amb serrell, l’altra amb tirabuixons...».

No sé exactament quina festa celebrava la família l’agost del 1935, tot i que és possible que la trobada es convoqués per parlar dels difícils esdeveniments que estava suportant Alemanya d’ençà de l’arribada de Hitler al poder i que tant afectaven les nostres famílies. El canceller tenia la intenció de recuperar els Sudets, escindir Txecoslovàquia i convertir la República Txeca en el que havia estat abans, l’antic Protectorat de Bohèmia-Moràvia. Cal reconèixer l’habilitat militar d’Adolf Hitler, perquè ho va aconseguir. En aquell moment, jo no era conscient de res del que es parlava allà, tot i que després, quan m’he fet gran, he entès moltes coses.

Recordo perfectament com anava vestida per rebre la tieta Dorel a l’estació: abric blavós, mitjons blancs i sabates de xarol —que jo detestava, però que la meva mare em va obligar a calçar-me—. I tinc present la Dorel, baixant del tren amb el seu abric de color gris, el barret i la bufanda de color bordeus. Va obrir els braços somrient i vaig córrer disparada cap a ella. Buscava aquell caliu i aquell afecte que em sabia donar com ningú. Mentre carregaven les maletes i una caixa amb un estampat de flors, que em va intrigar, jo ensenyava a la tieta Dorel el nostre cotxe, tota orgullosa.

Ens vam traslladar directament a Karlsbad i no me’n vaig separar ni un sol dia. Allà ens esperava la resta de la família. Els pares de la Dorel, que eren en Max i la Rosa, havien arribat el dia abans amb la tieta Martha. La Dorel i ells s’allotjaven a casa nostra. Tots ens esperaven al jardí, i quan van sentir el soroll del cotxe que s’acostava van venir a la porta de l’entrada.

Un cop deixades les maletes a l’habitació van baixar al menjador. La taula estava parada. Havien preparat un berenar sopar. M’imagino que hi devia haver sobre la taula les habituals safates d’embotits i formatges. Allà, amb tranquil·litat, entre mos i mos, entre xarrup i xarrup, tots es van anar explicant les seves coses. Jo mirava inquieta la caixa que s’havia quedat al menjador perquè la Dorel m’havia comentat que era una sorpresa per a mi.

Després de sopar, la Dorel em va deixar que l’obrís. Dins hi havia una nina. En Max, el seu pare, s’ho mirava amb expectació. Alguna cosa li havia comentat la seva filla, però aquesta nova peça, acabada de sortir de la seva fàbrica Lehmann de Barcelona, el va omplir d’orgull. Jo reia nerviosa i esverada, mentre acaronava amb les mans la carona de la nina, les galtes, el nas, els tirabuixons que es podien pentinar, el vestit d’organdí, i comprovava que podia obrir i tancar els ulls, de vegades blaus, de vegades grisos.

«Aquesta nina és un regal del meu germà Kurt i de la Rosel, la seva promesa. S’acaben de comprometre, o sigui que, ben aviat, la Rosel serà tieta teva i tu seràs la mare de la nina. Li hauràs de buscar un nom i una adreça. Ara t’ensenyaré un secret que només sabrem tu i jo. Aixeca els tirabuixons de la nina i mira què duu gravat al clatell —em va dir la Dorel; ho vaig fer i vaig veure que, efectivament, al clatell hi duia gravades l’estrella de David i dues inicials: una K i una R—. T’explicaré què significa, Catherine: l’estrella de David és el símbol de la nostra identitat, representa els nostres orígens. L’oncle Kurt ha conegut la Rosel gràcies a aquesta circumstància. Ja saps que en aquests moments hi ha molta gent que no ens vol, a Alemanya. Per això ara vivim a Barcelona. La Rosel també hi va anar perquè a Friburg, la seva ciutat, no la volien, i a Barcelona hi ha conegut en Kurt; s’han enamorat i es volen casar allà. Veus les dues inicials del clatell? Són la K i la R dels seus noms. Han volgut que aquesta nina sigui per a tu, perquè els recordis sempre. Ara hauràs de decidir quin nom li vols posar.»

No vaig trigar gens a contestar: «Es dirà Patty, com la meva millor amiga, i la cuidaré com una mare perfecta. No l’abandonaré mai».

Confesso que l’estrella gravada al clatell em va impressionar. Aquella nit vaig imitar la meva mare quan mirava si duia el monyo ben recollit: vaig anar a buscar el mirall de mà que tenia sobre el tocador, vaig entrar al bany, vaig col·locar un tamboret davant del mirall gros, m’hi vaig enfilar, em vaig girar amb el mirall a la mà dreta i em vaig aixecar la meva curta cabellera amb la mà esquerra. Vaig mirar si duia una estrella de David gravada al clatell i vaig respirar alleujada en veure que no era el cas, però la frase de la tieta Dorel em ressonava dins el cap: «Aquesta és la nostra identitat, representa els nostres orígens».

Poc es podia imaginar que, alguns anys després, els nazis obligarien tots els jueus a dur-la cosida a la roba com a distintiu.

Va ser un dia especial. Sabent el que va passar més endavant, s’hi va congregar prou màgia perquè no hi entrés l’ambient enrarit que corria per Europa. Un dia en què no es va parlar de política, sinó de família. Un dia en què es va respirar afecte. Un dia en què les llàgrimes que es van vessar van ser d’emoció i no de temor. Un dia en què la calma i l’entusiasme van prevaler sobre la inquietud existent i en què, malgrat l’antisemitisme, malgrat la crisi, malgrat la intolerància, i mentre als despatxos ministerials del Partit Nacionalsocialista estudiaven com oprimir un col·lectiu, jo, la Catherine, una nena d’origen jueu que passava les vacances a Karlsbad, vaig ser feliç, immensament feliç.

A partir d’aquell dia, la Patty va ser la meva nina preferida, i la meva amiga Patrizia se sentia molt orgullosa que li hagués posat el seu nom. Durant els dies següents, la tieta Dorel i jo vam estar molt ocupades. L’endemà, assegudes a terra a la meva habitació de jugar, ens vam entretenir emplenant una targeta amb les dades de la Patty. La targeta anava dins un sobre que vam col·locar en una butxaca feta a mida als enagos. En una petita medalla que li vam penjar al coll, amb una cadena de plata, el seu nom: Patty. L’única cosa que no volia mirar era el clatell. Em feia una mica d’angúnia aquella estrella gravada i pensava que qualsevol dia em podia aparèixer a mi. No l’hi vaig ensenyar mai a la Patrizia.

Ningú no es podia imaginar en aquell moment quin seria el periple de totes dues, el de la Patty i el meu.

Els dies a Karlsbad van passar de pressa. Les distraccions dels adults eren les habituals passejades per la ciutat, plena d’impressionants til·lers, les vetllades musicals i les llargues xerrades al jardí quan el temps ho permetia i no queia un aiguat. També jugaven a la petanca o organitzaven tertúlies que s’allargaven fins al vespre, en què parlaven i parlaven exposant les seves diferents opinions. Vista ara, retrospectivament després de tants anys, entenc que el meu pare estigués enamorat d’aquella localitat, un lloc que ofereix una immensa sensació de calma i benestar; per alguna cosa en diuen la «ciutat balneari».

La música sempre havia estat una de les aficions importants de la família i a Karlsbad tenien l’oportunitat d’assistir a fantàstics concerts a l’hotel balneari, sobretot quan s’interpretava Mozart, el compositor preferit. A casa també s’oferien petits concerts. El meu pare era un virtuós del piano, un instrument en què jo també m’estava iniciant.

Les vacances a la ciutat balneari eren esperades per tothom, i per a mi van significar un acostament a la tieta Dorel. Vaig assaborir aquells dies, vam parlar del que ella volia fer, m’explicava les seves il·lusions de formar una família, escriure una obra de teatre, pintar i viatjar. Als set anys, me la mirava enlluernada: per a mi la Dorel era increïble i estava totalment seduïda per ella. Mai no hauria pogut tenir aquelles converses amb la meva mare.

 

Al cap d’una setmana vam tornar a Ústí. La meva tieta venia a passar uns dies amb nosaltres. Em va ajudar a acomodar convenientment la Patty i a endreçar les seves coses.

Havia començat el curs escolar i, tot i que teníem la Dorel de convidada, la mare m’obligava a anar a escola. Jo vaig protestar, però les normes eren les normes. La meva tieta m’acompanyava als matins i em venia a recollir quan sortia de classe. La vaig presentar a les meves amigues i, especialment, a la Patrizia. Parlava amb totes i els explicava històries; elles em deien que tenia sort que la meva padrina fos algú com la Dorel, i jo en presumia. Quan arribàvem a casa m’ajudava a fer els deures i després ens dedicàvem a la Patty. Durant aquells dies, la pobra Amelie es va sentir totalment relegada.

Quan la Dorel va haver de tornar a casa seva, va aconseguir que la meva mare demanés permís a la mestra perquè la pogués acompanyar a Praga, on ens vam retrobar amb la resta de la família, els meus tiets i els meus cosins. La meva mare era feliç envoltada de la seva família; amb ells es transformava, es tornava participativa, enginyosa, divertida i faceciosa; no traslluïa aquella rigidesa que mantenia amb mi. Entre els homes hi havia bona relació; parlaven de cultura, de política, d’esports, d’economia i també, segurament, de la situació política que s’estava vivint.

 

La Dorel se’n volia anar a viure a Palestina, cosa que no m’havia explicat, tot i que jo tampoc no ho hauria entès. La situació que es respirava a Espanya en aquell moment era d’inseguretat ciutadana, de crisi econòmica i desordres socials. Hi havia rumors massa insistents d’una possible reacció dels militars contra la República. La Dorel va manifestar que si això arribava a passar, marxaria. S’havia escapat del feixisme alemany i no el volia viure a Espanya.

Jo vivia en el meu món infantil. Corria amb els meus cosins pel jardí, però ells sempre jugaven a futbol amb la seva pilota i a jocs de guerra. Ara penso que allò era una còmica paradoxa, sabent el que va succeir després.

La Dorel havia comprat joguines per als nens i m’havia demanat que l’ajudés a repartir els regals. Per a en Michael i en Tommy, un llibre amb dibuixos dels animals i les plantes més comuns d’Espanya. Per a en Peter, coneixent la seva afició a escriure, un diari personal, i per al petit Pavel, un joc de fustes. Els nens estaven contents amb els seus obsequis.

No m’hauria imaginat mai fins a quin punt seria important el Diari d’en Peter. Recuperar, després de tants anys, el seu record ha estat una de les coses més boniques i emotives que m’han passat a la vida. Per a mi, en Peter era el cosí «més important», el germà que hauria volgut tenir. De cabells castanys, ulls desperts i orelles grosses, de les quals jo sempre em reia, llegia els contes d’una manera que ens submergia tots en la narració, talment com si en fóssim els personatges.

Aquelles vacances es van acabar per a tots. Vaig acompanyar la meva mare a l’estació el dia que la Dorel tornava a Barcelona. Ens vam abraçar fort, molt fort, perquè jo volia que m’envoltés el seu caliu, la seva tendresa i el seu amor; em volia impregnar de la seva aroma de lavanda. Vaig dir que sí amb el cap —perquè amb la veu no podia— per assegurar-li que contestaria totes les cartes que m’enviés.